En aquesta segona imatge s’analitza l’evolució del llançament de javelina comparant la figura del recordista mundial Jan Železný amb Icco de Tarento, atleta de la Grècia antiga.
En l’àmbit de l’equipament i els materials, la diferència és rotunda: Železný utilitza javelines modernes de metall o teixit sintètic dissenyades amb una aerodinàmica de precisió per assolir distàncies superiors als 90 metres (com el seu rècord mundial de 98,48 m). Icco de Tarento, en canvi, feia servir una javelina de fusta de freixe amb punta de bronze o ferro forjat i un contrapès de cuir, un estri molt més feixuc i menys aerodinàmic.
Pel que fa a la tècnica i el reglament, l’esport modern compta amb una línia d’impuls regulada, controls antidopatge, categories estrictes i mesurament electrònic de màxima precisió en estadis olímpics. En l’antiguitat no hi havia categories de pes ni límit d’intents; el llançament es realitzava des d’una línia de terra en estadi obert, buscant no només la distància sinó també l’honor i el tribut als déus.
L’entrenament actual d’un llançador com Železný involucra planificació científica, biomecànica, treball d’elasticitat, força i velocitat. Per la seva banda, Icco de Tarento, considerat un dels pares de la preparació física i la dietètica en l’antiguitat, basava la seva preparació en la força natural, exercicis de gimnàs, llançaments repetits i una severa autodisciplina.
Aquestes diferències mostren com la tecnologia i l’especialització han portat la javelina moderna a límits històrics, mentre que l’atleta antic representava el domini del cos i la recerca de la glòria a través de mitjans simples però d’una dedicació absoluta.