Amants del moresc elevat a la categoria de núvol,

Quan tot ens feia pensar que, a les alçades de l’any en què ens trobàvem, ja no podríem assaborir viandes refinades, resulta que estem sortosament equivocats perquè els cinemes Òscar han decidit oferir-nos uns quants plats que ja no esperàvem degustar.

Aquesta setmana tenim cuina canadenca i turca. Una autèntica sorpresa! I, a més, la dosi de cuina americana però, en la línia de la graellada, tant típica als USA, amb bones matèries primeres.

Aritmètica emocional (Emotional Arithmetic ) és un plat que es va presentar en el darrer Festival de Donosti, en la Secció Oficial, i que va passar amb una certa discreció. Tanmateix, i seguint amb la línia de les bones matèries primeres, us he de dir que Gabriel Byrne, Susan Sarandon, Max von Sydow, Christopher Plummer i Roy Dupuis (Las invasiones bárbaras), estan en el seu punt. Actuacions impecables al servei d’un altre argument sobre el genocidi nazi, amb la novetat que, aquest cop, és recordat amb els ulls d’uns nens que ara ja són grans. Paolo Barzman, el director, és un home molt bregat en el camp dels telefilms (“The Dead Zone“, 2007), que presenta el seu primer plat com a xef de llargs.

El plat turc no és precisament unes postres dolces tipus baklava, sinó tot al contrari, s’assembla més a unes fulles de parra àcides “waraq el enab”, farcides a base de carns amb picant. Fatih Akin és un turc que viu i treballa a Alemanya i que en aquesta ocasió ens explica una història d’anades i vingudes traumàtiques entre aquest país d’acollida i Turquia. The edge of heaven, estrenada aquí amb el no massa encertat títol de Al otro lado, és una història de crims i càstigs, culpes i redempcions on, a més, el director destil·la, com un licor amarg, la seva relació d’amor odi amb Turquia. En fi, tots aquells que no vàreu poder provar la cuina fusió d’Akin a Cruzando el puente o Contra la pared, no deixeu passar l’oportunitat.

El plat més lleuger és el tercer. George Clooney torna a dirigir desprès de Good Night, and Good Luck. Aquest cop, en registre de comèdia lleugera, ens presenta Ella es el partido on, ell mateix i John Krasinski, es barallen (i no m’explico el motiu) per l’amor d’una -jove??- periodista esportiva encarnada per la seva amiga Renée Zellweger que fa el seguiment de la gira esportiva d’un equip de futbol americà, en declivi, que cal rellançar.

Ideal, després de les propostes anteriors, per tornar a pensar que el món és un lloc on val la pena viure-hi. Però, si seguiu entestats en la idea que la Terra no és un racó habitable de l’Univers conegut, no us perdeu La niebla, que ja us vaig recomanar la setmana passada, perquè, al marge dels bitxos, que ben bé es podien haver estalviat, si no fos perquè al públic d’USA se li ha d’explicar tot, té un dels millors finals que he vist en molt de temps i que em quedarà ben enregistrat en la retina i en ell paladar.

Per acabar, dir-vos que gaudiu del que es serveix aquesta setmana perquè el bon “llepafilms”, mai sap quan tornarà a tenir la taula ben parada.

Bon profit,

RATATOUILLE

Estimats,

Encara em deleixo amb el gust de les dolces crispetes de coloraines que em vaig menjar dijous passat tot veient l’Indy IV però, la vida continua i el fonament d’una alimentació sana, com ja deien les àvies, és la variació.

Així doncs, aquesta setmana us proposo un plat típic de Ferran Adrià -ara que és atacat per l’ala “retro” de la cuina catalana-, en la seva línia de les flaires de bolet, de meló o de qualsevol cosa que es pugui liquar, esferificar  o “flairar”. Es tracta de The mist (La boira) que és una pel·lícula de Frank Darabont basada en la novel·la homònima de Stephen King.

Terror pur, sa i natural com la boira mateixa amb un argument que parteix del fet que una espesa boira fa desaparèixer tot el que se li acosta. Aviat descobrirem que el perill no és la boira sinó com es transformen els suposats “éssers humans” quan senten que estan en perill. En fi, que “l’home és un llop per l’home”.

Com que ja compto amb que la setmana passada vàreu fer un festí crispetaire, si aquesta us heu de conformar amb flaires, no patiu que no us aprimareu, només perfilareu les vostres gracioses siluetes.

Ara bé, si voleu fer un tastet de cinema europeu del que no es pot veure mai, i no precisament per culpa de la boira, haureu de posar-vos en acció i anar al MICEC (Mostra Internacional de Cinema Europeu) que torna gràcies a la tenacitat d’una sèrie de personatges com Domènec Font i altres professors de l’UPF per oferir-nos debats d’alçada al CCCB i bon cinema als Renoir Floridablanca.

Estimats Crispetaires,

Aquesta setmana sí, definitivament, aneu al cinema, compreu un bon pot de crispetes de coloraines i gaudiu com a cosacs de les noves aventures de Henry Jones II, àlies Indy.

Ja sabíem que era tot un repte afrontar la continuació d’una saga 19 anys després de la tercera tramesa, i més, quan la Marvel ha posat tota la carn a la graella en la creuada de vendre els seus herois que, si segueixen l’estela de Iron Man, donaran molta guerra. Però per no desesperar-vos més amb divagacions, diguem-ho d’una vegada: la joguina de Spielberg i Lucas funciona al cent per cent.

Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall està farcida de referents cinèfils de la pròpia saga i també d’altres pel·lícules dels seus creadors per construir un plat cuinat a base de les velles receptes de l’àvia. Tot l’aparell està construït a partir de la metàfora interna d’excavar en les pròpies restes arqueològiques. Comença dins el magatzem on es va amagar l’Arca -al final de A la recerca de l’Arca perduda- i a partir d’aquest moment, el dos indiscutibles mags de l’aventura comencen a fer arqueologia de la seva pròpia filmografia desenterrant tots els personatges de la saga i també de la mítica ET.

Tot funciona com un engranatge perfecte que no perd el ritme ni un sol moment i que obre una nova etapa quan el mateix Indy contradiu les paraules dites A la recerca de l’Arca perduda, responent a un alumne una mica “rateta de biblioteca” que: “L’arquelogia no es fa a la bibilioteca“. Des d’aquest moment, queda clar, si algú pensava que Indy es jubilaria dins una piràmide de llibres, estava molt equivocat.

Si després de tot el que s’ha dit penseu anar a veure el nostre aventurer preferit, us recomano un passeig per Indiana Jones: Comunidad Fan Española, on trobareu fins els més petits detalls de la saga, referents històrics i arqueològics i tota mena de detalls sobre la indumentària de l’heroi a més dels llocs web on podeu encarregar un fuet, un barret o una caçadora original.

Harrison Ford és un dels homes més afortunats d’Hollywood perquè ha tingut la sort de poder estar en dues de les sagues més mítiques i productores de dòlars de la història del cinema com són: La Guerra de les Galaxies, la mateixa saga d’Indiana i haver interpretat el paper de Rick Deckard a Blade Runner.

La història està feta de coincidències i atzars perquè l’actor escollit per al paper d’Indy era Tom Selleck però com que havia signat per fer el protagonista de la serie Magnum, Spielberg i Lucas es va quedar sense el seu actor. Van fer un càsting de 6 mesos i no van trobar l’home adequat fins que, un dia, veien el muntatge final de L’imperi contraataca es van adonar que havien tingut davant seu el protagonista, des del primer dia, i no havien estat capaços de veure-ho.

L’altre plat que s’estrena aquesta setmana i que no podeu deixar de tastar és la darrera aportació de Sidney Lumet amb tocs de cuina russa, per les flaires dostoievskianes que s’endevinen, a Antes de que el diablo sepa que has muerto.

Protagonitzada per Philip Seymour Hoffman (Capote) que se supera a sí mateix a cada fotograma, Ethan Hawke (Antes del amanecer), Marisa Tomei (En la habitación) i l’incombustible Albert Finney (Big Fish) .

En fi estimats que la setmana està com per abandonar la família i tancar-se al cinema fins haver devorat tot el menú però, per apaivagar les queixes de la prole, us proposo que els poseu a veure L’última creuada en versió Lego.

Bon profit i salut!!!

Estimats Crispetaires,

Els que ja tenim una edat estem pletòrics pel retorn d’Indiana Jones. L’home ja està maduret però nosaltres també i el seu valor fonamental és que encara lluita al peu del canó.

L’altra bona notícia és que, finalment, les sales Oscar de Les Gavarres, que tan ens fan patir, es llancen amb una nova proposta que ja començava a ser imprescindible: projectaran determinades pel·lícules en català, castellà i en VO amb subtítols. Han decidit que Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall sigui l’estrena que obri aquesta nova etapa. Així que ja podeu escalfar motors clicant sobre el títol que us portarà a la web oficial o veient el tràiler, perquè el DIJOUS 22 és el gran dia.

RATATOUILLE