Un famós estrateg militar va remarcar, “Mai ataquis un enemic acorralat de seguida. Per salvar les vides, ells esdevenen brutals i intrèpids. Si ho fas, el nombre de baixes serà alt. Els hauries de fer saber la seva situació desesperada i després pacientment persuadir-los que s’entreguin. Si tens èxit, les teves baixes seran mínimes, si és que se’n produeixen”. Tot i que aquesta resulta ser una bona estratègia militar, pot també ser aplicada a les relacions interpersonals. Abans d’emetre un judici, sempre, amb molt de compte, has de sospesar les intencions de l’ofensor. Un sever càstig no és necessàriament la més eficient disciplina, i la seva ferocitat pot espantar d’altres. Per evitar similars càstigs, ells podrien cometre encara crims més horribles.
101 tales of chinese wit

En un moment determinat de la meva carrera acadèmica vaig creure convenient d’apuntar-me a un curs de teatralització per a mestres, que tenia com a objectiu ensenyar habilitats socials als alumnes per mitjà de teatralització. La meva realitat acadèmica en aquell moment em suggeria a “crits i amb insistència” que el fes. Va ser un èxit, i tingué una continuació al següent curs, però ara, amb molt contingut d’arteràpia, és a dir, encarat a procurar millorar la qualitat de vida dels professors, practicant i aprenent a teatralitzar situacions de la vida, en especial les de l’aula. El curs em va ser de molta Tots dos cursos em van ser de gran ajuda, en especial el segon, i el que exposo a continuació és una breu síntesi del curs.

Quan ens impliquem en un conflicte acostumen a aflorar, quasi instantàniament, per qüestions emocionals, uns pensaments distorsionadors que parlen de nosaltres mateixos, pensaments de naturalesa negativa, associats moltes vegades a algun tipus de por i que són la guspira del comportament conflictiu, el qual es caracteritza per ser descontrolat.
Si quan ens trobem en una situació “delicada”, que podria derivar en conflicte, no “envestim”, no ens deixem portar per l’impuls, podem disposar en aquell moment d’un gran ventall de possibilitats, de recursos, d’entre els quals haurem de decidir quin fer servir.
Un dels recursos que es pot utilitzar per poder resoldre satisfactòriament aquestes situacions és la teatralització, entesa en el seu millor bon sentit. Per això serà necessari no identificar-se amb el paper que es representa en un moment donat, o sigui, que no ens domini l’emoció perquè si és així, no es podrà administrar de forma correcta el personatge que s’ha decidit interpretar. Si no ens identifiquem, si no ens reconeixem que som aquell personatge, podrem ser bons actors.

El vertader actor és qui continua sent ell mateix independentment d’allò que interpreta. Continua tenint una identitat profunda d’ell mateix, sense que aquesta identitat es perdi; i a la vegada expressa sincerament els seus sentiments, els seus estats, les seves idees, sempre com a personatge.
Aquests són els requisits bàsics d’una correcta i eficaç actuació. És necessari mantenir la vivència d’identitat, perquè quan es perd ens convertim en algú governat per les emocions.
S’ha de ser sincer en l’expressió del què s’està representant, ni que es tracti d’un paper que realment no s’és, ja que qui interpreta està apart del personatge. S’ha de fer aquesta representació amb la millor predisposició, amb molt d’afecte i entrega, però sense deixar mai de ser un mateix. És un jugar amb sinceritat.
Si s’és conscient d’això es viu la identitat amb el personatge representat amb total plenitud i a la vegada es juga el rol que cada situació requereix, de la millor manera possible.

Cal que els mestres ens convertim en actors que interpreten el paper que correspon a cada moment, i en “autors” que dissenyen a consciència els personatges que volen representar, segons calgui.
En la mesura que es posa un distanciament entre persona i personatge, els pensaments distorsionadors no influeixen les “actuacions” i no “controlen” les situacions.
Aquesta manera de fer augmenta la capacitat creativa perquè cada situació de l’aula a la que s’ha de donar resposta és nova i diferent. Així es viu amb més plenitud i s’és més protagonista de la vida.

Naturalment no és fàcil fer això, perquè es requereix no quedar involucrat en les situacions, però sí que val la pena començar a aplicar-ho, val la pena!