El programa dels Jocs Olímpics està format per 35 esports, 30 disciplines i gairebé 400 esdeveniments. Per exemple, la lluita és un esport dels Jocs Olímpics d’estiu que comprèn dues disciplines, la lluita grecoromana i la lluita lliure; a més, aquestes al seu torn estan dividides en catorze esdeveniments masculins i quatre de femenins, cadascun dels quals representa una classe de pes diferent. El programa dels Jocs Olímpics d’estiu comprèn 26 esports, mentre que els Jocs Olímpics d’hivern comprenen 15 esports. L’atletisme, la natació, l’esgrima i la gimnàstica són els únics esports d’estiu que mai han estat absents del programa olímpic; d’altra banda, l’esquí de fons, el patinatge artístic, l’hoquei sobre gel, la combinada nòrdica, el salt amb esquís i el patinatge de velocitat han estat presents en tots els Jocs Olímpics d’hivern des de la seva creació l’any 1924. Els esports olímpics actuals, com el bàdminton, el basquetbol i el voleibol, aparegueren per primer cop en el programa olímpic en forma d’esports de demostració, i més tard foren ascendits a esports olímpics de ple dret. Al contrari, alguns esports presents en els Jocs Olímpics més antics foren posteriorment desestimats del programa.
Amateurisme i professionalisme
L’ethos de l’aristocràcia, tal com s’exemplificava en l’escola pública anglesa, influencià Pierre de Coubertin de manera important. Les escoles públiques tenien la ferma creença que l’esport formava una part important de l’educació, actitud representada per la dita llatina mens sana in corpore sano. En aquestethos, un gentleman era algú polifacètic, i no només algú que era el millor en un aspecte específic.
També existia el concepte predominant del joc net (legitimitat), segons el qual practicar o entrenar es considerava com un equivalent que fer trampes. Aquells qui practicaven un esport de manera professional es considerava que tenien un avantatge injust davant dels qui el practicaven tan sols com una afició. L’exclusió dels esportistes professionals fou causa de moltes controvèrsies al llarg de la història dels Jocs Olímpics de l’era moderna.
El campió de les proves de pentatló i decatló dels Jocs Olímpics de 1912, Jim Thorpe, fou desposseït de les seves medalles quan es descobrí que havia jugat al beisbol semiprofessionalment abans dels Jocs. Tanmateix, el COI decidí retornar-li les medalles de manera pòstuma el 1983. Els esquiadors suïssos i austríacs boicotejaren els Jocs Olímpics d’hivern de 1936 com a mostra de suport als seus mestres d’esquí, als quals no se’ls permetia competir perquè guanyaven diners gràcies al seu esport i, en conseqüència, eren considerats professionals.
La definició d’«atleta amateur» com un gentleman aristòcrata esdevingué obsoleta després de les evolucions de l’estructura de classes durant el segle XX. L’adveniment de l’«atleta amateur a temps complet» patrocinat per l’estat dels països del Bloc de l’Est erosionaren encara més la ideologia del pur amateurisme, ja que col·locà els amateurs autofinançats dels països occidentals en posició de desavantatge. Tanmateix, el COI es mantingué ferm amb les regles tradicionals que tenien a veure amb l’amateurisme.
A partir dels anys 1970, els requisits d’amateurisme foren eliminats gradualment de la Carta Olímpica. Després dels Jocs de 1988, el COI decidí que tots els atletes professionals esdevinguessin elegibles per participar en els Jocs Olímpics si els aprovaven les corresponents federacions internacionals.
Aquí us deixem un video que dura entre tres i quatre minuts.