Novembre

cesc71

CLARINET

Com que sóc un clarí net

de la boca a l’esquelet

m’ensabono cada dia

la lluent anatomia:

no voldria que un barrut

pogués dir-me “claribrut”!

Miquel Desclot

pintura_bucolica

Fragment d’El “Violí d’Auschwitz” de la Maria Àngels Anglada.

El violinista començà, sol, el tema lent i ritmat de la melodia; l’arquet es movia, segur, aviat s’hi ajuntà l’acompanyament del violoncel, molt simple. S’hi havia rumiat molt, sobre quina peça triaria, i al capdavall es decidí pel tema amb variacions de la “Follia”, d’Arcangelo Corelli, en la versió d’Hubert Léonard, que se sabia de cor: només que, en comptes de piano o clavicèmbal, ell arranjà el baix per al violoncel. S’avenien amb justesa, havia fet bé de triar una obra que destaqués sobretot tots els sons del violí, amb lluïment però sense acrobàcies arriscades. Aviat la melodia dansà i saltà, el petit fragment de dobles cordes, els trinats, lliscaren amb fluïdesa i gràcia, fins que el tema es tornà a imposar amb tanta bellesa que el silenci era absolut, entre els oients.

L’acompanyament callà: havia d’acabar el violí tot sol i ho va fer amb suavitat i plenitud. L’artista tenia els ulls tancats i així romanien encara quan la vibració emmudí. Ara – pensà, en un llampec – vindria el xàfec d’aplaudiments que l’havia acompanyat des del seu primer concert, als 12 anys. Ara en tenia 26.

Obrí els ulls, retornat a ell mateix i a la seva situació i encara s’estranyà en escoltar uns quants aplaudiments, molt pocs. El mateix comandant picà de mans, un parell de vegades, i ells dos s’inclinaren davant del Porc.

– Heu tocat bé – respirà amb alleujament, en escoltar-ho – i el so del violí és encertat.

El seu alleujament era encara més profund perquè era conscient que el violí no s’havia assecat tot el temps que calia. El comandant es mirà Rascher, mig somrient amb ironia, satisfet:

– Vosaltres dos i el luthier – no va dir el fusteret, aquesta vegada – no anireu, de moment, a la pedrera.

Es girà cap a la mitja dotzena de convidats:

– Senyors, s’han guanyat una paga.

Es tombà al se assistent, que li allargà una moneda. Ara me la donarà – pensà en Bronislaw; no va ser així, però. El cel·lista havia deixat obert l’estoig de l’instrument, i li va tirar a dintre, com es fa amb els músics pidolaires; els convidats, entre ells una noia amb l’uniforme de les SS, el v n imitar, i el violoncel·lista s’ajupí a recollir les monedes amb l’efígie odiada, de pressa, amb cara de pensar en el menjar que potser en podria obtenir. Però ell no, avui no s’ajupiria si no l’hi forçaven, ara no, després d’haver tocat com ho havia fet amb tota l’ànima, defensant la vida d’en Daniel, després d’haver tocat com ho devia fer Corelli, pensà, els ulls entelats de ràbia, no m’ajupiré, i estrenyé el preciós instrument, per uns moments sóc un príncep.

TREBALLS SOBRE L’ACUDIT

L’Eva Estarlic també ha fet un acudit eva0001

javier-jerez0001 El Javier Jerez ha fet un fotomuntatge.

La Raquel Cano ha colorejat  la idea d’en Cesc raquel-cano0001
I en Xi-Wei ha captat l’imaginari d’en Cesc

i ha creat el seu propi acudit

xi-wei0001

TREBALLS SOBRE EL POEMA

La Nakari ha trobat un altre poema sobre un instrument. És un estil molt diferent del d’en Desclot, no?

Poema El Piano De Genoveva

Piano llorón de Genoveva, doliente piano

que en tus teclas resumes de la vida el arcano;

piano llorón, tus teclas son blancas y son negras,

como mis días negros, como mis blancas horas;

piano de Genoveva que en la alta noche lloras,

que hace muchos inviernos crueles que no te alegras,

tu música es historia de poéticos males:

habla de encantamientos y de princesas reales,

de los pequeños novios que por robar los nidos

una tarde nublada se quedaron perdidos

en el bosque; y nos cuenta de la niña agraciada

que recibió regalos de sus once madrinas,

que no invitó a la otra a sus bodas divinas

y que sufrió por ello los enojos del hada.

Me pareces, oh piano, por tu voz lastimera,

una caja de lágrimas, y tu oscura madera

me evoca la visita del primer ataúd

que recibí en mi casa en plena juventud.

Piano de Genoveva, te amo por indiscreto;

de tu alma a todo el mundo revelas el secreto;

cuentas, uno por uno, todos tus desengaños.

Piano llorón, la hermosa más hermosa del valle

se nos ha vuelto triste por que tiene treinta años

y no hay por todo el pueblo quien ronde por su calle.

Genoveva, regálame tu amor crepuscular:

esos dulces treinta años yo los puedo adorar.

¡Ruégala tú que al menos, pobre piano llorón,

con sus plantas minúsculas me pise el corazón!

Ramon Lopez Velarde

sukaina200011 La Sukaina ha dibuixat sobre el poema.

La Maria Candalija ha fet aquest poema :

El que sona de matí

és el violí d’en Martí

com que té fred per la nit

sempre el fica dins del llit

I et desperta cada dia

amb un so ple d’alegria

TREBALLS SOBRE LA PINTURA

En Iago Sanchez

ha fet una actualització de la pintura

yago-sanchez0001
La Laia Giró ha transformat la pintura

amb un editor d’imatge.

laia-giro0001

La Irene Onofre també ha fet una transformació

de la imatge amb programes informàtics

irene-onofre0001

TREBALLS SOBRE EL TEXT

Comentari d’en Jofre Sellarés

El llibre El violí d’Auschwitz de Maria Àngels Anglada, ens explica la vida d’un violer jueu al camp de concentració nazi d’Auschwitz, i ens parla de les seves condicions precàries de vida, fins que un dia en un dels concerts que celebraven els caps dels diferents camps, i en el que el Daniel, el violer, va assistir, un dels violins sonava malament, i quan els caps ja volien matar al violinista per que deien que feia sonar malament l’instrument, el Daniel digué que el problema no era el violinista, era que una petita esquerda a la part inferior del violí, fou aleshores quan el “Capo” s’adonà que el Daniel era un violer que n’entenia molt de violins i l’obligaren a construir un violí que tingui un so perfecte (com un Stradivarius, digué el Capo) però ell no es pot imaginar el càstig que l’espera si no compleix bé l’encàrrec que li han obligat a fer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *