[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/dQrqMkCuHqA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Benvolguts addictes a la VOS,

I no em refereixo als que de tan bones maneres com gasteu, sempre tracteu els altres amb respecte utilitzant aquest pronom tan arcaic, sinó a tota la col·lecció de resistents que penseu que la veu original d’un actor, que interpreta en la seva llengua, és quelcom que no es pot suplantar per res del món.

Aquesta setmana tenim cuina genuïna sense colorants, conservants ni artificialitats, tenim cinema en estat pur.

La primera proposta és In the loop, a la Sala 8 i Mig,  que segueix creixent imparable. Aquesta és una proposta pels que penseu que la VOS també ens pot fer riure a cop de sàtira política. El director, Armando Iannucci,  és un home de televisió i, en concret, de la BBC i us proposa passar uns bons moments, observant com en poden ser de ridículs els polítics quan juguen a la guerra, les audiències i la cacera del vot.

L’altra proposta ve directament de La Berlinale i està signada per Roman Polanski i  interpretada per Ewan McGregor i Pierce Brosnan. The Ghost Writer és una altra especialitat política barrejada amb  escuma de  thriller i una certa flaire  a ex Primer Ministre laborista. Basada en la recepta original de Robert Harris anomenada El poder a l’ombra, explica la història d’un escriptor que ha d’escriure les memòries d’un ex cap d’estat.

I per acabar, divendres a La Filmoteca de l’Antiga Audiència,   Frost vs Nixon que ja us vaig anunciar fa uns dies,   portada pel desig de poder tornar a veure una pel·lícula com aquesta en VOS i també de tornar a veure  Sam Rockwell , un altre cop, després de Moon, encara que sigui en un petit  paper d’assessor del famós periodista Robert Frost.

Bon profit,

RATATOUILLE

Benvolguts,

Us faig arribar totes les propostes culinàries de la Filmoteca   per a aquest hivern (Antiga Audiència, els divendres a les 9 del vespre) i dir-vos, també, que la proposta d’avui divendres no és Frost/Nixon, com us vaig fer saber ahir,  sinó En el séptimo cielo d’Andreas Dresen.

Que vagi de gust!

FILMOTECA 2010

Dv.29/01
Anticristo
Lars von Trier, 2009 · 109 min · VOSE
Dv.05/02
En el séptimo cielo
Andreas Dresen, 2008 · 98 min · VOSE

Dv.12/02                                                                                                                                   Ashes of Time Redux
Wong Kar-Wai, 1994/2008 · 93 min · VOSE

Dv.19/02
Il Divo
Paolo Sorrentino, 2008 · 110 min · VOSE

Dv.26/02
Despedidas
Yôjirô Takita, 2008 · 130 min · VOSE

Dv.05/03
Control
Anton Corbijn, 2007 · 122 min · VOSE

Dv.12/03
Paranoid Park
Gus Van Sant, 2007 · 75 min · VOSE

Dv.19/03
Tres dies amb la família
Mar Coll, 2009 · 86 min · VO

Dv.26/03
El desafio Frost contra Nixon
Ron Howard, 2008 · 122 min · VOSE

Dv.09/04
El primer día del resto de tu vida
Rémi Bezançon, 2008 · 114 min · VOSE

Dv.16/04
La cinta blanca
Michael Haneke, 2009 · 150 min · VOSE
Tgna, Antiga Audiència · 21:00 · 5 €

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/jqeCWa5UaO8" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Benvolgudíssims,

A diferència dels caçadors recol·lectors, els cinèfils passen menys penúries alimentàries en temps de fred que a l’estiu. Entre Oscars, Gaudís, i Goyas no donem a bast a digerir tota la producció cinematogràfica que es concentra en aquesta època de l’any.

La setmana passada se’ns va presentar un plat que competia directament amb Avatar i que posava face to face una exparella de Hollywood: The Hurt Locker (En tierrea hostil) deir Kathryn Bigelow competeix directament amb James Cameron (Avatar) en la cursa per 9 oscars.

Tanmateix, si fos per aquesta rateta, tot estaria aclarit ben aviat perquè la senyora Bigelow ha fet una obra rodona sense efectes especials ni barrufets talla XXL. The Hurt Locker t’atrapa i no et deixa ni un segon. Et col·loca, just al clatell, la mirada de mil iraquians sospitosos de pitjar un botó i fer-te esclatar pels aires sense cap mena de compliment. En fi, una delícia que desferma la nostra producció d’adrenalina i ajuda a cremar calories quan et quedes assegut a la butaca amb la sang gelada.

Però com que estem condemnats a no parar de patir per culpa de la nostra addicció a la foscor, aquesta setmana hem de patir fins la desesperació amb La carretera. John Hillcoat adapta la novel·la homònima de Cormac McCarthy ( No es país para viejos) que va guanyar el Pulitzer 2007. Hillcoat només ha dirigit un western titulat The Proposition però ara, malgrat la divisió de la crítica, ja li plouen les ofertes i algunes impliquen Daniel Craig.

La carretera no és un festí sinó un sopar de caníbals en una món arrasat per un desastre que ha convertit la terra en un cendrer gegant. Al marge de l’apocalipsi,  Viggo Mortensen (Una historia de violència) encarna un pare que només lluita per la supervivència del seu fill. No cal que us digui que aquesta rateta faria quilòmetres per veure en Vigo encara que sigui, només, a la pantalla d’un cinema.

I per postres, una proposta contundent. La Filmoteca (TCC) presenta a les 9 del vespre de divendres Frost/Nixon que dissabte passat es va poder veure en format teatral dins una caixeta de bombons que, a Tarragona, anomenem Teatre Metropol . Sens dubte el nostre Lluís Marco no li arriba ni a la sola de la sabata al més pop dels Dràcula: Frank Langella que interpreta un Nixon incomparable i inimitable. Joan Carrreras, en canvi, sí que està a l’alçada de Michel Sheen. En termes futbolístics, Cinema/Teatre: 2-1. I que ningú pensi que em vull carregar la proposta del meu molt admirat Álex Rigola, no, simplement amb la comparació cinema-teatre es constata el poder del primer pla en cinema.

I res més per avui, bona nit i bon profit!

RATATOUILLE

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/Q0qvz65u1mI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/OtDQOF_pU8A" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Benvolguts,

Aquesta setmana he comprovat que per poder copsar la vostra opinió sobre el meu bloc, m’he de passejar per Tarragona perquè, tots plegats, sou un pelet reticents amb les noves tecnologies i l’era digital i  no hi ha manera d’aconseguir que em pengeu algun comentari. Així doncs, us proposaré  una petita juguesca i d’entre els em que doneu la vostra opinió sobre les millors imatges del 2oo9 que proposaven els companys de Mirades de Cine del post de la setmana passada, rifaré  Ciutadà Kane.  Sí senyor!, la millor pel pel·lícula de la història del cinema per al mes espavilat  que es miri les imatges del 2009, en una trii i ho argumenti.

I tot plegat,  més d’un pensarà si aquesta rosegadora està començant a embogir: doncs sí,efectivament el cor em batega fora del pit perquè aquesta setmana s’estrena  Nine de Rob Marshall (Chicago) i el seu protagonista és  l’ombra que em porta més de cap aquesta última dècada; l’incomparable,  el genial, el camaleó Daniel Day-Lewis

Podrem gaudir de Judi Dench, Kate Hudson, Marion Cotillard, Sofia Loren i la seva alter ego en versió hispànica Penélope Cruz-en altres temps P de Cruise- i la més refinada, estilitzada i meravellosa entre les dives  Nicole Kidman emulant les dones de Fellini a  Fellini 81 / 2 perquè Daniel Day-Lewis es posa a l’alçada del gran Marcello Mastroianni que, en el seu moment, es va posar a la pell del mestre del neorrealisme italià i ens delecta amb els seus excessos. Tot plegat i com es diria en italià: Bocatto di cardinale!

El segon plat  és una crema francesa anomenada Ricky cuinada per  François Ozon amb el toc català de Sergi López. Es tracta  d’una faula, d’un conte,  una delícia per la vista que no recomano a les senyores en edat de procrear.

I per acabar, després de l ‘afartament,  proposo que  passem de les postres i anem directament al Nespresso que ens serveix George Cloney que, per sort, tot i que en aquesta pel.lícula  vola molt, no arriba a veure Sant Pere (John Malkovich) a conseqüència de la topada amb un piano. L’argument de Up in the air que proposa  Jason Reitman (Juno) es redueixen a la  qüestió de si un tauró de les finances que va de ciutat en ciutat i  d’aeroport en aeroport pot  arribar a tenir, algun dia, llaços emocionals -si us plau absteniu-vos les impulsives-. Jo, personalment, penso que determinats homes és millor tenir-los al cel  que rentar-los els mitjons.

Així doncs, aquesta setmaneta, ja us podeu acomiadar de la família amb l’excusa que hi ha sessions de formació sobre Competències Bàsiques al Monestir de Poblet, li encolomeu  al o la  “partenaire” el bàsquet del nen i la festa d’aniversari de la nena, us compreu un targeta de descompte de cinc entrades i us i tanqueu sense treva al cinema.

I per acabar, us donaré una bona notícia.  Els companys de Tarragona Ràdio que em suporten tots els divendres  a les 7 de la tarda, han decidit penjar les meves seccions de cinema  al Ja tardes i per tal que hi pugueu accedir us he penjat un vincle permanent al  lloc web per si enlloc de llegir,  preferiu escoltar.

Que aprofiti!

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/y_5_lzags3I" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/JUj9gDtA9HQ" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Benvolguts,

La rosegadora ataca de vell nou i us proposa un tastet a manera d’aperitiu  que ens serveixen els companys de Miradas de Cine. Ens han preparat uns entrants  amb  les millors imatges del 2009 que us recomano molt i molt. Hi podreu trobar títols com Déjame entrar, Still walking, Malditos bastardos, Enemigos públicos o Anticristo, a banda d’altres joies que aquí encara no hem pogut veure.

Però anem al gra i resseguim què és pot veure a la Capital de la Cultura 2016 i, per començar,  deixeu-vos de dietes i manies perquè aquesta setmana hi ha un primer plat contundent i demolidor com l’escudella de l’àvia que ha cuinat Michael Haneke anomenat La cinta blanca , que és per sucar-hi pa. El director ataca de nou amb les seves reflexions sobre el mal i en aquest cas toca la línia de flotació dels espectadors perquè el mal està encarnat on menys ens ho esperem. Haneke sap posar-se a l’alçada dels grans mestres com són Bergman i Dreyer i els hi fa puntetes perquè Déu ni do quina pelicul·lasa. Metres i metres de cel·luloide en blanc i negre per a més de dues hores de cinema amb majúscules i a les antípodes d’Avatar,  per tal de recordar-nos que el cinema,  més que un espectacle de fira,  és l’art d’explicar històries amb imatges i que sempre és més difícil de dur a terme la segona opció que no pas la primera.

El segon plat que us proposo és de la setmana passada però, no patiu, si l’escalfeu al microones encara es pot menjar i no ha perdut cap de les seves propietats. Teniente corrupto de Werner Herzog ens demostra que el mestre encara és capaç de fer millor el pa amb tomàquet que la Carme Ruscalleda però que quan es posa a cuinar com Ferran Adrià també ho pot fer. Aquests darrers anys, després del trencament amb el seu millor amic Klaus Kinski a qui va dedicar Mi enemigo íntimo, ens ha ofert documentals  increïbles com Grizzly Man o  En los confines de la Tierra i,  tot seguit,  ha estat capaç de disfressar-se de cinema comercial en aquest Teniente corrupto i encadenar tot un seguit de seqüències de pel·lis de polis amb la seva personal visió que no es poden desaprofitar i s’han de tastar,  a la força,  encara que no ens quedi gana després de l’olla de l’àvia

I per acabar, Guy Ritchie ens presenta una especial visió-deconstrucció  de Sherlock Holmes, molt lluny de Billy Wilder i de la seva  La Vida privada  de Sherlock Holmes però que precisament, si te algun valor, és el de jugar al canvi de papers entre Watson i Holmes i, si més no, veure  Robert Downey Jr. excessiu i desmadrat,  com sempre, davant d’un mesurat i seriós Jude Law.

Que tingueu un bon appétit,

RATATOUILE

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/TE7_3pK0kPo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Estimats Amics de les ombres,

Dilluns a la tarda vaig tornar a la meva infància, vaig  viatjar allà on habiten  els monstres, vaig navegar en un petit vaixell que va posar a la mar Spike Jonze. Només érem nou mariners en un port  on n’hi cabien molts  més, tot plegat, em va entristir molt perquè quan algú  fa una  pel·lícula hi posa tant de sí mateix que esdevé  molt  injust que un dilluns a la tarda, pels vols de Nadal,  només hi hagi nou grumets disposats a navegar amb ell.

Joan Manel Serrat diu que els nens són uns bojos baixets però jo penso que són els monstres Maurice Sendak. Els nens, com els monstres, no controlen els seus impulsos perquè els seus cosos, de vegades,  no fan el que ells voldrien  perquè, a cops,  no saben com expressar els seus sentiments però, els monstres quan et miren t’encenen amb la mirada i penses que ja mai ningú més et mirarà amb la mateixa nitidesa ni et donarà la mateixa escalfor. Però ser monstre no és fàcil i fer-se amb els monstres,   menys encara,  perquè, tot plegat,  fer-se amb algú que té el cor gegant, ganes de córrer i de jugar, de cridar i de saltar trencar i construir, de caure i tornar -se a aixecar, no és fàcil i requereix entrenament.

Tot plegat On habiten els monstres és una deliciosa proposta per  viatjar amb els nostres  fills a les seves infàncies, mostrar-los l’art de narrar amb imatges i com,  només en algunes ocasions, aquest art esdevé també poesia.

I per a les ànimes  trencades,  una proposta feta a mida és L’eriçó que no ha estat capaç de sobreviure més de dues  setmanes a la  cartellera  i no pas per culpa de l’exhibidor sinó per pura  i simple responsabilitat del públic que no ha estat capaç de fer-li confiança i passar per la sala de cinema. Llàstima, quina llàstima que l’art passi així per les nostres pantalles i que després ens lamentem perquè no hi ha bon cinema. Potser tenim el que ens mereixem …

Però  el motiu de la represa d’aquest bloc era felicitar-vos el Nadal i per això, només cal que cliqueu el  Bon Nadal que hi ha aquí  sota i  rebreu una felicitació que us he  preparat conjuntament amb un dels meus elfs preferits

BON NADAL

Bon Nadal, bons canalons i bons torrons però, sobretot,  bon cinema.

RATATOUILLE

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/4cCupTpjjfo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Benvolguts,

Aquesta setmana, a més del pica pica excepcional del Curtficcions,  que ja  vaig anunciar en l’anterior post, tenim altres delícies que ens alegraran la vida.

Divendres al TCC (que encara cueja) pastís d’aranyó a dojo am My Blueberry Nights del meu idolatrat Wong Kar-way. Una hibridació de cuina asiàtica amb autèntic sabor americà de cafeteria on es poden prendre  cafès amb gerres de mig litre i pastissos a dojo amb extensions de gelat de vainilla i nata per anar posant panxeta. Tot plegat servit per Natalie  Portman, Jude Law   amb la música incomparable de Norah Jones.  Jo, sens dubte, ja sé el què soparé divendres.

Però com que dissabte, segurament, tornareu a voler omplir el pap us recomano un menú d’un cuiner que sempre ens sorprèn. Es tracta de Terry Gilliam.

Imagineu-vos  per uns moments que esteu intentant fer una calçotada i a mig torrar calçots, s’acaben; doncs cap problema perquè hi podem posar seves tendres, i fins i tot pastanagues i no passarà res de res si som cuiners imaginatius. És el que li va passar al nostre director  a mig rodatge  amb El imaginario del doctor Parnassus , es va quedar sense protagonista i va haver de recórrer als amics  per tal d’acabar la pel·lícula donant als nous actors els mateix paper. Quan malauradament va morir     Heath Ledger    a meitat de rodatge, el director va demanar a Johnny Deep, Colin Farrell i Jude Law  que interpretessin el mateix personatge en diferents moments de la història i així va anar i aquesta setmana en podem veure els resultats. Tot un experiment cinematogràfic que cal tastar si som comensals agosarats però ens agraden les històries clàssiques perquè, en el fons, aquesta torna a ser una revisitació del pacte amb el diable.

Els estómacs més durs tenim un plat ideal que porta un nom molt llarg, com tots els de la bona cuina La noia que somniava amb un llumí i un bidó de benzina, que ben bé es pot resumir com Milenium i només es pot recomanar als addictes a la saga. Per cert,  si la noia de la  taquilla us avisa amb un cert to de demanar perdó, que la podeu veure amb català,  poseu una espelmeta a s’excel·lència el  conseller  Tresserras i aneu pensant com serà de bonica la vida a partir d’ara que podrem veure parlar els nostres actors preferits amb la llengua de Pompeu Fabra.

La cuina espanyola ens presenta After que només es pot recomanar als que els agrada menjar amb tres mans , cosa que resulta una mica complicada. Tot fa pensar que és l’invent més atrevit del cinema “comercial” del país veí.

Pels nostàlgics, un plat d’ultratomba This is it, la pel·lícula pòstuma de Michael Jackson on els nostàlgics recuperaran vell sabors i podran plorar a llàgrima viva per l’estrella perduda.

I per acabar, si en el seu moment no vàreu assaborir The Visitor encara hi sereu a temps i a més amb el seu sabor autèntic amb VOS i al TCC, diumenge a les 8 del vespre.

Bon profit estimats,

RATATOUILLE