SETMANA VAGAROSA

Estimats amants dels somnis,

Hi ha setmanes en què l’idealisme té un preu, setmanes en què intentar lluitar per l’escola pública té un cost per a la butxaca, setmanes en què tens la sensació de quedar-te sol a tot arreu perquè et posis on et posis restaràs en el cantó equivocat. En fi, setmanes en què les polítiques neoliberals del socialisme imposen els criteris de l’externalització, la reducció de les garanties de participació en el centres i, en definitiva, la privatització pura i dura. I evidentment setmanes en què tot això cou encara més perquè la rateta que us parla ja ha desertat d’un partit i d’un sindicat.

Però també és cert que llavors, com per art de màgia, t’arriben aquelles notes de l’Aute en què demana insistentment: “Cine, cine, cine más cine por favor…..” i llavors t’agafen unes irrefrenables ganes de pujar al tren d’ombres i perdre’t en el món dels somnis i la imaginació.

I com que tot no pot anar malament, aquesta setmana tenim una de les oportunitats més extraordinàries dels darrers mesos d’agafar un bon empatx. Així doncs, començarem per unes bones verduretes; una ratatouille feta amb productes de l’hort acabats de collitr. Es tracta de Las horas del verano d’Olivier Assayas un cuiner francès de provat renom que encara no ens havia pogut posar sobre la taula cap plat tot i que ha cuinat tot un seguit d’exquisideses. Aquesta delícia forma part d’una proposta que el Musee d’Orsay va fer a diversos realitzador com Jim Jarmusch, Raoul Ruiz i Hou Hsiao-hsien i el mateix Assayas i ens parla de com certes coses són incompatibles amb el nostre món i també de com moltes vegades només ens queda la possibilitat de l’enyor. Totalment imprescindible.

Seguirem amb una especialitat italiana servida per un altre xef que tampoc havíem vist mai per les nostre ombrívoles contrades. Matteo Garrone ha adaptat el llibre de Roberto Saviano el qual s’ha vist obligat a desaparèixer de la faç de la terra perquè la policia italiana no el pot protegir de la màfia napolitana que, aparentment no sembla gaire “llegida”, però que quan algú parla malament de la

A Gomorra no espereu pas una posta en escena èpica a l’estil Goodfather Es tracta d’una lassagna de foie d’ànec. Garrone és fill del neorealisme i la seva tesi és que la majoria de les coses passen perquè sí, que probablement ni tan sols tingui sentit preguntar-nos el perquè. La violència a Nàpols és part de la vida i l’ofici de matar és com qualsevol altre. Una proposta per a estómacs ben preparats per a digerir plats forts.

Però els estómacs potents també us seran necessaris si aneu a veure què han cuinat els del TCC perquè el divendres ens presenten un plat rar de la cuina americana anomenat Réquiem por Billy el Niño. Un documental concís i precís sobre un dels altres grans mites de la història recent dels Estats Units. I a la vista de tant pel·lícula sobre bandolers (El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, El tren de las 3.10 …) made in USA, hom no es deixa de preguntar, si una cultura com aquesta –de frontera i pistola- pot ser algun dia pacifista però també es comença a adonar que TV3 va pel mateix camí en la construcció de mites patris amb el molt nostrat Joan Serra Serrallonga que tot siguidit, més aviat semblava un cosí germà de Brave Herard que un pobre pagès de les Guilleries.

I per acabar, diumenge a les 8 del vespre Coeurs (Asuntos privados en lugares públicos)  d’Alain Resnais. Un típic plat de la millor cuina francesa, amb tots els trucs i bon saber d’un dels mestres de la Nouvelle Vague que als 81 anys encara ens recorda les imatges de la insuperable Hiroshima mon amour.

Avui sí, bon appétit mons cheris!

LA RATETA

COHEN, SCOTT I L’ERA DIGITAL

Estimats pensadors en la foscor,

Que el cinema és una forma que pensa és una frase que cada dia té més sentit en el nostre món digitalitzat. No hi ha cap pel·lícula que no suposi algun tipus de reflexió més o menys profunda o més o menys encertada sobre el dia a dia en què vivim. Body Lies (Red de Mentiras) de Ridley Scott té moltes coses en comú amb Quemar después de leer dels germans Cohen però els títols de crèdit finals han estat totalment reveladors. En la pel·lícula dels germans tot comença amb un satèl·lit que va apropant les seves imatges fins arribar a una foto fixa, tan clara com la d’algú que passa a un metre vostre i en la de Ridley Scott, tot acaba amb unes imatges de satèl·lit que es van allunyant fins a perdre de vista el protagonista que ha decidit emprendre el camí de la llibertat.

Darrerament els mòbils i els ordinadors portàtils són els autèntics protagonistes dels cinema i fins tot crec que s’hauria de començar a pensar en l’Òscar a la millor andròmina digital. Només us proposo una juguesca: feu una estadística de quantes pel·lis heu vist darrerament sense un ordinador, un mòbil o sense ni l’un ni l’altre i, encara més, us proposo que observeu si la seva presència queda o no justificada (no com el sexe que acostuma a ser gratuït). Un mòbil tant ens pot permetre conèixer els amants de la nostra parella com salvar el món i amb un portàtil podem encolomar una conxorxa terrorista a escala mundial a un innocent. Tot és possible i, a més: tot en molt poc temps.

Però el més important és que aquelles imatges del Show de Truman on un regidor, des d’un estudi, vigilava els passos del pobre Truman, s’han convertit en una total i absoluta realitat per a tots i cadascun de nosaltres: ens poden vigilar i castigar des de qualsevol lloc i en qualsevol moment i si no ho fan és perquè no volen. I no us penseu que és paranoia, no! En absolut, és la nostra i meravellosa vida en el món lliure.

Però així com els Cohen ens demostren que una colla de brètols amb molta tecnologia segueixen sent una colla de brètols (llegiu CIA), en el cas de Ridley Scott la teoria va una mica més enllà i ens arriba a dir que mentre nosaltres estem instal·lats en les nostres seguretats, d'”altres” van aprenent pacientment de la nostra forma de viure (terroristes amb carreres universitàries que tomben d’esquena) per combatre’ns des de fora amb les nostres armes.

Capturar el cap d’una xarxa terrorista només depèn del fet que agafi un mòbil i faci un trucada -que ell no fa perquè coneix perfectament les regles del joc-, i tot plegat genera una xarxa de mentides i conxorxes amb resultats nefastos que els mateixos implicats no poden controlar. Així doncs els suposadament ignorants i abduïts per la fe són, en el fons, uns personatges que ens coneixen tant que poden anar molt més enllà i mentre són capaços d’utilitzar Internet per penjar vídeos de matances d’infidels, també poden utilitzar els recursos més primitius per vèncer l’enemic.

Potser ja és hora que reflexionem i pensem on ens porta la nostra seguretat en la tecnologia… o no? Però com que tampoc voldria deprimir-vos perquè la professió docent ja comporta factors de risc suficients, us deixo amb una bretolada per passar-ho be.

La Rateta

SETMANA D’ACCIÓ DE GRÀCIES

 

Estimats devoradors d’ombres,

 Tot i que no m’agrada gaire  recórrer a les tradicions forànies, les circumstàncies de la setmana em fan viatjar fins els USA perquè dos dies després del dia Acció de Gràcies han aconseguit ser tan i tant “progres” que els ha arribat un president una mica fosquet. Tot fa pensar en la fi del racisme, la pau, l’harmonia mundials i en un lema que no para de ballar-me  pel cap i que diu així: “Abans un negre que una dona”. En fi, tot sigui a honor i glòria de la igualtat (de color que no de sexe!). Així que anem totes preparant un bon gall d’indi que sembla que no sortirem de la cuina: unes per massa preparades, com al pobreta Hillary a qui no s’ha perdonat ni el gènere ni les banyes, altres per massa poc. I honrem el nostre govern que segueix celebrant la igualtat amb insignes plans de coeducació per a l’escola pública mentre renova el concert econòmic a les escoles privades que pensen que “los niños con los niños i las niñas con las niñas”.


I mentre cuinem el nostre estimat gall d’indi –que tardarà unes horetes- podem degustar  Red de mentiras que ve a ser, més o menys,  tot allò que han dit els candidats a president del món mundial durant dos anys de campanya. Ridley Scott ens torna a presentar dos ingredients molt saborosos que no havien estat junts en un plat des de fa 12 anys,  quan Sam Raimi els va posar a fer de comparses de Sharon Stone a Ràpida i mortal: són  Leonardo Di Caprio i Russell Crowe. Un plat típicament americà amb un altre ingredient fonamental com és la CIA i la xarxa d’espionatge i recontraespionatge i conflictes finançats per la Casa Blanca. Això sí que ho tenen, els americans: es fan autocrítica!

 Anant una mica més cap al sud podrem trobar un “platillo mejicano” amb frijoles, burritos i guacamole. Bella ens presenta un dels chamaquitos més requetelindos al sud de Rio Grande. Apunteu-vos el nom perquè sonarà: Eduardo Verástegui. La pel·lícula, feta amb la modesta quantitat de 3 milions de dòlars, va arribar va travessar la frontera del gran riu i va encapçalar les llistes USA durant setmanes. El cuiner Alejandro Monteverde ens presenta una història de vençuts –perdedors als USA- que fan dels mals individuals un mal comú per tirar endavant.

 A l’Antiga Audiència This is England,  de Shane Meadows, un plat a base de nens marginals, skinds, i de superació que  malgrat tot,  a mi, ja em repeteix una mica però que agrada als amants de la cuina social. I finalment, una de les meves cuines preferides:  la cuina turca amb les seves albergínies farcides i les baclaves amb té a la menta. Al otro lado és la darrera pel·lícula de Fatih Akin que parla, sense acabar de submergir-se en les aigües autobiogràfiques, de la seva experiència personal  de viure a cavall entre dues cultures: l’alemanya i la turca.

 Històries creuades que s’arriben a forçar en excés i final dels que a mi m’agraden.

 I això és tot, bon appétit i fins la propera!

RATATOUILLE

 

SETMANA DE CASTANYES I PANELLETS

Estimats en la foscor,

Aneu pensant en una castanyada amb els amics i coneguts, aneu a comprar ametlles i feu els vostres panellets segons la recepta adjunta perquè molta cosa més no us puc aconsellar si voleu passar un cap de setmana entretingut.

He de dir-vos que una bona llimonada de Los limoneros encara us la podríeu prendre a Les Gavarres i la resta són apostes que us diré amb la boqueta petita perquè després no voldria que ningú em vingui a reclamar els 7 € de l’entrada.

Uns entrants a base de “montadito Donosti” ens els serveix Jonathan Demme que va ser president del jurat d’aquest darrer festival de San Sebastián i va presentar La boda de Rachel en la Secció Oficial fora de concurs. Es va veure, es va degustar i va passar sense pena ni glòria.

Per començar una mena de remembrança de temps passats, quan les teles emetien propostes de qualitat. Es tracta de Retorno a Brideshead que és el remake de la sèrie que ens els 80 ens va formar com a televidents amb un Jeremy Irons jove i impecable. Aquesta proposta com és evident podrà decebre els seguidors de l’esmentada sèrie, una mica com quan després d’anar a un bon restaurant i degustar un plat exquisit, pretenem cuinar-lo a casa i mai ens surt igual.

Qui tingui ganes d’engreixar-se, segueix tenint la seva oportunitat perquè el cinema americà sembla que darrerament a posat a treballar la màquina de trinxar i ja només fan hamburgueses i hot dogs. Hermanos por pelotas és una gran bretolada protagonitzada per Will Ferrel -que tot sigui dit, també té els seus fans-, i John C Reilly. L’altra oferta de l’hamburgueseria és Disaster Movie de la que en veure el tràiler els meus fills em van dir amb mirada estorada: “Mama això és una còpia, no?” Pobres innocents que encara no saben que el cinema porta copiant-se a sí mateix fa més de 50 anys, si fa no fa la mitat del temps de la seva existència.

Agustín Días Yañez que des de Nadie hablarà de nosotras cuando estemos muertas ens va servir un àpat tant contundent que ens va tallar la gana de socarre. A Solo quiero caminar torna a comptar amb Victoria Abril que a més està acompanyada per Ariadna Gil -sembla que torna a treballar!-, Diego Luna i Pilar López de Ayala. Història dura que parla de dones dures que cerque el seu camí -com a mi m’agraden-.

Per a estómacs molt sensibles un plat servit per un heroi que salva 60 nens d’un orfenat i que té per títol Los niños de Huang Shi. Absteniu-vos detractors de Los chicos del coro.

Cuina d’alçada al TCC, per l’alçada sobre el nivell del mar de l’Antiga Audiència i per les propostes. La primera requereix portar les sals a la butxaca per si ens calen a la sortida del cinema. És un títol recuperat del receptari de Gus van Sant del anys 80. Mala noche és una pel·lícula feta amb els diners del mateix van Sant on hi ha tota la seva radicalitat dels primers anys. I diumenge un plat francès però cuinat per un americà. El pintor Julian Schnabel ens porta Le scaphandre et le papillon. Una història real d’un home aparentment superficial i profundament profund, una història que no podreu deixar de viure en primera persona perquè el director utilitza la càmera subjectiva amb un precisió miraculosa.

I com que tot no ha de ser menjar i als humans cal recordar-nos que som mortals aquí us embedeixo El dia de los muertos perquè els mexicans d’això en saben molt.
Bon appétit, mons cheris!

 

RATATOUILLE

Setmana del 24 al 30 d’octubre

Estimats Crispetaires,

La setmana passada us vaig deixar sense menú i us demano disculpes però els meus remordiments no van massa més lluny perquè les menges que us podia oferir i la dieta Pronokal de 700 calories, si fa no fa, no difereixen gaire.

Aquesta setmana però us proposo un primer plat portat directament de la cuina de Sitges, preparat per Brad Anderson (recordeu El maquinista amb Christian Bale?), amb un repartiment internacional que torna a posar Eduardo Noriega a l’alçada de qualsevol star de Hollywood com ara Woody Harrelson. Es tracta de Transsiberian i ja podeu suposar que el que comença com un agradable sopar a bord del famós tren pot acabar amb els nostres nervis destrossats. Intriga ben construïda i també bones actuacions.

Després greixos i hamburgueses servits a la High School Musical -em fa tanta engúnia que ni us poso l’URL- , uns hot dogs pestilents servits pel rei de la gosòfia Mike Meyers i el seu Guru del buen rollo. Una truita espanyola amb les patates mal fregides i l’ou sense quallar anomenada Los años desnudos que només serveix per deixar lluir les hores de gimnàs de la senyora -que no actriu- Mar Flores. En fi un desastre!

Em resta servir-vos un plat pera senyores a qui comencin a sortir cabells blanca i pensin que en Richard Gere encara és aquell d‘Oficial i caballero. Es tracta de Noches de tormenta. Un plat cuinat amb tots els ingredients d’una comèdia romàntia i d’una història impossible perquè, de fet, els amors impossibles són els únics que en les llargues i fredes nits d’hivern, ens permeten enyorar el que podrien haver estat i no van ser.

I per desembafar una proposta intel·ligent i sòbria com una bona llimonada que porta per títol Shajarat limon , servida per un bon cuiner d’origen israelià com Eran Riklis (La novia siria, 2004). Una història sobre una vídua palestina enfrontada a tot un senyor ministre de l’exèrcit israelià per uns llimoners que són la seva vida. Tot plegat podria semblar una història lacrimògena i melodramàtica però res de res: sobrietat, dues magnífiques actrius donant-se la rèplica i regust a llimonada amb certa amargor que no us penedireu de tastar.

A la cuina de la part alta, al TCC, podrem tornar a degustar un dels millors plats de l’hivern passat, una recepta  plena de regustos i  cites cinèfiles, un plat sobri però a l’hora desbordant i fort com una bona olla barrejada: There will be blood que promet sang i en dóna -no entenc pas per què es va traduir per Pozos de ambición– de Paul Thomas Anderson amb un Daniel Day-Lewis totalment insuperable. I per no carregar-vos tant l’estómac, diumenge un producte més light Irina Palm, un plat amb un bon guió que, d’entrada, pot semblar per a gustos forts però que, al final, deixa un regust endolcit, ideal per afrontar dilluns amb optimisme.

Bon profit!

RATATOUILLE