Estimats Crispetairs,

De vegades, de tant desitjar, els desigs es converteixen en realitat i, llavors, és quan ens trobem amb un problema fregant-nos el nas (proverbi xinés d’algun segle o altre)

El problema d’aquesta setmana és la dieta. Durant tant temps, hem desitjat viandes saboroses que, ara que passem de la penúria més absoluta a l’abundància desbocada, haurem de combinar els excessos en els àpats amb l’esport o acabarem amb el cul ben quadrat.

Aquesta setmana comencem amb un plat de dieta mediterrània però, no es tracta d’unes postres dolces tipus menjar blanc, no; es tracta, més aviat, d’un xató amb gust fort. Sílvia Munt serveix el seu segon llarg, Pretextos que ens presenta una història creuada entre la narrativa que cuinava Chejov i Les històries d’un matrimoni de Ingmar Bergman. Pel·lícula d’actors (Ramon Madaula, Laia Marull i Àlex Brendemühl) en el seu punt i una història com la vida mateixa sobre l’amor, el desencís i els “pretextos” que tots necessitem per continuar vivint.

El segon plat és un calze amarg que ens costarà d’empassar en un primer moment però que, després, ens retornarà imatges que haurem d’anar paint lentament. An American Crime és una història basada en fets reals que parla d’abusos a menors i violència, també d’indignitat i abjecció i que Tommy O´Haver ha sabut dirigir esplèndidament, tot i la seva joventut. No fa sang i fetge, només narra amb tota l’objectivitat possible uns fets que durant mesos va documentar,  llegint-los i rellegint-los en les actes del judici del cas que va commoure els USA dels anys 60 i que posa damunt la taula una pregunta cabdal sobre l’origen i la reproducció del mal, quan la impunitat de la privadesa d’una llar serveix en safata la possibilitat de perpetrar una d’indignitat sense nom.

Catherine Keener (Capote) i Ellen Page (Hard Candy y Juno) duen a terme un autèntic duel interpretatiu que no es pot obviar. Ja penso en les nominacions als Oscars.

Night Shyamalan, és un home fosc, críptic i la seva darrera proposta ho és més encara perquè de El incidente, no se’n sap res de res. Només que canvia el perfil d’heroi amb Marc Wahlberg de protagonista i que alguna cosa terrible està a punt d’acabar amb la vida a la terra. Catàstrofe ecològica, guerra nuclear, virus mutants, armes biològiques descontrolades, “qui lo sa?”. Això sí, cuina sense additius i ens presenta una mena de recreació dels clàssics de ciència ficció de sèrie B, a pèl, sense efectes especials.

I per acabar, unes crepes suzette, molt franceses, cuinades pel mestre Claude Chabrol amb Cognac, Cointreau i una taronja ben fresca. La fille coupée en deux és un triangle amorós, servit sota l’embolcall d’una crêpe que és, no us enganyeu per les aparences, una àcida crítica a l’alta burgesia i les classes dominants  com La fleur du mal o L’ivresse du pouvoir. Tema recurrent en un director que, als 78 anys, segueix com Woody Allen, fent una pel·lícula per any.

Com en el cas de An American Crime està basada en els fets reals d’un assassinat perpetrat en el sí d’un triangle amorós, entre una jove i els seus dos amants: un vell escriptor d’èxit i prestigi i un jove benestant i capriciós.

I per si encara no estàveu prou estorats us presento un penúltim plat que és una especialitat russa: oladi (truites de fetge), servides per Nikita Mikhalkov , un dels referents del cinema rus que va ser premiat a Venècia 2007 amb el Lleó d’Or a una carrera cinematogràfica. Es tracta d’un revisió de la clàssica 12 homes sense pietat    de  Sidney Lumet  ( Antes de que el diablo sepa que has muerto)  que porta per títol 12.

Finalment us presento uns fruits secs a l’estil postres de music que ens serveixen INTERMON OXFAM. Es tracta del Festival de Curts ACTÚA 08 que presentarà el director tarragoní Jesús Monlleó i que tracten diverses temàtiques com el consum sostenible, el canvi climàtic o el comerç just. La cita és a l’Antiga Audiència, el divendres dia 13 a partir de la 19h.

Per cert, la setmana passada ja us vaig començar a deixar caure, com molletes al  cami, receptes del món per tal que, a més d’assaborir nous plats, gaudiu també cuinant-los.

Bon profit estimats i a reveure,

RATATOUILLE

Estimats Crispetaires,

Avui us faré contents amb una notícia que tots esperàveu de fa temps. Amb la incorporació de Josep Eduard com a Gerent dels cinemes Oscar Les Gavarres arriben èpoques millors pels nostres trastornats estomacs. Finalment podrem tastar cuines del món en versió original i, al·lucineu encara més, en llengua vernacla, sí, en la llengua de la calçotada, els canelons i el menjar blanc.

Ens ho va confirmar el mateix Eduard en una entrevista concedida al Ja tardes de Tarragona Ràdio, el passat dijous dia 3 juny. Una data històrica pels devoradors d’ombres que aspiren a menjar-se-les sense adulteracions, en la línia Santi Santamaria.

La iniciativa és adreçada als estudiants d’idiomes, als hipoacúsics i als “llepafilms” impenitents. La propera setmana s’espera l’estrena d’una plat cuinat pel mestre Claude Chabrol (La fille coupée en deuxi ) que omplirà de sabors francesos les nostres taules.

També ens va comentar que la VO no anava pas malament, tenint present que el públic tarragoní no hi està gaire avesat però, el que encara no acaba d’arrancar, és la versió en català. Així doncs faig una crida als addictes a la crema catalana per tal que no deixeu d’assaborir-la sempre que ens la posin a taula, no sigui que es perdi la recepta i no la tastem mai més.

Com que sembla que, a partir d’ara, haurem de tenir present la programació dels Cinemes Oscar he vinculat la seva web al nostre  raconet culinari.

RATATOUILLE

Amants del moresc elevat a la categoria de núvol,

Quan tot ens feia pensar que, a les alçades de l’any en què ens trobàvem, ja no podríem assaborir viandes refinades, resulta que estem sortosament equivocats perquè els cinemes Òscar han decidit oferir-nos uns quants plats que ja no esperàvem degustar.

Aquesta setmana tenim cuina canadenca i turca. Una autèntica sorpresa! I, a més, la dosi de cuina americana però, en la línia de la graellada, tant típica als USA, amb bones matèries primeres.

Aritmètica emocional (Emotional Arithmetic ) és un plat que es va presentar en el darrer Festival de Donosti, en la Secció Oficial, i que va passar amb una certa discreció. Tanmateix, i seguint amb la línia de les bones matèries primeres, us he de dir que Gabriel Byrne, Susan Sarandon, Max von Sydow, Christopher Plummer i Roy Dupuis (Las invasiones bárbaras), estan en el seu punt. Actuacions impecables al servei d’un altre argument sobre el genocidi nazi, amb la novetat que, aquest cop, és recordat amb els ulls d’uns nens que ara ja són grans. Paolo Barzman, el director, és un home molt bregat en el camp dels telefilms (“The Dead Zone“, 2007), que presenta el seu primer plat com a xef de llargs.

El plat turc no és precisament unes postres dolces tipus baklava, sinó tot al contrari, s’assembla més a unes fulles de parra àcides “waraq el enab”, farcides a base de carns amb picant. Fatih Akin és un turc que viu i treballa a Alemanya i que en aquesta ocasió ens explica una història d’anades i vingudes traumàtiques entre aquest país d’acollida i Turquia. The edge of heaven, estrenada aquí amb el no massa encertat títol de Al otro lado, és una història de crims i càstigs, culpes i redempcions on, a més, el director destil·la, com un licor amarg, la seva relació d’amor odi amb Turquia. En fi, tots aquells que no vàreu poder provar la cuina fusió d’Akin a Cruzando el puente o Contra la pared, no deixeu passar l’oportunitat.

El plat més lleuger és el tercer. George Clooney torna a dirigir desprès de Good Night, and Good Luck. Aquest cop, en registre de comèdia lleugera, ens presenta Ella es el partido on, ell mateix i John Krasinski, es barallen (i no m’explico el motiu) per l’amor d’una -jove??- periodista esportiva encarnada per la seva amiga Renée Zellweger que fa el seguiment de la gira esportiva d’un equip de futbol americà, en declivi, que cal rellançar.

Ideal, després de les propostes anteriors, per tornar a pensar que el món és un lloc on val la pena viure-hi. Però, si seguiu entestats en la idea que la Terra no és un racó habitable de l’Univers conegut, no us perdeu La niebla, que ja us vaig recomanar la setmana passada, perquè, al marge dels bitxos, que ben bé es podien haver estalviat, si no fos perquè al públic d’USA se li ha d’explicar tot, té un dels millors finals que he vist en molt de temps i que em quedarà ben enregistrat en la retina i en ell paladar.

Per acabar, dir-vos que gaudiu del que es serveix aquesta setmana perquè el bon “llepafilms”, mai sap quan tornarà a tenir la taula ben parada.

Bon profit,

RATATOUILLE

Estimats,

Encara em deleixo amb el gust de les dolces crispetes de coloraines que em vaig menjar dijous passat tot veient l’Indy IV però, la vida continua i el fonament d’una alimentació sana, com ja deien les àvies, és la variació.

Així doncs, aquesta setmana us proposo un plat típic de Ferran Adrià -ara que és atacat per l’ala “retro” de la cuina catalana-, en la seva línia de les flaires de bolet, de meló o de qualsevol cosa que es pugui liquar, esferificar  o “flairar”. Es tracta de The mist (La boira) que és una pel·lícula de Frank Darabont basada en la novel·la homònima de Stephen King.

Terror pur, sa i natural com la boira mateixa amb un argument que parteix del fet que una espesa boira fa desaparèixer tot el que se li acosta. Aviat descobrirem que el perill no és la boira sinó com es transformen els suposats “éssers humans” quan senten que estan en perill. En fi, que “l’home és un llop per l’home”.

Com que ja compto amb que la setmana passada vàreu fer un festí crispetaire, si aquesta us heu de conformar amb flaires, no patiu que no us aprimareu, només perfilareu les vostres gracioses siluetes.

Ara bé, si voleu fer un tastet de cinema europeu del que no es pot veure mai, i no precisament per culpa de la boira, haureu de posar-vos en acció i anar al MICEC (Mostra Internacional de Cinema Europeu) que torna gràcies a la tenacitat d’una sèrie de personatges com Domènec Font i altres professors de l’UPF per oferir-nos debats d’alçada al CCCB i bon cinema als Renoir Floridablanca.

Estimats Crispetaires,

Aquesta setmana sí, definitivament, aneu al cinema, compreu un bon pot de crispetes de coloraines i gaudiu com a cosacs de les noves aventures de Henry Jones II, àlies Indy.

Ja sabíem que era tot un repte afrontar la continuació d’una saga 19 anys després de la tercera tramesa, i més, quan la Marvel ha posat tota la carn a la graella en la creuada de vendre els seus herois que, si segueixen l’estela de Iron Man, donaran molta guerra. Però per no desesperar-vos més amb divagacions, diguem-ho d’una vegada: la joguina de Spielberg i Lucas funciona al cent per cent.

Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall està farcida de referents cinèfils de la pròpia saga i també d’altres pel·lícules dels seus creadors per construir un plat cuinat a base de les velles receptes de l’àvia. Tot l’aparell està construït a partir de la metàfora interna d’excavar en les pròpies restes arqueològiques. Comença dins el magatzem on es va amagar l’Arca -al final de A la recerca de l’Arca perduda- i a partir d’aquest moment, el dos indiscutibles mags de l’aventura comencen a fer arqueologia de la seva pròpia filmografia desenterrant tots els personatges de la saga i també de la mítica ET.

Tot funciona com un engranatge perfecte que no perd el ritme ni un sol moment i que obre una nova etapa quan el mateix Indy contradiu les paraules dites A la recerca de l’Arca perduda, responent a un alumne una mica “rateta de biblioteca” que: “L’arquelogia no es fa a la bibilioteca“. Des d’aquest moment, queda clar, si algú pensava que Indy es jubilaria dins una piràmide de llibres, estava molt equivocat.

Si després de tot el que s’ha dit penseu anar a veure el nostre aventurer preferit, us recomano un passeig per Indiana Jones: Comunidad Fan Española, on trobareu fins els més petits detalls de la saga, referents històrics i arqueològics i tota mena de detalls sobre la indumentària de l’heroi a més dels llocs web on podeu encarregar un fuet, un barret o una caçadora original.

Harrison Ford és un dels homes més afortunats d’Hollywood perquè ha tingut la sort de poder estar en dues de les sagues més mítiques i productores de dòlars de la història del cinema com són: La Guerra de les Galaxies, la mateixa saga d’Indiana i haver interpretat el paper de Rick Deckard a Blade Runner.

La història està feta de coincidències i atzars perquè l’actor escollit per al paper d’Indy era Tom Selleck però com que havia signat per fer el protagonista de la serie Magnum, Spielberg i Lucas es va quedar sense el seu actor. Van fer un càsting de 6 mesos i no van trobar l’home adequat fins que, un dia, veien el muntatge final de L’imperi contraataca es van adonar que havien tingut davant seu el protagonista, des del primer dia, i no havien estat capaços de veure-ho.

L’altre plat que s’estrena aquesta setmana i que no podeu deixar de tastar és la darrera aportació de Sidney Lumet amb tocs de cuina russa, per les flaires dostoievskianes que s’endevinen, a Antes de que el diablo sepa que has muerto.

Protagonitzada per Philip Seymour Hoffman (Capote) que se supera a sí mateix a cada fotograma, Ethan Hawke (Antes del amanecer), Marisa Tomei (En la habitación) i l’incombustible Albert Finney (Big Fish) .

En fi estimats que la setmana està com per abandonar la família i tancar-se al cinema fins haver devorat tot el menú però, per apaivagar les queixes de la prole, us proposo que els poseu a veure L’última creuada en versió Lego.

Bon profit i salut!!!

Estimats Crispetaires,

Els que ja tenim una edat estem pletòrics pel retorn d’Indiana Jones. L’home ja està maduret però nosaltres també i el seu valor fonamental és que encara lluita al peu del canó.

L’altra bona notícia és que, finalment, les sales Oscar de Les Gavarres, que tan ens fan patir, es llancen amb una nova proposta que ja començava a ser imprescindible: projectaran determinades pel·lícules en català, castellà i en VO amb subtítols. Han decidit que Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall sigui l’estrena que obri aquesta nova etapa. Així que ja podeu escalfar motors clicant sobre el títol que us portarà a la web oficial o veient el tràiler, perquè el DIJOUS 22 és el gran dia.

RATATOUILLE

Estimats Crispetaires,

Aquesta és la setmana de l’hamburguesa greixosa. Si no esteu disposats a consumir aquesta delícia “made in USA”, ja podeu anar pensant en altres activitats alternatives que van de l’esport a la compra compulsiva en uns grans magatzems o, per als més radicals, posar-se una peli com Aliento, la darrera de Kim Ki-duk, que parla d’una dona menystinguda pel seu marit que decideix donar sentit a la vida d’un pres que ha de morir ajusticiat o After life de Hirokesazu Koreeda, que planteja amb quina imatge o record de la nostra vida ens quedaríem abans de morir i, que alguns privilegiats, vam poder gaudir al BAFF 08.

El cert és que després de veure la bona cuina que es va presentar al BAFF fins el cap de setmana passat, tinc molt clar que si les grans majors no segueixen posant límits a la distribució dels films asiàtics, el cinema USA està ben mort i enterrat.

No penseu que això del cinema asiàtic és només plans llargs i gent que parla poc, no. Vaig poder veure The Mission una de les pel·lícules de Johnnie To, -director de la saga Election I i II- que es presentaven i, francament, va ser tota una lliçó per al cinema d’acció del país de l’hamburguesa. Sens dubte!! En síntesi, el que us vull dir, estimats Crispetaires, és que els xefs d’ulls ametllats cuinen de tot i per a tots els paladars.

I per les nostres contrades, a part de no estrenar pel·lícules com La duquesa de Langeais, darrera pel·lícula del “nouvellevaguià” xef francès, Jacques Rivette, basada en una novel·la de Balzac, el que se’ns serveix a taula són greixos i més greixos -dels insaturats-. Per començar un divertiment per a jovenets anomenat Speed Racer dels Matrix-germans Wachowski, amb Emile Hirsch, (aquell noi que moria de inanició en terres d’Alaska a l’extraordinària pel·lícula de Sean Penn, Hacia rutas salvages) Christina Ricci i Susan Sharandon, en un deliri visual a tot gas molt, adient per a adolescents hiperactius (no se si sabeu que als hiperactius se’ls donen estimulants per neutralitzar-los).

Algo pasa en las Vegas, que ben bé sembla la darrera oportunitat de fer riure, de la que comença a estar madureta Cameron Díaz -ara ja no li prendria el nuvi a la Julia Roberts-, que després d’una nit de bogeria i alcohol, acaba casada amb un tipus d’allò més guapo però amb el que, fixeu-vos bé, només se sent unida pel fet que els han tocat 3 milions de dòlars en una maquineta d’un casino de Las Vegas.

Casual Day, és el plat espanyol que ve a ser com una mena de truita de patates deconstruïda perquè no se li noti que és un plat de tasca -i que consti que en algunes tasques es menja molt bé-. L’acció transcorre -una mica a l’estela de l’obra de teatre El cas Grondholm- entre una sèrie de pobres treballadors que a més d’aguantar-se de dilluns a divendres, han de passar un cap de setmana “divertit” per tal de crear equip de treball, en mans d’especialistes en gestió de recursos humans. No us ho vulgueu ni imaginar!!!!

Per cert!!! Al final  de cada article del bloc hi ha un espai on diu “sense comentaris”, animeu-vos i digueu-me cosetes, o bé deixeu-me un formatget.

RATATOUILLE

Estimats Crispetaires,

Estic ben segura que la setmana passada tots us vàreu esporuguir pensant que si cada setmana us servia la mateixa quantitat de plats, i tots tant deliciosos, us agafaria un empatx. Doncs, ho sento, ja us podeu dosificar perquè les properes setmanes tornarem a passar gana.

És el cas d’aquesta que, de set estrenes, només en puc recomanar dues. Ja veieu que, com deien les àvies: “Qui no guarda quan té, no menja quan vol”.

Suposo que, malgrat tot, estareu encantats de poder veure en gran format una de les dones més suggeridores de Hollywood: Halle Berry. Recordeu Monter’s Ball, recordeu aquella escena de sexe descarnat amb Billy Bob Thornton? Doncs en aquesta ocasió el company és Benicio del Toro; una mena de mascle amb moltes dosi d’animalitat, a l’estil Javier Bardem.

La directora és una filla del “Dogma 95”, Susan Bier, que s’ha venut al capital (jo per fer una peli també ho faria) i la pel·lícula és Cosas que perdimos en el fuego . Narra la història d’una dona que quan perd el seu marit no sap com continuar i demana ajuda a una amic drogadicte del difunt. Aquest pretén fer de pare dels seus fills mentre intenta deixar la droga.

Malgrat el pas a la indústria americana hem de recordar que la directora va ser la responsable de la molt lloable Después de la boda i que si tenim en compte el repartiment segur que el producte serà, si menys no, digne.

L’altra pel·lícula està servida pel molt gamberro José Corbacho i “l’amiguete” Juan Cruz que es van estrenar amb Tapas: un retrat costumista de barri perifèric de Barcelona. Ara ens presenten un plat que fàcilment pot “sentar” malament en funció de les espècies que li posin perquè, ja de per sí, és molt picant. L’ assetjament entre iguals o bullying que tantes pàgines de diari ha omplert en els darrers anys. Cobardes vol explicar-nos la vida als IES, el patiment dels més febles, la desatenció dels pares o la impossibilitat de comprendre els fills…. En fi, moltes coses, molt complexes i sobre les que no es pot dogmatitzar mai. Veurem què passa. Esperaré els vostres comentaris, especialment els dels que ja heu tastat aquest plat en alguna ocasió.

Finalment recodar-vos que acaba el REC (l’espineta amb cargolins de Tarragona) i comença el BAFF que us obligarà a introduir-vos en la cuina del “wok” d’una vegada per totes. Només dir-vos que a mi cada any em surten quatre orelles i quatre ulls i em converteixo en una rateta esquizofrènica perquè m’he de desdoblar per poder atendre a tot (no entenc perquè els del REC s’entesten en encavalcar-se am el BAFF amb 365 dies que té el moviment de translació de la Terra).

Per acabar el menú us poso unes postres d’imatges perquè penseu en les especialitats asiàtiques que us podreu engolir…. ummm!!!!

Finalment aquesta setmana una de les millors cuineres d’imatges catalana estrena un plat cent per cent internacional perquè, quan es tracta d’imatges, el món de Coixet no té pàtria ni bandera i més si fem cas al nom de guerra de la nostra realitzadora: Mis Wasabi

No volia obrir aquest lloc amb una altra setmana famèlica de de queixes i laments i el fet que Isabel Coixet estreni aquest divendres em permet servir-vos un dels plats que més m’agraden. Ens submergirem en els territoris pantanosos de l’amor sense concessions: l’amor que fa patir. Recordeu com estimava Olalla Moreno, la protagonista de A los que aman i com la feia patir la pèrfida Mònica Belluci o com Sara Polley feia llistes sobre les coses que cal fer abans de morir a Mi vida sin mi?

Elegy és la meva aposta personal de la setmana que està basada en la novel·la homònima de Philip Roth. És una pel·lícula d’encàrrec que Coixet ha sabut fer seva perquè lliga perfectament amb els seus interessos i que, segurament, la catapultarà internacionalment. Els estudis van imposar la Pe Cruz i Nicholas Mayer com a guionista però Isabel Coixet va triar Dennis Hopper de secundari i Ben Kingsley per al protagonista masculí i la va encertar plenament perquè aquest ens regala un paper bordat, ple de sentiment contingut que és el que més costa d’interpretar.

La pel·lícula ens mostra un David Kepesh molt més suau que el de Roth, si més no pel que toca a la seva vida sexual. Sembla que el puritanisme del que parla la pel·lícula ha entrat en el contracte amb els estudis. Tot plegat fa que la Coixet, que manté el pols prou ferm tot el metratge, rellisqui en l’últim moment: els títols de crèdit. Llàstima!!! En fi és una romàntica empedreïda i no se n’amaga.

Com sempre fotografia impecable, algun llibre de capçalera de la directora com Modos de ver de John Berger, deixat caure descuidadament, planificació clàssica i una banda sonora, perfectament escollida, especialment totes les peces de Erik Satie que donen el toc elegant a la relació amorosa entre un home gran i una dona jove que sempre pot semblar poc afortunada.

La següent delicatessen és cuina asiàtica feta als USA. Es tracta de Mil años de oración de Wayne Wang. La pel·lícula va rebre la Conxa d’Or a Donosti, el premi al millor actor a Enry O -els pare- i va afavorir el retrobament de dos amics distanciats: el director del jurat Paul Auster i el director Wang que havien col·laborat anys abans a l’extraordinària Smoke. Es tracta de contraposar un pare i una filla, orient i occident. El senyor viatja als USA per consolar la seva filla que s’ha divorciat recentment i descobreix que la infelicitat i l’aïllament d’ella va més enllà del seu divorci i que, entre ambdós, la comunicació és molt difícil, i no només pel fet que la filla ja no vulgui usar el xinés -idioma que associa a temps de penúries-, sinó perquè la distància física, temporal i emocional els ha ferit. Serà en el banc d’un parc on establirà una relació amb una dona iraniana que, evidentment, no parla xinés. En fi sushi del millor, fins i tot pels que no els agrada el peix cru.

La cuina del TCC tanca aquesta setmana amb dues delícies molt diferents. El divendres ens serveixen una especialitat asiàtica de la ma de Naomi Kawase que passa amb El bosque del luto, del documental a la ficció però que segueix amb els seus temes preferits: la pèrdua i l’abandó. En aquest cas ens presenta dos ésser ferits per les pèrdues dels éssers que estimaven que faran un itinerari necessari per concloure el seu dol. Història profunda de sensacions on la natura esdevé metàfora.

Finalment, el diumenge, La vida de los otros de Florian Henckel von Donnersmarck que tot i la seva joventut va saber cuinar un plat difícil que el va catapultar al reconeixement mundial. Ens descriu amb molta correcció la RDA dels 8O, abans de la reunificació, quan mig país espiava l’altre mig i assistirem a un procés de transformació descrit a la perfecció: el d’un oficial de la STASI que comença segur de la tasca perfecta que ha desenvolupat durant anys i acaba instal·lat en el dubte i l’expiació dels seus pecats.

I per acabar recordar-vos que s’acosta el Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona que celebra la seva desena edició. Si heu començat a necessitar menjar suhi, sashimi, maki i esteu pensant en llençar la paella i canviar-la per un wook, no ho dubteu heu d’anar al