Benvolguts Crispetaires,

Aquesta setmana podrem gaudir d’una autèntica deconstrucció culinària: es tracta d’El curioso caso  de Benjamin Button basada en l’obra original de F Scott Fitzgerald que es va inspirar en un relat de Mark Twain  on es podia llegir un citació que, més o menys, deia així:  “la vida seria infinitament més alegre si poguessim nèixer als 80 i ens acostessim poc a poc als 18”. Però els anys 7o Manuel de Pedrolo en el seu llibre Trajecte final també va escriure un conte curt  anomenat El regressiu que ens va fer agafar calfreds a més d’una amb la proposta d’anar desfent anys fins arribar a ser un nadó indefens als final dels nostres dies.

Les fans de Brad Pitt passaran una mala estona, la primera part de la pel·lícula, veient l’home més bell del món convertit en un vell però, no hi patiu que tot és a fi de bé i cap al final us podreu posar les botes amb un extrordinari desplegament dels encants del nostre heroi.

En el cas de Button, l’home neix amb l’aparença d’un bebé de 80 anys i a partir d’aquí tot s’explica en clau de realisme màgic però a l’estil USA cosa que desvirtua força el realisme màgic que, tot s’ha de dir, és propietat intel·lectual de Gabriel García Márquez i Mario  Vargas LLosa. Tot plegat un nou repte per David Fincher que haurà de demostrar que pot mantenir el nivell de Zodiac, Fight Club (1999) o  The Game (1997.

L’altre plat és típicament americà i té dos ingredients fonamentals: corrupció política i mitjans de comunicació. Dieta sana per a periodistes i tot tipus de personatges que es distreuen posant-se en la vida dels altres amb males arts i ganes de pujar el share . Ron Howard és el cuiner experimentat que després de cuinar The Da Vinci Code (2006), un plat molt anomenat però que ens va deixar sense cap sabor de record,  intentarà posar-se al nivell de  A Beautiful Mind (2001) o  Cinderella Man (2005) que van merèixer un major reconeixement entre la crítica culinària.

Així doncs  El desafio: Frost contra Nixon planteja el duel que el periodista David Frost va voler mantenir amb Richard Nixon en una entrevista,  cara a cara televisada,  temps després que el president hagués deixat el càrrec a causa de l’escàndol Water Gate. I per cert, si l’expresident Nixon us recorda a Comte Dràcula, no esteu al·lucinant, no, simplement és que Frank Langella va ser el Dràcula més sexi dels anys 70.

A la cuina de l’Antiga Audiència, divendres a les 20.30 hi trobarem un plat que ens va deixar un gust tant potent fa uns quants mesos que  encara repetirem: Antes de que el diablo sepa que has muerto de inigualabre Sidney Lumet que quan mes cuina millor ho fa. És ben bé una olla podrida castellana tot i que sigui cuina americana i cal prendre l’ENO per fer-ne un traguet,  tot just havent sortit del cinema. Però no hi patiu que la despesa en bicarbonat  ja s’ho val . I diumenge a les 20,00 cuina xinesa per acabar la setmana: Mil años de oración de Waine Wang que després de Smoke va passar un període de desorientació intentant cuinar com els americans i que finalment ha tornat a descobrir la cuina xinesa i ha acabat fent cuina de fusió aconseguint uns sabors i textures que mereixen la nostra atenció.

I per si no en hi ha prou, aquí teniu la darrera revista Under Water, concretament el número 1 on podreu trobar un menú de degustació molt suggeridor.

Avui, més que mai bon appètit,

RATATOUILLE

<!-

No us ha passat mai que després de menjar un plat exquisit no voldríeu menjar res més?  Digueu-me obsessiva si voleu, però no m’he pogut estar de repetir els cargols a la Borgonya de Laurent Cantet  i he vist La clase  dues  vegades  i encara m’he hagut de reprimir amb la pasta italiana per no tornar  veure Il Divo que és tot un miracle d’interpretació i posada en escena sortit de la cuina de Paolo Sorrentino de qui, ben segur, sentirem  parlar.

 Aquesta setmana, els que encara no us heu delectat amb les menges de l’anterior,  ho teniu magre perquè encara haureu d’afegir a la dieta  dos o tres plats més d’aquells que, un bon gourmet, no pot deixar passar sense tastar

La duda és un plat sobre el qual no s’ha de dubtar perquè també té ingredients de primera qualitat (Meryl Streep i Philip Seymor Hoffman), està cuinat amb saviesa clàssica i afegeix la possibilitat que els comensals puguin aportar el toc final al plat perquè el xef s’està d’acabar-lo i ens dóna  la possibilitat que el toc final resti a les nostres mans. Després els sabors retornaran a les nostres ments a mode d’interrogant.

També podeu trobar un plateret molt recomanable Cuscús que ens porta flaires de la cuina de tunisiana  però amb el filtre d’un cuiner criat a França. El majors ingredients són plantejar aquells problemes de la maduresa que sorgeixen tant a París com a  Sète o a  Toumbuctú. Reconegut en el darrer Festival de Venècia amb el premi de la crítica i amb diversos Cèsar a França.

I com que a  taula, ja hi tenim molta teca, haurem de triar amb criteri i potser deixar,  pel cas que ens quedem amb gana, la col alemanya que se serveix a la  Valkiria perquè és un plat amb una gran presentació i uns ingredients gens menyspreables però que acaba no  sent res més que això: un foc d’artifici del que us heu d’abstenir   aquells que preferiu els sabors que es decanten cap a la fidelitat històrica.

Al restaurant de l’Antiga Audiència només hi haurà el menjador obert diumenge perquè Vampir Cua de cuc, el suquet de peix de Pere Portabella,  no es podrà passar per problemes tècnics. Diumenge però, podrem tastar una especialitat brasilera que va ser reconeguda en la darrera Berlinale amb l’Ós d’or a la millor pel·lícula. Prepareu els vostres estómacs perquè Tropa de élite de José Padilha és el que es cou a les faveles   entre policies  corruptes, ionquis  i camells no és pas una sopeta d’all.

Bon profit!

RATATOUILLE

Estimats,

Avui sí, finalment, us puc presentar el plat únic que estava esperant des de l’estiu. Ja sabeu que peco d’impaciència i que un plat de la potència del d’aquesta setmana només potser una menja de gran festivitat i de temps de fred rigorós i, per aquest motiu, arriba per Nadal.

L’afamat xef Clint Eastwood ens serveix Changelling amb una Angelina Jolie insuperable i un John Malkovich en el seu punt just i de la mateixa manera que la setmana passada us enlairava els experiments visuals de Wong Kar-way, les seves formes i textures, avui us he d’alabar la cuina clàssica de l’avi Clint que mai no passa de moda i que se supera a cada nou plat. Eastwood, sens dubte, fa els millors canelons del món amb les més exquisides matèries primeres (guions perfectes, temes punyents) i els remata amb una salsa beixamel amb flaires de nou moscada (bons actors i direcció ferma).

Jo estic ben segura que, per tot plegat, li posaran una estrella més a la Guía Michelín encara que a Venècia, els italians, que no suporten que ningú cuini la pasta millor que ells no li van reconèixer els seus mèrits.

Si no m’atura algú me’n menjaré una dotzena!

RATATOUILLE

Estimats,Aquesta setmana prometia dos plats únics que haurem de reservar per a més tard perquè els designis de les estrenes són totalment inescrutables però no us penseu que per aquest motiu ens haguem de posar a dieta, no, de cap manera! Al contrari!Per estrany que pugui semblar a Les Gavarres ens han cuinat un plat asiàtic en fet a foc lent en una cuina USA. Es tracta de My Blueberry nights del meu (per què no dir-ho?) idolatrat Wong Kar-way de qui si encara no heu vist In the mood for love, jo mateixa us prestaré la pel·lícula i per anar fent boca en teniu un petit pica pica en el vídeo que us he embedit a la capçalera d’avui.Sou dels que penseu que un bon plat d’amor es cuina a base d’encontres i desencontres en una mena de dansa ritual on el màxim plaer dels amants és desitjar-se fins a morir amb el secret desig de seguir desitjant-se? Doncs si és així, aquesta és la vostra pel·lícula i no em digueu que és lenta perquè aquest tipus de plat s’ha de coure a foc lent. De quina manera, si no, podríem gaudir de les textures, de la llum i de la posta en escena…? Per a més dades, només dir-vos que WKW és el xef preferit d’Isabel Coixet i que la seva pròpia cuina (ara està cuinant al Japó amb Sergi López és deutora del mestre xinès. A mi personalment el que m’agradaria cuinar-me és un petonàs apassionat amb Jude Law com els que us serveixo a continuació.

L’altra sorpreseta de la setmana és una mena de plat de macarrons (allò que els llepafilms en diuen una sèrie B) però que a tots ens recorda aquelles delícies senzilles que ens cuinaven les mares abans d’anar a cursets de cuisine francaise. Ultimàtum a la Terra és la pel·lícula de la meva infància, que vaig veure per primer cop en un aparell de TV en blanc i negre -això no importava gaire perquè llavors el món era d’aquest color i la pel·li també- i que jo vaig interpretar com un missatge de pau còsmica i en lloc d’això era un avís de Robert Wise sobre el perill que s’amagava darrera el teló d’acer. En fi, càndida infància!El cert és que ara s’estrena am Keanu Reeves -a qui vaig idolatrar en temps de ceguesa- i Jennifer Connelly i que els perills ja no són darrera el teló d’acer sinó en llocs més insospitats. Tanmateix la gran pregunta que em tomba pel cap és: ¿podran els efectes especials d’ara superar la candidesa d’aquella ciència ficció dels 50? Qui lo sa! Ja sóc rateta vella i no m’acabo de creure res.Finalment el cap de setmana al TCC podrem sopar amb blues amb un plat de John Sayles anoment Honneydripper i diumenge tornar a tremolar amb la cara d’assassí de Javier Bardem a No country for old men dels germans Coen. I a més, podreu gaudir del seu anglés més enllà del que li vàrem sentir dir a la cerimònia dels Oscar.M’oblidava dir-vos que si esteu desganats o heu patit la passa d’estómac, el que heu de fer és anar a la Sala Trono a veure De la pérdida del apetito. Menjar no menjareu però acabareu farts de rialles farcides d’intel·ligència.Bon appétit,

La Rateta

Benvolguts habitants de cel crispetaire,

És ben cert que aquestes darreres setmanes no podem donar crèdit al que les nostres pupil·les veuen. Estem ben instal·lats en una mena de cel cinèfil on totes ens ponen i qualsevol sala fosca és un paradís. La tardor és la millor estació de l’any per al rosegador d’ombres.

Aquesta setmana us proposo un plat casolà, dos d’europeus i un recordatori de graellada texana si encara no heu vist Appaloosa de Ed Harris.

Primer començarem amb una bona escudella catalana de les que tan bé sap cuinar en Ventura Pons. Forasters – “de fora vindran i de casa et treuran”- és una altra adaptació teatral d’una obra de Sergi Belbel -que si no és qui més teatre escriu a Catalunya sí el que més estrena-. He dit escudella i no m’equivoco perquè el plat del nostre Woody Allen particular és una història coral amb tota mena de personatges-ingredients que quan s’ha acabat necessita de unes bones sals per digerir-la. Parla d’immigració -de la d’abans i de la d’ara- i de com aquest país està fet de moltes capes d’al·luvions humans.

El segon plat és cuina típica francesa, una mena de fondue emocional. No és una estrena d’aquesta setmana però el nostre Xef de les Gavarres no ha volgut deixar passar l’ocasió de dir-nos Il y a longtemps que je t’aime. Philippe Claudel, deixa els guions per passar a dirigir Kristin Scott Thomas i Elsa Zylberstein, que estan perfectes. Una història de dones, de crims, culpes i redempcions però, sobretot de dones que prenen decisions i accepten el seu desti. Imprescindible.

Die Welle (La ola) , de Dennis Gansel és una pel·lícula que segueix la línia d‘El experimento com a tema i l’escola cinematogràfica de La vida de los otros. És doncs un plat que tot i ser alemany pot tenir un consum generalitzat i pot agradar força. Es basa en un plantejament molt interessant que, més o menys, ve a dir això: És possible, en el món actual, reproduir les condicions de l’Alemanya nazi i, per tant, que pugui emergir un nou règim totalitari? Així comença un experiment que com la majoria d’experiments sociològics acaba descontrolat.

I perquè no us pugueu queixar, encara us ho posaré més difícil a l’hora de triar amb les postres que serveixen a l’Antiga Audiència. Divendres a les 20.30 Regreso a Normadia, un documental de Nicolas Philibert (Ser i tener) sobre els crims de Pierre Rivere que amb 20 anys va degollar tota la seva família. El 1975 es va rodar una pel·lícula de ficció sobre els fets i 30 anys després Philibert que llavors era ajudant de direcció torna al lloc dels fets per rodar un documental.diumenge. Diumenge quedareu endolcits per tota la setmana si aneu a degustar Caramel (barreja de llimona sucre i aigua que s’utilitza per a la depilació- de Nadine Labaki una directora libanesa que parla de dones en un país en un dels països suposadament més oberts de l’Orient Pròxim. En fi, una delícia.

És una proposta tant variada que, si aconseguiu menjar-vos-ho tot us dono un premi.

Bon appétit cheris,

RATATOUILLE

Benvolguts rosegadors de crispetes,

Aquesta setmana haureu de fer molt d’exercici perquè, si no és així, el vostre metabolisme cinèfil no podrà donar l’abast amb tan bona menja com tenim preparada.

Hi ha plats molt i molt clàssics amb tocs renovats com Quantum of Solace; el darrer Bond i autèntiques graellades texanes com Appaloosa que ensfaran gaudir del més autèntic western però amb una mena de retrogust, com el que tenen els bons vins, que ens portarà a fer plantejaments propis dels nostre temps sobre l’amistat i la violència.

Però anem a la darrera tramesa de 007 que comença amb una afirmació lapidària, molt lluny de la seva típica frase d’autoafirmació pròpia d’un ego expandit: “Em dic Bond, James Bond” en la que l’heroi ens anticipa tot el sentit de la pel·lícula quan els ulls de Daniel Craig miren el darrer cotxe destruït i diu: “Final de trajecte”. Aquest ja no és un home tan segur ni tan enamorat de si mateix; és un home que dubta i els seu dubte és fonamental perquè recau sobre Vesper, la dona que va estimar i no sap, si abans de morir, el va trair. Ell creu que es mou empès per la revenja però, en el fons, tot és molt més complex i l’heroi ha de fer el camí de la descoberta al mateix temps que va construint la seva nova identitat en l’era del dubte i la fugacitat. Però si ens posem més terrenals us proposo que mireu atentament el vídeo i em digueu si malgrat tot es pot aguantar tant perfecció en un cos d’home que embadalirà les fèmines més místiques que repetiran allò de “vivo sin vivir en mi…”

Planteja l’etern duel entre ranxers i civilització, bé i mal, amistat i traïció servits en safata de plata dels millor cinema de Hollywood.

Si encara no en teniu prou podeu tastar una graellada argentina titulada Leonera que ens presenta una autèntica història de presons de dones (no com El patio de mi cárcel). Ens qüestiona les relacions de tres generacions: avis-pares-fills, la duresa de ser mare i estar privada de llibertat i com es pot educar una criatura dins d’una presó.

Finalment cuina russa, servida al TCC , el divendres a les 20,30 per Alexander Sukurov i la seva inclassificable Aleksandra. És un plat carregat de vodka que ens afectarà directament l’estómac perquè la guerra de Txetxènia és vista amb els ulls d’una dona; una àvia que vol veure -potser per darrera vegada- el seu únic net que està desplaçat amb la seva unitat de l’exèrcit d’ocupació rus, que fa un viatge real i personal a un conflicte i no aconsegueix sortir de la seva perplexitat davant la irracionalitat de la guerra. I, diumenge a les 20 h, una petita perla servida en un gran plat. Hacia rutas salvajes dirigida per Sean Penn, explica la història real d’un home que ho deixa tot per viure en la natura sense dependències, sense lligams, com els primer colons que es perdien en solitari per les Rocoses però en aquest cas en les terres d’Alaska. Una pel·lícula profunda amb uns paisatges incomparables rodats amb un estil molt personal.

En fi, bon profit i salveu-vos de morir de gust,

RATATOUILLE

Estimats amants dels somnis,

Hi ha setmanes en què l’idealisme té un preu, setmanes en què intentar lluitar per l’escola pública té un cost per a la butxaca, setmanes en què tens la sensació de quedar-te sol a tot arreu perquè et posis on et posis restaràs en el cantó equivocat. En fi, setmanes en què les polítiques neoliberals del socialisme imposen els criteris de l’externalització, la reducció de les garanties de participació en el centres i, en definitiva, la privatització pura i dura. I evidentment setmanes en què tot això cou encara més perquè la rateta que us parla ja ha desertat d’un partit i d’un sindicat.

Però també és cert que llavors, com per art de màgia, t’arriben aquelles notes de l’Aute en què demana insistentment: “Cine, cine, cine más cine por favor…..” i llavors t’agafen unes irrefrenables ganes de pujar al tren d’ombres i perdre’t en el món dels somnis i la imaginació.

I com que tot no pot anar malament, aquesta setmana tenim una de les oportunitats més extraordinàries dels darrers mesos d’agafar un bon empatx. Així doncs, començarem per unes bones verduretes; una ratatouille feta amb productes de l’hort acabats de collitr. Es tracta de Las horas del verano d’Olivier Assayas un cuiner francès de provat renom que encara no ens havia pogut posar sobre la taula cap plat tot i que ha cuinat tot un seguit d’exquisideses. Aquesta delícia forma part d’una proposta que el Musee d’Orsay va fer a diversos realitzador com Jim Jarmusch, Raoul Ruiz i Hou Hsiao-hsien i el mateix Assayas i ens parla de com certes coses són incompatibles amb el nostre món i també de com moltes vegades només ens queda la possibilitat de l’enyor. Totalment imprescindible.

Seguirem amb una especialitat italiana servida per un altre xef que tampoc havíem vist mai per les nostre ombrívoles contrades. Matteo Garrone ha adaptat el llibre de Roberto Saviano el qual s’ha vist obligat a desaparèixer de la faç de la terra perquè la policia italiana no el pot protegir de la màfia napolitana que, aparentment no sembla gaire “llegida”, però que quan algú parla malament de la

A Gomorra no espereu pas una posta en escena èpica a l’estil Goodfather Es tracta d’una lassagna de foie d’ànec. Garrone és fill del neorealisme i la seva tesi és que la majoria de les coses passen perquè sí, que probablement ni tan sols tingui sentit preguntar-nos el perquè. La violència a Nàpols és part de la vida i l’ofici de matar és com qualsevol altre. Una proposta per a estómacs ben preparats per a digerir plats forts.

Però els estómacs potents també us seran necessaris si aneu a veure què han cuinat els del TCC perquè el divendres ens presenten un plat rar de la cuina americana anomenat Réquiem por Billy el Niño. Un documental concís i precís sobre un dels altres grans mites de la història recent dels Estats Units. I a la vista de tant pel·lícula sobre bandolers (El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, El tren de las 3.10 …) made in USA, hom no es deixa de preguntar, si una cultura com aquesta –de frontera i pistola- pot ser algun dia pacifista però també es comença a adonar que TV3 va pel mateix camí en la construcció de mites patris amb el molt nostrat Joan Serra Serrallonga que tot siguidit, més aviat semblava un cosí germà de Brave Herard que un pobre pagès de les Guilleries.

I per acabar, diumenge a les 8 del vespre Coeurs (Asuntos privados en lugares públicos)  d’Alain Resnais. Un típic plat de la millor cuina francesa, amb tots els trucs i bon saber d’un dels mestres de la Nouvelle Vague que als 81 anys encara ens recorda les imatges de la insuperable Hiroshima mon amour.

Avui sí, bon appétit mons cheris!

LA RATETA