VISCA L’ASIAN FOOD

1 Reply

Estimats Crispetaires,

Aquesta setmana com, com acostumem a dir els scatalans;  “totes em ponen”. I és que quan encara no s’ha acabat el BAFF -precisament aquest divendres degustarem Dream de Kim Ki-duk i Departures de Yojiro Takita, premiada als darrers Oscars de Hollywood com la millor pel·lícula estrangera- ,  tot plegat, resulta que a Les Gavarres s’estrena Le voyage du balon rouge del director  taiwanés How Hsiao-hsien; una de les pel·lícules patrocinades pel museu d’Orsay on podrem veure Juliette Binoche, com en el cas de L’ heure d’eté d’Olivier Assayas,  que ja vàrem degustar aquest hivern en la mateixa sala  i  que també formava part del mateix projecte.

Només pel fet que és la primera vegada que el director de Three Times i Millenium Mambo estrena en cinema comercial a Tarragona,  ja en hi ha prou per anar-la veure-la,  al marge de ser una autèntica delícia asiàtica. A més,  els amants de la Le Ballon Rouge d’Albert Lamorisse que va guanyar el premi a la millor pel·lícula al Festival de Cannes de 1956, tindran l’ocasió de teoritzar sobre quina de les dues és millor i potser el debat acabi en taules i per si de cas us en poso un trosset per anar fent boca.

Les amants de Colin Firth i el amants de Michael Winterbotom podran tastar Gènova, premiada a Donostia 08 amb la Conxa de Plata al Millor Director. Personalment, penso que el director té pel·lícules molt millors però com que Winterbotom és Winterbotom el festival donostiarra no volia perdre l’oportunitat de premiar-lo, en fi… al cinema també hi ha política.

Així doncs surto a velocitat ratuna cap al BAFF i us prometo que us en faré un resum.

Bon profit,

RATATOUILLE

FAST FOOD

Leave a reply

Estimats devoradors,

Com que darrerament no paro de veure cinema no em dona temps a digerir-lo però no heu de patir gens perquè quan pugui reposar uns dies us cuinaré unes quantes deconstruccions  ben saboroses.

Només recordar-vos en plan fast-food que teniu el Festival REC a Tarragona i el BAFF a Barcelona i que haureu de desdoblar les vostres fràgils personalitats si voleu arribar a tot arreu;  però en el cas que preferiu anar a la sala de confiança us recomano En el séptimo cielo   d’Andreas Dressen.  El que vàreu assaborir amb ganes Intimacy de Patrice Cherau, ara encara gaudireu més de l’atreviment perquè Dressen  ens parla de sexe més que d’amor i si sou dels que penseu que mentre hi ha vida hi ha esperança, ja podeu anar directes a la VOSE de Les Gavarres.

Molt i molt bon profit!

RATATOUILLE

ESCARGOTS BOURGOGNE

Leave a reply

Moins chers amis,

Alain Renais va construir els diàlegs dels seus personatges d’On connaît la chanson (1997) amb lletres de músiques de cançons conegudes,  la meva àvia Guadalupe era capaç de parlar encadenant dites populars que donaven significat a totes les seves vivències i és per això que avui he recordat una de les seves preferides:  “Déu apreta però no ofega” que li va permetre sobreviure a una guerra fratricida i una postguerra famolenca amb un nivell d’estoicisme molt i molt lloable. Sortosament jo l’aplico en una altra situació molt fes afortunada i és que després de comunicar-vos el trist òbit del nostre amic TCC avui us puc dir que per primer cop a Tarragona i concretament a Les Gavarres s’estrena una pel·lícula d’un director invisible fins a dia d’avui però que a França és un home de solvència provada i qualitat contrastada: es tracta de Arnaud Desplechin de qui el MICEC-O8 en va projectar una àmplia mostra:L’aimée (2007 ), Rois et reine (2004), En jouant ‘Dans la compagnie des hommes’ (2003),  Esther Kahn (2000),  La sentinelle (1992),  La vie des morts (1991).

Aquesta setmana s’estrena Un conte de Noël (2008) en VOS que us permetrà sentir la meravellosa veu envellutada de Catherine Deneuve i tornar a veure el monstre de l’actuació Mathieu Amalric que ja ens va enamorar Le scaphandre et le papillon (2007, La question humaine (2007) i la més popular Quantum of Solace (2008) enfrontant-se al més temible dels agents amb llicència per a matar.

Un conte de Noël no és de cap manera una pel·lícula de Nadal, no cal que hi patiu aquells no us agrada celebrar les coses fora de lloc. Es tracta d’una salvatge pel·lícula sobre la família i les relacions familiars on Amalric intenta matar la mare Deneuve (des del punt de vista froidià, és clar) cosa que no el deixa indemne. Drama corrosiu i cinema intel·ligent -del que us dic que pensa per si sol- que no us podeu deixar perdre i del qual seguirem parlant. Refinada cuina francesa de la millor qualité dirigida als llepafilms més primmirats.

Però això no és tot perquè també comptem amb l’estrena del documental més premiat (Oscar, Bafta, crítica…) de l’any 2008 Man on wire que narra la història de l’equilibrista  Philippe Petit que el 1974, amb només 24 anys,  va aconseguir llençar un cable entre les dues torres bessones del World Trade Centre i caminar-hi per sobre,  sortint-ne totalment indemne i  sense cridar l’atenció de cap agent de seguretat. L’acció que ara entraria en el terreny de l’art conceptual va ser anomenada el “crim més artístic de la història”. En fi, un autèntica delícia que tampoc podeu deixar escapar.

I per descomptat, bon appétit

RATATOUILLE

SOPAR DE DOL

2 Replies

Benvolguts,

Tot i que la rateta que us acompanya sempre té un to alegre i de juguesca dubto que avui el  pugui mantenir perquè us he de convidar a celebrar un sopar amb vaixella negra i llàgrimes de comiat. Aquest diumenge a les 8 enterrem un dels nostres estimats espais per on campaven les ombres i on, de ben segur, tots hem passat molt bones estones gaudint d’àpats cinèfils que cap altre local ens podia oferir. Amb dia i hora anunciada se’ns mor el TCC i ja només sobreviurà, no sabem fins quan, la seva vídua La Filmoteca que sola i de negre continuarà la seva programació els divendres.

L’explicació políticament correcta és que la crisi ens ha tocat i que la primera a rebre és la cultura perquè de cinema a Tarragona, ja se’n pot veure i molt! (o això diuen els polítics) però nosaltres pobres pecadors de les ombres ens preguntem sobre quina mena de cinema és el que es pot veure després de l’òbit del TCC. I ara em poso molt seriosa amb una frase de John Berger del que us parlaré ben aviat, quan hagi plorat el meu estimat TCC,  que diu més o menys així: La veritat és que la major part de la literatura ja sigui dirigida a un públic d’elit  o a les masses ha degenerat en pura diversió. Jo m’oposo a aquesta transformació per molts motius entre les quals, la més senzilla és que és un insult a la dignitat del lector, al que es tracta de comunicar i al mateix escriptor..” Substituïu literatura per cinema, lector per espectador i escriptor per director i tindreu la declaració d’intencions del nostre finat TCC.

La manera d’entendre el cinema de TCC era aquesta, la que va més enllà del que convé, del que agrada o del que simplement i tristament només té intenció de divertir. Així doncs a partir d’ara a més de resar perquè plogui, que ja plou, haurem de resar també perquè els nostres estimats polítics i agents culturals afins es posin les ulleres de veure la cultura d’una altra manera. Aquella que va més enllà de l’entreteniment fàcil, la gresca i la mamadeta i que pretén convertir la nostra ciutat en un San Fermí constant. Jo que sóc una rateta seriosa i poc donada a la gresca, jo que no he anat mai a Sant Fermí i, tot sigui dit,  a la meva edat ja no hi penso anar,  estic dolguda i trista i per aquest motiu us convido a celebrar l’òbit amb una pel·lícula de les que no pretenen distreure, de les que et deixen intranquil i de les que et fan veure el món d’una altra manera en acabar el metratge; es tracta de Romanzo Criminale que juntament amb Il Divo i Gomorra marquen una fita d’alta qualitat en el cinema italià que ja voldríem per al nostre.

I, com sempre, un trist, sentit i enllagrimat bon profit!

PD. No es convida particularment i s’agrairà, especialment,  la presència d’amics i coneguts  per tal d’acomiadar degudament  el finat. Es prega vestir de negre.

RATATOUILLE

VOLCÀ D’HISTÒRIES A LA CREMA DE CEL·LULOIDE

1 Reply

Benvolguts,

Com que les ratetes cinèfiles ens hem de guanyar la vida a base d’escombrar escaletes us he tingut una mica abandonats per causes laborals però tots aquests dies el meu cervellet ha estat deconstruint el darrer plat servit per Almodóvar.  Tot i que la pel·lícula porta el colpidor  títol de Los abrazos rotos, jo l’hauria batejat culinàriament, com a mi m’agrada fer-ho, com “Volcà d’històries a la crema de cel·luloide per servir rigorosament a les fosques entre comensals profundament enamorats dels cinema” però com que sóc conscient que el títol és un mica massa llarg ja m’està bé el que li ha posat el xef Almodóvar. 

Los abrazos rotos són a Almodóvar  el mateix que Fellini  8 1/2  al seu autor; una mena de testament fílmic,  on en el lloc de The End hauria de dir: “I dit tot això, senyors i senyores,  no sé si podré dir mai més res de nou…”

Almodóvar és, sens dubte,  el millor narrador  d’històries del cinema espanyol i part de l’estranger. La seva necessitat desesperada de contar  històries necessita del cinema per poder fluir com un riu cabalós sense preses, dics, assuts o qualsevol altre tipus d’aturadors  i Los abrazos rotos no és cap altra cosa que un gran embassament on Almodóvar hi ha abocat totes les històries que anava coent des de la darrera pel·lícula. 

Hi ha històries que podrien, ben bé, ser la propera pel·lícula del director,  com la dels vampirs que dominen el negoci de la nit i les cremes solars. De fet estic segura que voldria fer aquesta cinta però possiblement no la farà si no és amb pseudònim perquè es deu a la seva trajectòria. Hi ha històries sobre el cinema i els escriptors com la d’Arthur Miller i els seu fill amagat. Cinema i més cinema perquè com diu Aute “… la vida es sólo cine i los sueños, sueños son…” Almodóvar construeix un immens homenatge a Belle de Jour de Buñuel, Viatjo a Itàlia de Rossellini, Encadenados de Hitchcock i  Blowup  d’Antonioni i Ascensor al Cadalso de Louis Malle sense despentinar-se, com si esmorzés dinés i sopés amb tots i cadascun d’ells  cada dia. Però encara va més enllà perquè el que millor fa és aconseguir que totes les pel·lícules dialoguin entre elles en una mena de cantata polifònica que ens acaba elevant al setè cel cinèfil.

I, per rematar-ho,  du a terme  la seva pròpia deconstrucció de Mujeres al borde de un ataque de nervios camuflada sota el seu “alterfilm”  Mujeres i maletas però també ret un homenatge a les seves actrius, la qual cosa li permet disseccionar el seu propi cinema. Algú en dóna més…? Molt pocs poden fer el que ell fa i li hem de reconèixer.

I així fou com una rateta no gaire avesada al formatge manxec va tornar a assaborir  amb delit un deliciós plat d’històries cuinades amb amor.

Malgrat tot, aquests dies, no deixeu de banda que aprofitant l’abstinència podeu assaborir deliciosos  bunyols de Setmana Santa i les mil i una especialitats de bacallà que ens cuinaran les nostres àvies.

Bon profit!