Les experiències farceixen els camins que anem recorrent. Uns s’acaben i ens conviden a explorar diferents formes per seguir la marxa; d’altres, cal deixar de passejar-los; la majoria d’ells requereixen una pausa, una glopada d’aire i temps per descobrir on ens han portat.
El camí sempre ens acompanya, mai ens abandona. Una volta fa pujada i, en l’esforç, troba sempre quelcom per aprendre; d’altres, ens mena per viaranys que, per planers i senzills, oblidem valorar fins que la senda es torna, sense avisar, costeruda… Llei de vida.
Ara t’arriba el moment en què la muntanya es torna pla, la rutina en record pròxim… i el temps en el teu millor tresor.
Has escrit moltes línies diferents amb guix, amb bolígraf, a llapis, en paper, en pissarra… aconseguint encomanar igualtat a la diferència, confiança a les mirades i serenor a les paraules, tot sense renunciar a oferir somriures i estima.
És curiós. Tota una vida dedicada a ensenyar i, just quan et disposes a prendre una nova senda, més plàcida, copses la realitat del viscut com a mestra: t’emportes la vivència intensa d’haver après a estimar de moltíssimes formes, diferents totes elles, sense que importés el qui, el com, l’on ni el perquè…
Nou punt de partida, però els records i les lliçons rebudes seguiran prop teu.
Tot canvia al temps que res no canvia.
Sigues feliç, Matilde!