Una vegada un rei s’estava en el seu balcó menjant mel i pastes d’arròs juntament amb el seu conseller. El rei estava de molt bon humor aquell dia i mentre proferia una riallada, una gota de mel li va caure de la pasta a la barana.
“Senyor, us ha caigut mel. Permeteu-me que ho netegi”, es va oferir el seu conseller.
“Oh, deixa-ho estar”, va dir el rei. No és de la nostra incumbència. Els servents ho netejaran més tard.
Continuaren menjant i enraonant. Mentre, la gota de mel s’anà escalfant i lentament relliscà i caigué fins al carrer.
Atreta per la dolça olor, una mosca hi anà i començà a menjar-ne.
“Altesa”, va dir el conseller, “la gota de mel ha caigut al carrer i atrau mosques. Potser hauríem d’avisar a algú per tal de que ho netegi”.
“Deixa-ho córrer”, respongué el rei alegrement. “No és de la nostra incumbència”.
De cop un ocell si llençà i es menjà les mosques.
Un gat que rondava per allà envestí l’ocell.
El gat amb el seu aliment en mig del carrer, captà l’atenció d’un gos que l’atacà.
“Ara, altesa hi ha un gat i un gos barallant-se al mig del carrer. Hauríem de fer-hi anar algú per tal d’aturar-ho”, implorà el conseller.
“Oh, deixa-ho estar”; va dir el rei. “Ara estant venint els amos del gat i del gos i segurament que ho pararan. No cal que ens hi involucrem nosaltres”.
Així ells continuaren amb els seus pastissos d’arròs amb mel.
Però en el carrer, aviat els propietaris dels animals es barallaren entre ells.
El bon humor del rei es convertí amb fúria al veure l’escena del dessota seu: “No vull baralles als meus carrers”. Va cridar. “Fes venir la guàrdia per reprimir aquesta baralla”.
Quan es presentà la guàrdia la baralla havia crescut i era ja una batalla, doncs els amics de cadascun d’ells s’hi havien afegit. Amb la implicació de la guàrdia, la batallà es transformar en una guerra civil. Cases cremades i el mateix palau fou també cremat i destruït.
Una gota de mel “Doorways to the soul”

Hem de procurar estar atents. Estar atents a tot, el què passa a fora i el què passa a dins nostre. El què passa a l’aula i a la vegada observar-nos a nosaltres, vigilant els pensaments, emocions i actes, perquè segons com siguin es produirà en nosaltres un consum de la nostra energia molt diferent.

Si tenim pensaments d’estimació cap als alumnes, si quan sorgeixen conflictes no ens enfadem, sinó que ens els mirem amb un cert distanciament, posant temps per respirar i reflexionar, si els nostres actes són d’harmonia, el dispendi d’energia per part nostra serà ínfim i les respostes que es donaran a les situacions seran més equànimes.

Tot al contrari succeeix quan actuem sense pensar prèviament, portats per l’impuls irreflexiu, i per la tan perillosa ira. En aquestes condicions acostumem a anar d’un cantó a l’altre per la vida i això comporta un gran desgast energètic, perquè llavors en tot el que fem hi posem molta més tensió de la necessària, amb els conseqüents bloquejos i contraccions musculars. La manca d’harmonia en els actes quotidians es paga amb una pèrdua de salut, per això és tant important el “com ho fem”.

Hi ha, però, a més, un altre factor que ens obliga a actuar amb prèvia reflexió: sabem que tot està en interrelació, que tot influeix i repercuteix en els altres. De la mateixa manera que quan es llença una pedra en un estany, l’ona produïda en un punt es propaga en totes direccions, amb uns efectes que alteren l’estat de quietud que tenia l’aigua inicialment; així mateix, tot el que es faci, senti i pensi en negatiu dels nostres alumnes es va propagant i actuant sobre els altres, produint un dany irreparable, perquè aquell ja s’ha produït.
Fem una possible suposició de la propagació d’una energia negativa: Imaginem-nos un docent que en llevar-se al matí es discuteix amb algú de casa seva, o que s’enfada amb ell mateix, perquè la responsable de les males passades , al cap i a la fi, és la ment o “la loca de la casa” com deia Teresa de Jesús. Bé, aquesta energia negativa, el docent se l’emporta “posada”, i potser que quan es trobi dins l’aula, qualsevol petita insignificança que succeeixi, degut al seu estat negatiu, ell la percep exageradament, com multiplica per dos, per tres o per quatre, i els alumnes d’aquell petit conflicte queden carregats amb el “regal” d’energia negativa que els ha entregat el seu professor. Aquests alumnes a l’hora del descans, o potser abans ja hauran traspassat una part d’aquella energia negativa a uns quants nois més. Quan marxin a casa tots aquests nois carregats amb el “regal” del seu professor, a qui la transmetran serà als seus familiars, i així successivament.

La positivitat també es dispersa però els seus efectes són balsàmics per aquells que la reben.