De com Werner Herzog es va menjar una sabata

Estimats,

Hi ha setmanes tristes pels devoradors d’ombres i com que aquesta n’és una, en lloc de recomanar-vos un menú amb entrants, dos plats i postres us explicaré una història: la història de com Werner Herzog es va menjar una sabata. La vaig llegir al suplement Cultures de La Vanguardia (1-10-08) dedicat a Errol Morris: El documentalista invisible, un home que ha declarat la guerra al cinema veritè, demostrant que no hi ha cap documental sota el sol que no estigui mediatitzat pel seu autor. Però, anem al gra; el cas és que Errol Morris volia fer un documental i va demanar en Werner Herzog que l’acompanyés a les localitzacions que estava triant. Herzog es va enamorar del paisatge que havia descobert Morris i llavors hi va rodar la seva pel·lícula. Aquest fet va provocar el trencament d’una llarga amistat perquè Morris tenia la teoria que a un director se li pot robar, l’actriu, el director de fotografia i fins i tot el guió però mai, mai, un paisatge.

Al cap d’uns anys Herzog va voler tornar a recuperar l’amistat amb Morris i li va proposar una juguesca: si acabava la pel·lícula que havia deixat a mig fer a causa del robatori del paisatge, ell es menjaria públicament una sabata en honor a la suculenta menja que ja havia degustat anys abans en Xarlot. Morris no ho va dubtar; va acabar la pel·lícula i Herzog es va menjar la sabata després de bullir-la durant cinc hores i de declarar que a MacDonalds menjava coses més dures. La famosa cadena de restauració mai va saber aprofitar la publicitat gratuïta que representava això però jo us convido a veure l’enregistrament de l’àpat que ha restat per la posteritat al cel de You-tube

I si, malgrat tot, encara voleu anar al cinema aquí teniu unes petites recomanacions. Burn after reading, la darrera aportació dels Coen que no és, ni de bon tros, No es país para viejos, perquè d’entrada el guió és dels germans i no pas basat en una novel·la de Cormac McCarthy, però de ben segur us farà passar una bona estona.

L’altra recomanació és Aliento de Kim Ki-duk, diumenge a les 8 a l’Antiga Audiència. Ja sabeu que la cuina asiàtica m’encanta i els plats d’aquest xef encara més. Aquesta és una cuina difícil d’assaborir però si hom està disposat a degustar-la sense prejudicis deixa bon sabor de boca per a molts dies. Una història d’amor al límit que ens posarà la carn de gallina.

Bon appétit!

HOMENATGE AL MESTRE KUBRICK

Estimats en la foscor,

Aquest any que Sitges ret homenatge a Stanley Kubrick commemorant els 40 anys de l’estrena de 2001, una odissea a l’espai, a Caixa Tarragona, tots els amants de les especialitats que va cuinar el mestre, podrem fer un petit menú degustació els dimecres a les 20 hores amb títols com:

Atraco perfecto Dimecres 8 d’octubre

Senderos de gloria Dimecres 15 d’octubre

Teléfono Rojo ¿Volamos hacia Moscú? Dimecres 22 d’octubre

i festa gran per atipar-nos de la millor ciència ficció de la història del cinema

2001, una odisea en el espacio Dimecres 29 d’0ctubre

És una ocasió que no podem desaprofitar.

Ratatouille

I per anar reflexionant fins a on ens ha portat la tecnologia…

Menú del 3 al 9 d’octubre de 2008

Estimats,

Com que l’estiu fa estralls a les nostres bàscules i també a les nostres butxaques aquesta primera setmana de Menú Crispetaire us faré una proposta sense calories però molt gustosa.

Avui dijous comença el Festival de Cinema de Sitges i la primera pel·lícula que es presenta és Mirrors d’Alexandre Aja -l’home que ens va aterroritzar amb Las colinas tienen ojos-. Es tracta d’una proposta tan baixa en calories que us arribarà a fer pensar que el que esteu veient possiblement no sigui cert. Al director se li va acudir fer el remake d’una cinta de terror coreana Geoul sokeuro a partir de la cèlebre seqüència de Sopa de Ganso on Groucho Marx -amb camisa de dormir i gorra- creu veure’s reflectit en un mirall però, en realitat, es tracta del seu germà Harpo que va repetint els mateixos moviments que ell. És evident que, en aquest cas, el director no ens farà riure, ni molt menys, però si que ens farà posar en dubte la realitat del que veiem o del que creiem veure….

 

En segon lloc us proposo que us desplaceu al restaurant de l’Antiga Audiència que obre temporada de tardor el proper divendres dia 10 a les 8,30h  amb En un mundo libre, pel·lícula molt coherent amb al línia del seu director. Un plat sobri, amb un sabor que reconeixerem de seguida perquè és el tipus de cuina que li agrada fer a Ken Loach tot i que a alguns, el cinema social del 68,  ens comença a repetir.

I de moment, no tindrem la sort de poder degustar Tiro en la cabeza de Jaime Rosales que es va emportar el Premi Fipresci de la Crítica a Donostia la setmana passada i de la que ja us he parlat a bastament però,  us deixo amb una entrevisa amb el director que us permetrà fer-vos una idea mes aproximada d’una obra que s’estrena en cinemes però també al Centre d’Art Reina Sofia.

¡Bon appétit!

Ratatuille

Crònica somniant amb Arcàdia perduda

Estimats Crispetaires,

Ja torno a ser aquí, m’he acomiadat del paradís de la foscor i els somnis i torno a xafar de peus a terra esperant un altre setembre que em porti a l’Arcàdia somniada de tot rosegador d’imatges.

Quatres dies, catorze pel·lícules i més txacolí i mariscades de les estrictament necessàries però, ja se sap que els rosegadors som volubles i els pecats de la golafreria ens van portar a saltar-nos alguna sessió.

L’edició del 2008 ha estat molt seriosa perquè les pel·lícules portaven el segell de cinema transcendent i reflexiu, deixant de banda una divertida sortida de to a la francesa com Louise-Michel dels irreverents gignolistes Benoït Delépine i Gustave Karven sobre com afrontar la deslocalització de l’empresa que manté matant el director. La resta va ser un menú típic d’un certamen d’aquest nivell: un plat iranià com A sound of sparrows amb gent molt pobra però molt bona, gent que viu al camp i es corromp quan es posa en contacte amb la ciutat (cada any cal donar algun premi a un pel·li d’aquest perfil), un bon sushi cuinat per l’insuperable Hirokazu Kore-Eda a Still walking, on uns japonesos amb pensament i costums molt occidentals intenten afrontar el terrible problema quotidià de relacionar-se amb la família -qui no s’hi senti identificat és que no és d’aquest món-, Tiro en la cabeza, un plat conceptual servit per Jaime Rosales, dur per la forma i dur per la temàtica però que no ens va decebre perquè venia de la ma d’un director que sempre diu que posa idees sobre la pantalla i que cada idea requereix una forma diferent de posada en escena. En aquest cas es tracta d’una pel·lícula no parlada -però no muda-, que converteix el director en una mena de naturalista que fa un documental per al National Geographic seguint un espècimen terrorista: demolidora i massa arriscada per tenir premi. Una baclava turca anomenada Pandora’s box, un pèl agredolça -en el millor sentit de la paraula- que segueix la problemàtica que genera en un família el fet que la mare pateixi alzeimer i ningú es pugui fer càrrec; un mena de Balada del Narayama sense arribar als nivell de dramatisme del mestre Shohei Imamura. I, per les postres, galetes daneses però no de les barates que es compren a Andorra en caixa rodona de metall, no, autèntiques galetasses daneses que ens van petar en totes les galtes. Director i actors coneguts del festival que van posar en solfa un argument molt nietzstià: un home que vol prendre les regnes de la seva vida, decideix formar part d’un experiment dels laboratoris on treballa el seu cunyat i comença a prendre unes pastilles que suposadament són per a la depressió. A poc a poc, s’adona que la seva voluntat creix i que pot imposar-la per damunt dels altres, els seus desitjos es realitzen si ell vol i juga amb la seva voluntat de poder fins extrems insospitats… Només us diré que tant de bo, Fear me not es pugui veure algun dia a les pantalles de Tarragona perquè és “bocatto di cardinale” per a qualsevol pobre rosegador de crispetes.

Em van quedar per veure propostes com Dream de Kim Ki-Duk o Camino Javier Fesser i vaig fer tot el possible per perdre’m El patio de mi cárcel però, ja se sap, les ratetes no tenim grans rendes i la vida a Donostia és cara…

Vaig començar aquest article abans que es fes públic el palmarès d’aquesta 56 edició i he de dir-vos que, exceptuant Jaime Rosales que ha rebut el premi de la crítica, perquè d’altra manera, semblaria que la crítica comença a patir certa miopia, la resta de premis són força discutibles.

El premi al millor director per a Michael Winterbottom, hauria estat molt més encertat en qualsevol de les anteriors edicions en què va presentar pel·lícula a concurs –Tristan Shandy per exemple- que no pas per Genova. Una cinta avorrida que no arriba a complir objectius, si és que en tenia i tampoc arriba a aprofundir en el tema de com afrontar la pèrdua d’una mare i esposa des de la perspectiva de les filles o del marit i on el sempre insípid Colin Firth segueix sent incapaç de fer altra cosa que representar-se a si mateix i vagar pel set de rodatge (amb tots els respectes a les seves fans).

El premi a la millor actriu a Tsilla Chelton de vuitanta i molts anys és un encert total. Si no hagués vist l’actriu tombant pels carrers de Donostia, hauria pensat que patia alzeimer de veritat després de la seva increïble interpretació i en aquest sentit, he de dir que és molt millor la protagonista que la pel·lícula tot i que Pandora’s box no és una mala pel.lícula i que està plena de bones intencions, penso que hi havia propostes més arriscades.

I per acabar una comiat a Paul Newman amb qui mai deixarem de somniar…. Bona nit

RATATOUILLE

El Festival

Estimats,

Aquesta Rateta que us informa de tot el que es mou per les pantalles i és de bon rosegar, no sap idiomes i, per aquest motiu, tot i que ja voldria anar a Cannes, Venècia o Berlín, de moment, s’ha d’acontentar amb Donostia. No vull dir pas que aquest sigui un festival de consolació per a gent poc destra en llengües estrangeres perquè Donostia no decep mai i, si més no, quan ja s’està tip d’imatges es pot recórrer a les tapes locals que són un delícia per als paladars més exigents. Però anem per feina, perquè la programació que es presenta aquest any demana que si encara no heu reservat hotel us compreu una tenda de campanya amb l’objectiu de plantar-vos davant el cub de Moneo per tal de no perdre ni un fotograma del Festival.

Al marge de Bardem, Banderas, Woody Allen, Jonathan Demme (President del Jurat) i Colin Firth en una peli seriosa de Michael Winterbotton, podrem veure també la darrera pel·lícula de Jaime Rosales anomenada Tiro en la cabeza que promet ser una potent reflexió sobre els terroristes, la darrera proposta de Kim Ki-duk, que no podrà anar al Festival perquè recentment ha patit un accident i, també, El cant dels ocells d’ Albert Serra que promet ser el més “destroyer” del certament.

Amb els pocs dies que estarem a La Bella Easo, intentarem veure tot els que ens passi per davant i anar a totes les rodes de premsa que puguem aguantar a fi d’informar-vos puntualment d’una de les cites cinèfiles més ineludibles. Mentre, us deixem amb la web del Festival per tal que pugueu xafardejar una miqueta.

Tot i que ja sabeu que sóc addicta als formatges us prometo provar el xacolí i un bon lluç a la basca. I per no semblar massa dolentota us deixo unes imatges del concert de jazz de Diana Crall que van poder escoltar el privilegiats habitants de Donostia, aquest darrer juliol, en el marc del Festival de Jazz.

Bon appetit,

Ratatouille