Els jocs olímpics d’hivern van nèixer l’any 1924 quan la ciutat de París va impulsar l’organització de la setmana internacional d’esports d’hivern, a la ciutat francesa de Chamonix. Posteriorment, el comité olímpic internacional (COI) els reconeixeria com els primers jocs olímpics d’hivern.
Els jocs olímpics es van celebrar des de llavors cada quatre anys coincidint en el mateix any amb els jocs olímpics d’estiu. El Comité olímpic internacional (COI), el 1992, coincidint amb els jocs d’Altberville, va decidir fer els jocs d’hivern els anys parells que no hi haguessin jocs d’estiu, un canvi que es va iniciar amb els jocs Olímpics de Lillehammer, el 1994.
Els darrers jocs Olímpics d’hivern es van fer a Vancouver l’any 2010, mentres que la propera edició serà a la ciutat de Sochi (Russia).
El programa olímpic inclou 7 esports diferents que agrupen 15 disciplines i que impliquen la celebració d’unes 86 proves.
Els esports Olímpics d’hivern són els següents:
LUGE
Luge és una paraula francesa que significa “trineu”. Els esportistes llisquen en un trineu per un circuit gelat, similar al del bob.
Els corredors empenyen el trineu i ràpidament s’hi asseuen. Després d’aquest començament explosiu, utilitzen uns guants de claus per aconseguir una acceleració extra, i impulsar-se amb les mans sobre la superfície del gel, abans d’estirar-se totalment sobre l’esquena, amb els peus estesos cap endavant, per buscar una posició aerodinàmica. Els corredors de luge fan servir les cames i les espatlles per dirigir-lo.
Homes i dones competeixen en la mateixa pista, però les dones i els dobles comencen més endavant i el seu recorregut per la pista és més curt.
Cada competidor fa quatre curses, repartides en dos dies. El competidor amb el temps combinat més baix de totes quatre guanya la prova. El format de quatre curses és únic per als Jocs Olímpics d’Hivern i va ser dissenyat per premiar la coherència, la resistència i la capacitat de suportar la pressió sobretot el segon dia.
La seva història té origen en l’any 1883, a la petita localitat de Davos. Els primers campionats del món es van celebrar a Oslo (Noruega), l’any 1955. Dos anys després, els esportistes van decidir fundar-ne la federació internacional, i van crear una escissió de la federació internacional de bob. El luge va passar a formar part del programa olímpic en els Jocs d’Hivern d’Innsbruck del 1964, en tres modalitats: masculí, femení i parelles. Es dóna la circumstància que, de les 90 medalles lliurades des d’aleshores, 88 han anat a parar a mans d’esportistes procedents d’Alemanya, Àustria, Itàlia i l’antiga Unió Soviètica.
BIATLÓ
Els antecedents d’aquesta activitat combinada es remunten 2.000 anys abans de Crist, quan els caçadors del nord d’Europa s’havien de desplaçar per la neu per poder caçar. A partir de mitjan segle XVI, però, els països escandinaus van començar a equipar els seus exèrcits amb esquís, per defensar-se dels seus enemics.
La paraula “biatló” significa “dues proves”, combina esquí de fons i tir a un blanc amb rifle. El programa olímpic inclou proves individuals i per equips, el programa olímpic consta de deu proves (cinc d’homes i cinc de dones). L’objectiu del biatló és completar el recorregut en el mínim de temps possible, i aconseguir tants encerts en el tir com sigui possible, per evitar la penalització de temps que comporten les errades.
Els campionats del món per primera vegada en biatló es van celebrar el 1958 a Saalfelden, Àustria. El biatló es va convertir en un esport olímpic (només per a homes) en els Jocs Olímpics d’Hivern de Squaw Valley de 1960. Les dones de biatló es va unir als Jocs Olímpics trenta anys després, el 1992, en els Jocs d’Albertville, a França.
Dinàmica de la competició
En aquest esport s’ha de coordinar una ràpida cursa d’esquí de fons amb el control i la precisió que requereixi el tir amb rifle.
La part d’esquí del biatló requereix rapidesa i físicament és molt exigent, mentre que el tir amb rifle requereix precisió i control.
Els participants es desplacen per un recorregut i completen una distància determinada, en funció de la prova, i s’aturen a la zona de tir, on han de fer cinc trets a cinc blancs de metall, situats a cinquanta metres de distància. En funció de si l’atleta dispara estirat o dempeus la mida del blanc canvia. Estirat és de la mida d’una pilota de golf (45 mm) i dempeus, en canvi, és de la mida d’una taronja gran (115 mm). Un atleta d’alt nivell generalment necessita entre 20 i 25 segons per apuntar i disparar 5 bales. Fallar en la prova de punteria pot ser costós: segons el cas, un tir errat comporta una penalització d’1 minut de temps afegit o haver de completar un recorregut complementari de 150 metres per cada errada comesa.
Les proves de biatló del programa olímpic són:
Prova individual de 20 km homes i de 15 km dones
En les proves individuals per a homes (de 20 km) i per a dones (de 15 km), els competidors i les competidores surten d’un en un, en intervals de 30 segons. Durant la prova, els competidors s’aturen quatre vegades al camp de tir, per fer-hi cinc trets. Per cada tret fallat, l’atleta veu incrementat un minut el seu temps total al final de la cursa. L’atleta amb el temps final més baix (incloses les possibles penalitzacions) és el guanyador.
Esprint
De manera semblant a la prova individual, els esportistes surten cada 30 segons. La prova per a les dones és de 7,5 km (3 voltes a un circuit de 2,5 km) i per als homes és de 10 km. Tots els competidors han d’aturar-se dues vegades al camp de tir, per fer-hi cinc trets. En aquesta prova, si un atleta falla un tret, per cada tret errat, fa una volta complementària a un espai de 150 metres. L’atleta amb el temps més baix, inclòs el que hagi invertit en fer els recorreguts extres per sanció, serà el guanyador o guanyadora de la prova.
Persecució
Els seixanta millors de la prova d’esprint es classifiquen per participar en la prova de persecució, que consisteix en perseguir el guanyador de la prova d’esprint. En aquesta prova, els competidors comencen separats per intervals de temps que es deriven de la marca obtinguda en acabar la prova anterior d’esprint. El guanyador de la prova d’esprint surt el primer i, a continuació, surt qui ha quedat segon en la prova d’esprint, després d’esperar que el cronòmetre avanci fins al mateix temps de diferència que hi va haver entre tots dos en la prova d’esprint, i així successivament, amb la resta de participants classificats. La prova femenina és de 10 km (5 voltes a un circuit de 2 km), i la masculina és de 12,5 km (5 voltes a un circuit de 2,5 km). Tots els competidors han de passar quatre vegades pel camp de tir, i fer-hi cinc trets cada cop; igual que en la prova d’esprint. Per cada tir fallat l’atleta ha de fer una volta a un recorregut de 150 metres. Guanya el primer o la primera atleta que creua la línia d’arribada.
Relleus
En aquesta prova es competeix per equips. Els equips estan formats per quatre biatletes. Cada component de l’equip esquia 7,5 km (en la prova masculina) i 6 km (en la prova femenina), i cada rellevista haurà de parar dues vegades al camp de tir. En aquesta prova l’atleta disposa de tres bales extres, a banda dels cinc trets habituals i, igual que en altres proves del biatló, si un esportista erra un tret haurà de completar una volta d’esquí de 150 metres com a penalització.
Sortida massiva
En aquesta prova, hi participen els trenta millors competidors, que surten tots al mateix temps i han de parar quatre vegades al camp de tir, per fer-hi, cada cop, cinc trets. Si un atleta falla un tir, ha de fer, també en aquesta prova, una volta de penalització de 150 metres. El primer atleta que creua la línia de meta és el guanyador.
PATINATGE
La història del patinatge sobre gel arrenca l’any 1908 a Londres, en uns jocs olímpics d’estiu. En la primera edició dels Jocs d’Hivern, a Chamonix, el patinatge va ser considerat un dels esports principals del programa olímpic.
El programa olímpic del patinatge inclou les modalitats de: patinatge artístic, patinatge de velocitat en pista curta i patinatge de velocitat en pista llarga
El patinatge artístic
Cadascuna de les quatre disciplines de patinatge artístic són jutjades per un comitè independent de nou jutges de la Unió Internacional de Patinatge (ISU), amb l’aplicació d’un sistema de puntuació per mesurar la qualitat de cada actuació.
En cada actuació, els jutges assignen un grau d’execució (GOE) per a cada element que s’executa. Al final de cada actuació, els jutges atorguen puntuacions addicionals que mesuren la capacitat tècnica general i la presentació del patinador o equip. La persona o equip amb les xifres més altes d’ambdues qualificacions serà considerat guanyador.
A més del jurat de jutges, també hi ha un jurat tècnic que determina el nom i el nivell de dificultat de cada element.
El patinatge artísitic en els Jocs presenta 4 proves:
Individual masculí i Indidivual femení
En la competició individual de patinatge, els patinadors han de completar alhora un programa curt (de màxim 2 minuts i 50 segons) de passos, salts, girs i combinacions obligatòries, i un programa lliure de patinatge més llarg (de 4 minuts per a les dones i 4 minuts i 30 segons per als homes), tots dos acompanyats de música. El programa lliure, amb un valor de dos terços de la qualificació final del patinador o patinadora, permet que els atletes demostrin la seva creativitat, els moviments innovadors i la dificultat tècnica.
Parelles lliure
Segueix el mateix format que la competició individual, per tant, també hi ha un programa curt i obligatori, i una rutina de patinatge lliure més llarga (4 minuts i 30 segons).
En aquest cas, però, un patinador i una patinadora han de treballar coordinadament la incorporació d’elevacions, llançaments, salts sincronitzats, girs i espirals, lligats harmoniosament per passos i altres moviments.
Dansa sobre gel
La modalitat de dansa és la més recent de les disciplines oficials, es va incorporar al programa olímpic en les Olimpíades d’Innsbruck el 1976.
La dansa recorda als balls de saló, i ens porta de tornada a l’origen del patinatge. L’exercici consisteix en realitzar passos complexos coordinats amb la música. Els patinadors tenen limitat el nombre d’elevacions, de salts que no poden superar la rotació i mitja i de girs amb una limitació màxima de tres a cinc rotacions.
La diferència entre la competència per parelles i la de dansa sobre gel és que aquesta última té un major component artístic i no existeixen aixecaments acrobàtics o moviments de força, sinó que es basa més en la compenetració dels patinadors i en els aspectes coreogràfics.
És una disciplina molt atractiva que basa la major part de l’actuació en l’expressió, la creativitat i la coreografia, per això és tan difícil de jutjar.
La disciplina de dansa consta de tres programes:
Obligatori (Compulsory), Original (Original) i Lliure (Free).
El patinatge de velocitat en pista llarga
Les curses van ser el primer esport que es va practicar sobre gel, i el país on més arrelament i èxit van tenir va ser Holanda, on els ciutadans el practicaven sobre els canals gelats durant l’hivern. Holanda continua sent, avui dia, una de les principals potències en aquest esport.
Els primers campionats del món es van celebrar l’any 1889 i, com a esport, va ser introduït als Jocs Olímpics de Chamonix.
Els patinadors competeixen contra el rellotge, en una pista de 400 metres de corda.
Les competicions duren un mínim de 25 voltes i un màxim de 250. El grup de patinadors (normalment d’entre quaranta i seixanta persones) comença conjuntament a fer-hi voltes. La primera volta no val, és per començar a lluitar per una bona posició. Després d’aquesta primera volta, es comença a comptar. No es tracta de córrer el màxim possible, es tracta d’un esport estratègic, en què s’ha d’estalviar energia per la recta final, poder fer un esprint i córrer més que el competidor. Guanya el primer que creua la ratlla de la meta.
Patinatge de velocitat en pista curta
És un esport bastant recent, que neix com una escissió del patinatge de velocitat en pista llarga. La Federació Internacional de Patinatge el va reconèixer el 1976. Els primers campionats del món es van fer el 1981, i la seva primera presència olímpica es va produir com a esport d’exhibició a Calgary, l’any 1988, i va passar a ser esport oficial en els Jocs d’Albertville.
En aquesta modalitat no és competeix contra el rellotge, sinó que els patinadors, en una pista molt més curta, competeixen entre ells.
El circuit oval de la pista fa només 111 metres i no hi ha divisió en carrers. Això provoca freqüents accidents durant les curses, i hi són habituals les caigudes i les desqualificacions. En conjunt, és un esport molt espectacular.
El programa dels jocs inclou vuit proves diferents, quatre de masculines i quatre de femenines.
- Masculines: 500 metres, 1.000 metres, 1.500 metres i 5.000 metres per equips.
- Femenines: 500 metres, 1.000 metres, 1.500 metres i 3.000 metres per equips.
En totes se celebren eliminatòries, i se’n classifiquen els primers per a la ronda següent, i així fins a la final. En cada cursa, corren un màxim de sis participants.
En les proves per equips es competeix per relleus, amb equips de quatre patinadors, i cada patinador pot donar el relleu en qualsevol moment, tot i que les dues darreres voltes les ha de fer un sol patinador.
HOQUEI SOBRE GEL
La paraula hoquei ve de l’antiga paraula francesa “hocquet”, que significa “pal”. Van ser els britànics els que probablement van portar la idea d’utilitzar un pal per propulsar una bola de neu sobre el gel d’un estany o un llac a l’Amèrica del Nord, els segles XVII o XVIII.
El 1879, la McGill University de Montreal ja va organitzar competicions i va desenvolupar el primer reglament conegut de l’hoquei gel.
La primera competició d’hoquei gel es va duu a terme en els Jocs Olímpics d’Estiu de 1920, a Anvers, i es va incorporar al programa esportiu des de l’edició inaugural dels Jocs Olímpics d’Hivern de 1924 a Chamonix. L’hoquei gel femení, en canvi, no s’hi va afegir fins als Jocs de Nagano, de l’any 1998.
Dinàmica de la competició
En la competició dels Jocs Olímpics d’Hivern, hi participen vuit equips femenins i dotze de masculins, organitzats en grups que disputen una lligueta prèvia a les rondes finals en què es classifiquen els millors cap de sèrie de cada grup inicial.
Un equip ha de tenir no més de sis jugadors sobre el gel, mentre que el joc està en curs. L’objectiu és aconseguir fer més gols que l’equip adversari i introduir el puck (un disc dur de goma negre) dins de la porteria rival, com en el futbol.
Un partit consisteix en tres períodes de 20 minuts, amb 15 minuts de descans entre períodes. Si en un partit en què cal determinar un equip guanyador el resultat final és d’empat, es jugarà un període de pròrroga; a la final olímpica, la prorroga és de vint minuts. Si l’empat perdurà després de la pròrroga, es fa una tanda de penals.
BOB
El Bob és un dels tres esports de lliscament del programa (Bob, Skeleton i Luge). Els tres van sorgir de la pràctica d’utilitzar un trineu o un tobogan per lliscar sobre la neu o el gel. L’ús d’un trineu per viatjar o divertir-se es remunta a fa uns 700 anys.
La idea de les curses de trineus per una pista empinada es remunta a uns 150 anys, a mitjan segle XIX, quan els turistes britànics van començar fer les primeres instal·lacions a les carreteres cobertes de neu dels Alps.
La prova per equips de quatre de Bob és al programa olímpic des dels primers Jocs Olímpics d’Hivern de Chamonix, de l’any 1924. La prova de Bob
amb dos homes es va incorporar al programa dels jocs olímpics el 1932. Les dones van començar a competir en Bob per primera vegada el 2002, a Salt Lake City.
Dins d’aquest esport hi ha la modalitat del Skeleton, que deu al seu nom al trineu utilitzat , inicialment de metall i ara de fibra de vidre amb una aparença similar a la d’un esquelet humà.
Igual que en els altres esports de lliscament, en el bob i en el luge, el començament és crucial en el skeleton. Els atletes entrenen de forma molt similar als velocistes per desenvolupar poderoses cames que necessiten per aconseguir la màxima velocitat possible al circuit de lliscament. Però la velocitat no és l’únic factor que influeix en el resultat final, sinó que també ha de trobar la millor trajectòria i dirigir el trineu adequadament per mantenir la seva alta velocitat.
El Skeleton masculí es va disputar als jocs de 1928 i 1948, i va reaparèixer com un esport olímpic permanent per als homes i les dones en els Jocs Olímpics d’Hivern a Salt Lake City.
CÚRLING
Es juga en una pista de gel. Dos equips fan torns per empènyer i fer lliscar pedres de 19,1 quilos de pes cap a una sèrie d’anells concèntrics o cercles. L’objectiu és aconseguir que les pedres pròpies s’aturin tan a prop del centre dels anells com sigui possible, i no les de l’equip adversari.
El cúrling és un esport de precisió, similar a les bitlles angleses, a la petanca, a la rayuelaxilena, a les botxes argentines o a les boles criolles veneçolanes, que es practiquen en una pista de gel.
Els equips, de quatre participants cadascun, competeixen entre ells amb l’objectiu de fer lliscar 8 pedres de granit sobre un passadís de gel de 45,5 metres de llarg i 4,75 metres d’amplada.
Un cop fet el llançament, els altres membres de l’equip, amb raspalls, acompanyen cada pedra per facilitar-ne el seu avanç sobre el gel o variar-ne la direcció, però sempre sense tocar la pedra.
Després dels llançaments, cada equip obté punts en funció de la proximitat de les pedres a la diana marcada al centre, al final del passadís: la pedra més propera al centre de la diana val un punt, si la següent és del mateix equip val dos punts i així fins a la primera pedra més propera a la diana de l’equip contrari. En cas que no hi hagi pedres a la diana, s’anotarà com a puntuació d’aquella jugada 0-0. Un partit normal es juga a 8 o 10 “jocs”. Al final del partit, guanya l’equip amb més puntuació. Si el partit acaba amb empat, s’haurà de jugar un joc extra. L’equip que guanya un joc comença el següent obligatòriament.
ESQUÍ
Inclou les modalitats de combinada nòrdica, esquí alpí, esquí de fons, freestyle, salts d’esquí i snowboard.
Els Alps europeus han estat l’escenari, des de fa més de 150 anys, de la pràctica de l’esquí. En aquesta zona del món, els esquiadors van adaptar les tècniques de l’esquí de camp a través, nòrdic o de fons, en els seus pendents més pronunciats.
De la mateixa manera, els esquiadors dels Alps van impulsar l’evolució dels esquís cap a una versió amb més amplada, per tal de poder baixar amb més seguretat, i de diferents maneres d’utilitzar els pals i de desenvolupar diferents tècniques de girar, per poder esquiar pel terreny més vertical de l’alta muntanya.
L’esport es va fer cada vegada més conegut. Al principi del segle XX, l’esquí es va començar a popularitzar, en gran part per la incorporació de sistemes d’arrossegaments i telecadires, que permetien que els esquiadors pugessin sense complicacions a les cotes més elevades dels cims nevats, des dels quals es podia baixar esquiant.
El debut de l’esquí alpí com a esport olímpic, tant en competició per a homes com per a dones, es va produir l’any 1936, a Garmisch-Partenkirchen.
