Estimats devoradors de moresc,

Divendres passat, mentre degustava, totalment en solitari, la darrera pel·lícula de Ventura Pons, Forasters, vaig tenir una d’aquelles intuïcions que només es poden tenir dins d’una sala fosca.

Ja fa molts anys, en un curs dirigit per Jordi Balló i adreçat a tota una colla de professors maníacs de cinema, ens plantejàvem quina era l’autèntica cara cinematogràfica de Barcelona. Teníem clar que una pel·lícula de París havia de presentar un bateau mouche pel Sena o un tràveling vertical de la Torre Eiffel i l’Empire Satate o la mateixa Estàtua de la Llibertat representarien New York. Totes eren imatges molt tòpiques però no podíem negar que conformaven el nostre imaginari de dues de les grans megalòpolis del món. Però què passava amb la nostra estimada Barcelona, quina imatge podia quedar definitivament enregistrada en l’imaginari cinèfil que creés un vincle immediat amb la nostra ciutat.

El darrer intent de crear aquest imaginari es troba en Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen però malgrat els diners, el rebombori i tot el que vulgueu no ha passat de ser un dossier de postals turístiques. En fi, no res que deixi una petjada visual en les nostres ments.

Però hi ha altres retrats de la nostra ciutat i de sobte, vaig connectar l’edifici de Ventura Pons a Forasters amb l’edifici de Paco Plaza i Jaume Balagueró a REC i també amb els anteriors edificis apareguts a Carícies o Barcelona un mapa del mateix Ventura Pons. Vaig veure la llum: l’imaginari visual de la nostra ciutat està en els interiors obscurs dels seus edificis, en el seus pisos centenaris de l’Eixample, El Raval del Barri de Ribera. L’autèntic retrat són aquests espais amplis de sostres alts, amb balcons als quals no se surt mai, que miren al carrer però que hi viuen d’esquena perquè la intensitat del que passa dins dels habitatges no permet mirar enfora.

I ara, no em digueu que no teniu una imatge clara del què és un pis de l’Eixample barceloní. Potser no es tractava tant de crear imatges mítiques artificials anant a la recerca dels darrers edificis dels arquitectes més cotitzats i només calia endinsar-nos en el nostre imaginari i posar-lo en pantalla.

Ratatouille

Estimats,

Digueu-me rata pesada, si us ve de gust, però després de veure el darrer James Bond en una pantalla gegant, no em puc treure les imatges de sobre. Em persegueixen: em llenço per finestres, trenco tot el que trobo a Siena, viatjo a Bolívia i m’instal·lo als millors hotels. Estic ben atrapada per la ficció i no me’n puc sortir, tot i que el meu estimat 007 és més real que mai perquè ha canviat d’enemics: ja ha passat l’època de la Guerra Freda, de la Guerra del Petroli i, de sobte l’enemic és dins, -el gran argument de ficció de la postmodernitat-. Però, què o qui ens cal témer? El gran James ens ho descobreix i ens mostra com l’enemic interior són les multinacionals que juguen amb la vida del nostre planeta espoliant fins eixugar-ho tot: l’aigua i l’energia (ja sigui gas o petroli). L’economia global és una mena de metàstasi que s’ha estès a tots nivells i arriba a la més alta política que s’adapta a tot el que convingui amb el fals objectiu de preservar l’economia i les relacions internacionals. Tot plegat, podria ser que aquest Bond ens fes obrir els ulls a un tema que dóna tombs a les nostres vides des de fa alguns mesos: la crisi econòmica internacional que, ben bé, també podria ser una mena de conxorxa entre la gran banca, les multinacionals i els polítics atrapats en la xarxa de relacions internacionals per tornar-nos a les condicions laborals de fa 2o anys? “Reflexione-m’hi” -que deia Lluís Marco a Dinamita-. Podeu dir-me pesada, podeu dir-me paranoica, si voleu, però no em negareu que, entre realitat i ficció, sempre sorgeixen pistes que ens poden dur a la reflexió i d’aquesta a la sospita … o no? Sort que tots els nostres enemics temen James Bond!Però mentre reflexioneu no deixeu de veure el clip d’Alicia Keys i Jack White cantant a duet Another way to die; el tema principal de la banda sonora del darrer 007 que és, sens dubte, un altre encert.Bonne nuit, mons cheris,

RATATOUILLE

Aquest cap de setmana he vist molt bon cinema, he gaudit d’un menú que recordaré molt i molt temps: Rèquiem por Billy el Niño (documental al TCC), Gomorra i The Fall. El sueño de Alexandria (Gavarres) però com sempre que rememoro els sabors que he gaudit em sembla que les pel·lícules es posen a dialogar entre elles i, de sobte, apareix la fusió dels diferents gustos i un descobriment: he assaborit dues formes de fer i veure el cinema però, al cap i a la fi, dues formes d’estimar-lo profundament.

Matteo Garrone és un home valent que segueix els passos de Roberto Saviano i es juga la pell posant en imatges el text d’un home amenaçat de mort per la Camorra. És una pel·lícula cremada, crua, esquinçada i real com la realitat mateixa. Tan documentada i plena de detalls com trencadora en els seus plantejaments argumentals perquè, de fet, no té argument si pensem en un esquema clàssic: plantejament-nus-desenllaç. Garrone presenta imatges de fets contundents que gairebé no acaben sent històries per elles mateixes perquè necessiten la voluntat de l’espectador per acabar construint-se com un tot. És un cinema que crida l’espectador i demana la seva màxima implicació.

D’altra banda a The Fall Tarsem Singh , des d’una visió màgica, fa el mateix perquè també requereix d’un espectador còmplice que ha de participar en la construcció d’una història igual que ho fan la nena Alexandria i l’actor Roy Walker (el seu company d’hospital). És un viatge a través de la imaginació on res no és real perquè tot és inventat i la imaginació por rondar el deliri, però és també on es parla de l’art de contar, de l’art i el gust pel relat, dels somnis i, en resum, de la màquina més potent de somniar que ha creat l’home: el nostre estimat i a cops odiat cinema.

Les dues obres són la clara exemplificació del fer que els grans cuiners ens fan reflexionar mentre gaudim de la més gran de les fantasies o de la més crua de les realitats.

Feu-me cas i no us les perdeu per res del món.

La Rateta