Estimats,

Un cop acabat l’estiu estic una mica desganada i em costa preparar-vos un bon menú perquè el mes de setembre encara és un mes fluixet cinemotgràficament parlant. Haurem d’esperar el Festival de Donastia per començar a veure les grans estrenes de la tardor però, mentrestant, podem parlar de petites joies que han anat sorgint com a bolets de final d’estiu.

Després de veure Ché El Argentino de Stephen Shoderberg vaig quedar -pobreta rateta rosegadora- profundament consternada. No podia entendre on o què mira un actor o amb què pensa quan, com Benicio del Toro, és capaç de mirar-nos com ens mira quan està totalment transformat en Ernesto Che Guevara. I és en aquests moments quan un ésser minúscul com jo, creu en el miracle del cinema.

Benicio del Toro ens mostra uns ulls plens d’esperança en una revolució naixent, fins i tot quan s’ofega a causa de les crisis asmàtiques, quan parla amb els seus homes o cura els pagesos que troba camí a Santa Clara i automàticament en el seu contraplà a l’ONU o a l’entrevista (amb sobri blanc i negre), la seva mirada és la d’un home que ha passat a l’acció política: llavors el seu esguard perd la lluentor i la transparència del revolucionari i la mirada s’enfosqueix i es fa taciturna. És en aquestes ocasions quan els pobres mortals ens adonem de la transcendència i del virtuosisme d’un actor i la sàvia mà del seu director.

Així doncs, us recomano que encara que us definiu com a “post maig del 68” i seguiu una línia més nihilista en les vostres vides i les grans revolucions ja no connectin amb els vostres ideals, sobretot, no us perdeu Che El Argentino perquè mirades com la de Benicio del Toro ja no es veuen.

I per acabar, abans que la retirin de la cartellera, cal verure: El tren de las 3.10 de James Mangold amb Russell Crowe i Christian Bale que passa de representar Batman a encarnar un granger coix i sense valentia. Un duel interpretatiu, una represa del western en la línia més clàssica sense haver de recórrer a un registre crepuscular i un guió crescut i augmentat sobre la base de la versió de 1957 interpretada per Glen Ford.

Russell Crowe que encarna un bandoler intel·ligent, psicòleg, amb el do de la paraula, que sap utilitzar per encantar les seves víctimes i que, també sap reconèixer el seu alter ego quan el veu surt de la pantalla, es desborda i ofega Glen Ford amb un interpretació totalment genial que té seva la rèplica en Cristian Bale; un pobre granger que s’ha de guanyar el respecte del seu fill adolescent i que va creixent a cada pas del metratge. Tot plegat per sucar-hi pa. Una salsa, d’aquelles de l’àvia, que acompanyaven un bon conill, amb una mica de xocolata per espessir, que mereix ser fruïda amb tota la dedicació de les nostres papil·les gustatives.

Bon profit i bon inici de temporada,

La vostra Ratatouille

Estimats en la foscor,

És ben cert que vénen temps complexos, difícils i incerts i el cinema com a “forma que pensa”; com deia Godard recull aquestes dificultats. El dimecres 27 de juliol, Carlos Losilla escrivia un article al Culturas de La Vanguardia amb el títol de Apocalipsis, ¿ahora?, sobre un dels meus temes favorits el caos i la fi dels temps que us recomano molt i molt. Però tornem al cinema que pensa per parlar de la darrera tramesa de Batman signada per Cristopher Nolan, que menys agafar la càmera, ha fet tot en la seva pel·lícula, la qual cosa és tot una heroicitat als dies si es té present que l’home treballa a Hollywood.

Des que Tim Burton va abandonar la franquícia Batman, aquesta va deixar de ser gòtica per passar, a les mans de Joel Schumacher, a tenir un to kitsch i un regust lisèrgic. Finalment, a les mans de Cristopher Nolan, -pare d’un producte únic com Memento- el nostre estimat ratpanat, heroi de la foscor, converteix en una història tan real com la vida mateixa -segur que Mèxic DF és més perillosa que Gotham City- les seves aventures envinyetades.

Batman és, tal com anuncia en la seva declaració d’intencions El Jocker, una pel·lícula sobre el caos. Al dolent actual ja no es mou pels diners, la fama o el poder: només li interessa remoure les consciències, agitar les ments benpensants, sumir la població en un estat d’incertesa i contradicció i asseure’s a veure què passa per poder constatar que l’home és, realment, un llop per a l’home que es mou pels diner i la revenja.

El cavaller obscur no té una estètica fosca ni gòtica però és la més obscura de les sis pel·lícules estrenades sobre l’heroi perquè analitza temes fonamentals per a la nostra societat com l’augment de la inseguretat ciutadana, les dificultats per mantenir l’ordre des de només la llei i la impossibilitat de mantenir-se fidel a uns objectius entomant totes les conseqüències, encara que algunes no siguin coherents amb l’ètica de l’heroi.

El fiscal Harvey Dent, interpretat de forma impecable per Aaron Eckhart i que no ha estat lloat com Heath Ledger, és la plasmació del missatge de la pel·lícula: és l’home de les dues cares; una de WASP impecable, el cavaller blanc que salvarà la ciutat i, l’altra, la cara fosca, cremada que ha vist el mal i el porta escrit per la seva voluntat -renúncia als injerts per reconstruir el seu rostre-. I és que ja fa temps que els herois no són plans, han deixat la seva inocència i saben que la lluita implica deixar pel camí molts dels ideals d’abans. Batman, encarna l’heroi fosc per excel·lència sap que ja ha deixat tantes parts d’ell mateix pel camí que li manca un relleu, algú que pugui donar la cara, que sigui capaç d’aconseguir que la ciutat torni a creure en els ideals i decideix posar la seva confiança i la seva feina de justicier al servei d’aquest. A la fi només pot esdevenir boc expiatori per tal d’aconseguir que la imatge del fiscal resti immaculada. En fí, un reflexe de la política -de la necessitat de líder carismàtics- i del poder dels mitjans per crear mites. Tota una paràbola de la modernitat.

Jo, que com a rosegaire, tinc certa aparença de ratpenat sense ales, m’hi he sentit molt identificada.

Que vagi de gust,

RATATOUILLE