Els nostres alumnes estan tan familiaritzats amb les noves tecnologies que les tracten amb una naturalitat a la qual els adults no estem acostumats. Ells són d’una generació en la qual les pantalles estan al seu abast des del naixement i no es poden imaginar un món en el que aquestes no existeixin.
Dit això, a mi m’agradaria imaginar unes classes on jo pogués plantar la llavor de la fotografia en els meus alumnes. A mi ja m’encantava fer fotos de petita amb una tecnologia incipient i “moderna” per aquell moment.
Si tinguessim una càmera de manera habitual a la classe ens permetria fotografiar moments únics, sentiments de l’aula, així com objectes significatius per ells. No se’ns escaparien en el moment que sorgissin!
Ens donaria peu a treballar la llengua oral (converses i descripcions de moments fotografiats, immortalitzar ganyotes útils per la conciencia fonológica…) i també la llengua escrita (paraules claus,…) I molt útil per treballar les emocions: aquests moments únics dels que parlàvem, aquests sentiments expressats, el respecte per les produccions dels altres així com el fet d’ajudar i deixar-se ajudar.
De manera técnica, com qui fa una gravació d’àudio i necessita vocalitzar, parlar a poc a poc perquè se l’entengui, els ajudaria a ser concients que s’han d’estar quiets perquè no surti borrosa, que la llum ha d’estar davant sinó surt enlluernada o que més aprop es veuen més detalls. Fer una visualització posterior conjunta ens ajudaria a aconseguir-ho i ser crítics amb les pròpies produccions. Fins i tot es podria connectar la càmera a l’ordinador i veure en directe, a la pantalla digital, el que estem fotografiant.
Fer activitats d’aquest estil a educació infantil els donaria coneixements per ampliar aquest camp a primària amb continguts d’enfocament o revelat com la cambra fosca.
