Setembre

PROPOSTES de SETEMBRE

cesc1

chagall1

de Marc Chagall

Poema de Maria Fullana: Fuga en Fa

Caixes de peix fresc,

freixura,

fre ferreny

de freda fenedura

faran feliç fortuna,

ferradura,

fotran falses flors

al fèretre fosc

d’un fúnebre final foll.

Ferirà el faig

la seua falç

de corfa fusta

al fang fixat

al ferro forjat

per força

forejant fers xalocs,

fermant fervors

i festes de fiscorns

quan fon la flama

d’un flascó

la forma fascinada

de la fletxa.

Fragment de “Kafka a la platja” de Haruki Murakami

-¿Com va? ¿Han trobat res que els hi interressi? – Va preguntar Oshima a en Hoshino.
– Si. He agafat una biografia de Beethoven- va respondre en Hoshino- És molt interessant. Tot el que li va passar fa pensar molt.
L’Oshima va fer que sí amb el cap.
– Per dir-ho suaument, va tenir una vida complicada.
– Si, ja ho pot ben dir – va convenir en Hoshimo- Ara, jo trobo que en general era culpa seva. Era massa egoista. Només pensava en la seva música i en les seves coses. Devia ser insuportable. Ara que la seva música és una meravella. T’arriba al cor. És estranys, oi?.
– Té tota la raó – va dir l’Oshima.
– Però, ¿per què havia de tenir una vida tan difícil? Si hagués estat més normal li hauria anat millor.
L’Oshima es va fer rodar el llapis pel palmell.
– Potser sí, però a l’època de Beethoven es donava molta importància a l’expressió del jo. A l’època anterior, és a dir durant l’absolutisme, aquest comportament era mal vist i es considerava socialment desviat. Pero al Segle XIX, quan la burgesia va arribar al poder, la repressió es va acabar i el jo es va alliberar. La llibertat i l’emancipació del jo eren sinònims. I l’art, sobretot la música, va encapçalar aquest canvi. Els qui van venir després de Beethoven, com ara Berlioz, Wagner. Liszt o Schumann, van tenir una existència excèntrica i plena d’esdeveniments. Aquesta excentricitat era considerada un ideal de vida. Era el que es coneix com l’època romàntica. Estic segur que a vegades fins i tot ells mateixos trobaven que era una vida una mica difícil – va explicar l’Oshima -. Així, ¿li agrada la música de Beethoven?
– No n’he sentit prou per dir si m’agrada o no – va admetre en Hoshino -. De fet, n’he sentit molt poca. El que m’agrada és una peça que es diu el trio “Arxiduc”.
– És molt maca.

– Daixò… senyor Oshima – va dir en Hoshino, mirant la placa amb el nom que hi havia sobre el taulell -. Vostè sap moltes coses de música ¿oi?
L’Oshima va somriure.
– Jo no diria tant. Això sí, n’escolto molta.
– ¿I troba que la música pot canviar la gent? Vull dir si pot ser que un dia sentis una música i que de cop i volta dins teu canviï alguna cosa, així com així.
L’Oshima va fer que sí amb el cap.
– És clar que sí – va dir – Pot passar. És com quan tenim alguna experiència i dins nostre es produeix alguna reacció química. Llavors ens adonem que tot el que ens envolta s’ha eixamplat, que el món on vivim s’ha obert. A mi m’ha passat alguna vegada. És com l’amor.
En Hoshino, que no s’havia enamorat mai de debó, es va limitar a fer que sí amb el cap.
– I això és molt important, ¿oi? – va dir finalment -. Per a la vida de cadascú, vull dir.
– Sí que ho és – va respondre l’Oshima -. Si això no passés, la vida no tindria cap gràcia. Ja ho va dir Berlioz: si et mors sense haver llegit “Hamlet”, és com si haguessis viscut al fons d’una mina de carbó.
– Al fons d’una mina de carbó…
– És un argument típic del segle XIX.
– Bé, gràcies pel cafè – va dir en Hoshino -. M’ha agradat parlar amb vostè.
L’Oshima li va respondre amb un somriure molt agradable.

Treballs fets a partir de la pintura de Chagall

Treballs d’Anna Valls , Marta Urpí i Sukaina Naqqadi anna-valls


marta-urpi

skaina-nagyadi0001

lhector-a0001

L’Hector ha volgut fer una

visió actual i digitalitzada del quadre.

meybol-diaz0001 I la Meibol Díaz també ha

fet la seva interpretació de la pintura.

marcal-roura0001 I el Marçal Roure n’ha fet la versió macabre

Treballs fets a partir de l’acudit

En Jaume Lladó ha fet un xilòfon que

no només és de percussió sinó que es poden

bufar els tubs. Ah! i està molt ben afinat.

xilo4

Un altre xilòfon,

aquesta vegada de vasos,

fet per l’Albert Martínez

xilo-vasos

La Sara Valverde i L’Adrià Tomàs han dibuixat uns

altres acudits.

acudit_adriatomas00011

acudit_saravalverde0001

I la Raquel ha fet una petita

narració inspirada en el dibuix d’en Cesc

Hi havia una vegada un home que era professor de música. A ell, que es deia Xavi, el van fer fora de l’escola per culpa del pressupost (segons el director, segons ell perquè no li queia bé al director);  el que va passar va ser que el dia que el van fer fora no va poder agafar res del que tenia allà (instruments musicals que ell havia comprat, el seu material, etc.). Llavors el que va fer va ser tornar al dia següent per recollir-ho tot amb més calma, però  es va trobar amb que havien llençat totes les seves possessions a la brossa; fins i tot el seu xilòfon.

Desesperat i sense saber que fer en Xavi va decidir anar-se’n cap a l’estació per agafar un tren i així, arribar a casa seva. El que va passar va ser que en arribar a la porta de l’estació es va trobar amb que unes persones estaven tocant música amb coses que tothom té a casa seva. Això li va donar una idea. I al cap d’una estona d’esperar el tren, al final va passar; en baixar-se dues estacions després  va córrer cap a casa seva  i va estrastar-ho tot. En acabar amb això en Xavi tenia la taula plena de coses que mai feia servir, i amb elles es va fer un xilòfon; però amb tanta mala sort que en acabar-ho  i provar si feia el soroll que tenia que fer va veure, o més ben dit escoltar, que tots els sorolls que sortien eren iguals. Així que recordant a les persones que estaven a la porta de l’estació  va sortir al carrer, encara que fossin les deu de la nit. Un cop allà, va anar a l’estació, i com que a aquella hora ja no passaven trens per les vies va agafar uns trossos de ferro que hi havia aterra, i va baixar a les vies, per fer-les servir de xilòfon. I des de llavors cada nit a aquella hora en Xavi baixa a les vies i les toca una estona, perquè ara per a ell són el seu xilòfon.

Treballs fets a partir del poema

Hi ha hagut qui s’ha informat de qui és Maria Fullana i ha buscat altres poemes seus.

Però també hi ha qui s’ha animat a fer-ne de propis.

Poema en C

Casi eren les cinc a la casa de Cardona.

A dins, un cor de cantants contaven rondalles al caliu del foc.

A la ciutat començava el dia amb cansament.

Per casualitat, un camió va colisionar amb la casa del cor de Cardona

i va causar catorze ferits.

Els ciutadans de Cardona els van portar cistells de medicines

i caixes de queviures.

El conductor del camió va quedar commocionat.

I a causa de l’ensurt va patir un atac de cor,

per això el van portar al centre de cardiologia.

En Guillem Saldo

ha fet un poema en C


I en Martí Mas un en S que diu:

Un ser solitari sóc, sol sense expressar cap setiment

un ser solitari sense tu, perquè se que no els podries rebre

un sol error he comès,

i per culpa d’un malentès

ha sortit a una llum

que em separava de tu, matí gris i fosc

que no pot assedegar amb ton sonriure

perquè miro al sofà i no et veig.

aquí sobra oxigen perquè no hi ets

tots els temps que hem passat junts

és l’únic que em queda de tu,

……..

senzillament perquè no hi sou ni tu ni la teva llum.

marti-mas0001

ainhoa-gracia00011

L’Ainhoa Gracia n’ha fet

la seva interpretació visual.

I la Sonia López també

sonia-lopez0001

elisabet-corpas0001

L’Elisabet Corpas ha fet un dibuix

sergi

En Sergi Palencia s’ha inspirat i a partir de la paraula

Flauta, que també comença amb F,

ha fet un poema.

Treballs fets a partir del Fragment de la novela de H.Murakami

Alguns i algunes heu buscat informació sobre H. Murakami i /o sobre Beethoven, ja que surt en el text.

La Laia Cañadas

n’ha fet una

interpretació en còmic.

Val la pena llegir-la

laia-cana0001

En Iago Sanchez ha imaginat com podria ser la continuació del fragment de text:

Continuació del fragment de “Kafka a la platja”

Mentre l’Hoshino s’aixecava de la taula d’en Oshima i marxava, a l’interior del cap de l’Oshima li rumiava un record molt antic, que feia molt de temps que no hi pensava. Una experiència que va patir anys enrere, i que li va canviar la vida completament…

Era l’any 1998 i l’Oshima encara anava a l’institut. Feia 4rt d’ESO i n’estava molt content perquè aviat tindria el graduat escolar i podria buscar treball legalment per a poder ajudar a la seva família a sortir de la situació en que es trobaven, ja que la seva família patia econòmicament i amb prou feines aconseguien arribar a fi de mes. Tot i això l’Oshima tenia l’esperança de que aconseguiria un bon treball, i que potser en el futur podria arribar a ser algú important, però aquesta part tan sols era una fantasia seva.

Mentre tornava de l’institut amb els seus companys anaven parlant del que farien a l’estiu justament després de que acabessin la ESO. La majoria dels companys de l’Oshima no tenien pensat en sortir més enllà del país, ja que la majoria de les famílies en els temps que corrien no anaven bé econòmicament, però tot i així estaven segurs d’una cosa: que s’ho passarien d’allò més bé.

Però mentre parlaven no anaven atents de per on caminaven, i creuaven tots els carrers tranquil·lament sense mirar, ja que si algú creuava era perquè no hi passava cap vehicle i llavors seguien al que creuava primer sense mirar ells. Però el grupet anava creuant els carrers i ningú vigilava que no vingués cap cotxe. En un carrer el primer que va creuar va ser l’Oshima però no es va adonar que ell era el primer que creuava i no va mirar a la carretera. Una dona gran que esperava a que el semàfor es posés en verd el va veure com creuava sense fixar-se a la carretera. L’Oshima es va girar per veure on eren els seus companys i mentre girava va veure al seu davant un cotxe que anava tocant el clàxon i intentava girar per no emportar-se’l per davant. En aquell moment l’Oshima va pensar que la seva vida havia arribat a la fi, però algú va tirar d’ell i el va apartar de la carretera.

Els seus companys en veure el que havia passat van anar corrents cap a ell i van preguntar-li com es trobava. Ell va respondre que es trobava bé i va preguntar ràpidament per qui li havia salvat la vida, els sues companys es van fer a un costat i va veure a una dona gran, amb poc cabell i d’un color grisenc i apagat. L’Oshima li va donar les gràcies i li va donar una abraçada. La dona li va dir que no havia d’agrair a ella que estigués viu, sinó al destí, que no volia que morís encara, perquè tindria alguna cosa preparada per a ell de cara al futur segurament, així que havia d’aprofitar la vida al màxim i viure al cent per cent cada instant, ja que cada moment és irrepetible. L’Oshima va quedar molt sorprès amb la resposta de la dona, i aquelles paraules li van quedar gravades a la ment.

I a partir d’aquell instant l’Oshima va començar a veure el món amb uns altres ulls, i veia i apreciava coses que abans no li hauria donat importància. I gràcies a aquest canvi de perspectiva per veure el món, l’Oshima s’havia convertit en un important empresari amb el pas dels anys, i la seva família ja no patia per aconseguir arribar a fi de mes.

irene-onofre0001

I la Irene Onofre

ha fet un collage

inspirat en el text.

Treball fet a partir de vàries propostes

Fixeu-vos-hi: hi surt Beethoven ( del fragment de text), i surt la pintura de Chagall, i surten les F dels violins que lliguen amb el quadre i si us hi fixeu, les fotografies formen una F. L’ha fet l’Ivan Salvador.

ivan-salvador0001