Estimats,

Avui sí, finalment, us puc presentar el plat únic que estava esperant des de l’estiu. Ja sabeu que peco d’impaciència i que un plat de la potència del d’aquesta setmana només potser una menja de gran festivitat i de temps de fred rigorós i, per aquest motiu, arriba per Nadal.

L’afamat xef Clint Eastwood ens serveix Changelling amb una Angelina Jolie insuperable i un John Malkovich en el seu punt just i de la mateixa manera que la setmana passada us enlairava els experiments visuals de Wong Kar-way, les seves formes i textures, avui us he d’alabar la cuina clàssica de l’avi Clint que mai no passa de moda i que se supera a cada nou plat. Eastwood, sens dubte, fa els millors canelons del món amb les més exquisides matèries primeres (guions perfectes, temes punyents) i els remata amb una salsa beixamel amb flaires de nou moscada (bons actors i direcció ferma).

Jo estic ben segura que, per tot plegat, li posaran una estrella més a la Guía Michelín encara que a Venècia, els italians, que no suporten que ningú cuini la pasta millor que ells no li van reconèixer els seus mèrits.

Si no m’atura algú me’n menjaré una dotzena!

RATATOUILLE

Estimats,Aquesta setmana prometia dos plats únics que haurem de reservar per a més tard perquè els designis de les estrenes són totalment inescrutables però no us penseu que per aquest motiu ens haguem de posar a dieta, no, de cap manera! Al contrari!Per estrany que pugui semblar a Les Gavarres ens han cuinat un plat asiàtic en fet a foc lent en una cuina USA. Es tracta de My Blueberry nights del meu (per què no dir-ho?) idolatrat Wong Kar-way de qui si encara no heu vist In the mood for love, jo mateixa us prestaré la pel·lícula i per anar fent boca en teniu un petit pica pica en el vídeo que us he embedit a la capçalera d’avui.Sou dels que penseu que un bon plat d’amor es cuina a base d’encontres i desencontres en una mena de dansa ritual on el màxim plaer dels amants és desitjar-se fins a morir amb el secret desig de seguir desitjant-se? Doncs si és així, aquesta és la vostra pel·lícula i no em digueu que és lenta perquè aquest tipus de plat s’ha de coure a foc lent. De quina manera, si no, podríem gaudir de les textures, de la llum i de la posta en escena…? Per a més dades, només dir-vos que WKW és el xef preferit d’Isabel Coixet i que la seva pròpia cuina (ara està cuinant al Japó amb Sergi López és deutora del mestre xinès. A mi personalment el que m’agradaria cuinar-me és un petonàs apassionat amb Jude Law com els que us serveixo a continuació.

L’altra sorpreseta de la setmana és una mena de plat de macarrons (allò que els llepafilms en diuen una sèrie B) però que a tots ens recorda aquelles delícies senzilles que ens cuinaven les mares abans d’anar a cursets de cuisine francaise. Ultimàtum a la Terra és la pel·lícula de la meva infància, que vaig veure per primer cop en un aparell de TV en blanc i negre -això no importava gaire perquè llavors el món era d’aquest color i la pel·li també- i que jo vaig interpretar com un missatge de pau còsmica i en lloc d’això era un avís de Robert Wise sobre el perill que s’amagava darrera el teló d’acer. En fi, càndida infància!El cert és que ara s’estrena am Keanu Reeves -a qui vaig idolatrar en temps de ceguesa- i Jennifer Connelly i que els perills ja no són darrera el teló d’acer sinó en llocs més insospitats. Tanmateix la gran pregunta que em tomba pel cap és: ¿podran els efectes especials d’ara superar la candidesa d’aquella ciència ficció dels 50? Qui lo sa! Ja sóc rateta vella i no m’acabo de creure res.Finalment el cap de setmana al TCC podrem sopar amb blues amb un plat de John Sayles anoment Honneydripper i diumenge tornar a tremolar amb la cara d’assassí de Javier Bardem a No country for old men dels germans Coen. I a més, podreu gaudir del seu anglés més enllà del que li vàrem sentir dir a la cerimònia dels Oscar.M’oblidava dir-vos que si esteu desganats o heu patit la passa d’estómac, el que heu de fer és anar a la Sala Trono a veure De la pérdida del apetito. Menjar no menjareu però acabareu farts de rialles farcides d’intel·ligència.Bon appétit,

La Rateta

Benvolguts habitants de cel crispetaire,

És ben cert que aquestes darreres setmanes no podem donar crèdit al que les nostres pupil·les veuen. Estem ben instal·lats en una mena de cel cinèfil on totes ens ponen i qualsevol sala fosca és un paradís. La tardor és la millor estació de l’any per al rosegador d’ombres.

Aquesta setmana us proposo un plat casolà, dos d’europeus i un recordatori de graellada texana si encara no heu vist Appaloosa de Ed Harris.

Primer començarem amb una bona escudella catalana de les que tan bé sap cuinar en Ventura Pons. Forasters – “de fora vindran i de casa et treuran”- és una altra adaptació teatral d’una obra de Sergi Belbel -que si no és qui més teatre escriu a Catalunya sí el que més estrena-. He dit escudella i no m’equivoco perquè el plat del nostre Woody Allen particular és una història coral amb tota mena de personatges-ingredients que quan s’ha acabat necessita de unes bones sals per digerir-la. Parla d’immigració -de la d’abans i de la d’ara- i de com aquest país està fet de moltes capes d’al·luvions humans.

El segon plat és cuina típica francesa, una mena de fondue emocional. No és una estrena d’aquesta setmana però el nostre Xef de les Gavarres no ha volgut deixar passar l’ocasió de dir-nos Il y a longtemps que je t’aime. Philippe Claudel, deixa els guions per passar a dirigir Kristin Scott Thomas i Elsa Zylberstein, que estan perfectes. Una història de dones, de crims, culpes i redempcions però, sobretot de dones que prenen decisions i accepten el seu desti. Imprescindible.

Die Welle (La ola) , de Dennis Gansel és una pel·lícula que segueix la línia d‘El experimento com a tema i l’escola cinematogràfica de La vida de los otros. És doncs un plat que tot i ser alemany pot tenir un consum generalitzat i pot agradar força. Es basa en un plantejament molt interessant que, més o menys, ve a dir això: És possible, en el món actual, reproduir les condicions de l’Alemanya nazi i, per tant, que pugui emergir un nou règim totalitari? Així comença un experiment que com la majoria d’experiments sociològics acaba descontrolat.

I perquè no us pugueu queixar, encara us ho posaré més difícil a l’hora de triar amb les postres que serveixen a l’Antiga Audiència. Divendres a les 20.30 Regreso a Normadia, un documental de Nicolas Philibert (Ser i tener) sobre els crims de Pierre Rivere que amb 20 anys va degollar tota la seva família. El 1975 es va rodar una pel·lícula de ficció sobre els fets i 30 anys després Philibert que llavors era ajudant de direcció torna al lloc dels fets per rodar un documental.diumenge. Diumenge quedareu endolcits per tota la setmana si aneu a degustar Caramel (barreja de llimona sucre i aigua que s’utilitza per a la depilació- de Nadine Labaki una directora libanesa que parla de dones en un país en un dels països suposadament més oberts de l’Orient Pròxim. En fi, una delícia.

És una proposta tant variada que, si aconseguiu menjar-vos-ho tot us dono un premi.

Bon appétit cheris,

RATATOUILLE

Benvolguts rosegadors de crispetes,

Aquesta setmana haureu de fer molt d’exercici perquè, si no és així, el vostre metabolisme cinèfil no podrà donar l’abast amb tan bona menja com tenim preparada.

Hi ha plats molt i molt clàssics amb tocs renovats com Quantum of Solace; el darrer Bond i autèntiques graellades texanes com Appaloosa que ensfaran gaudir del més autèntic western però amb una mena de retrogust, com el que tenen els bons vins, que ens portarà a fer plantejaments propis dels nostre temps sobre l’amistat i la violència.

Però anem a la darrera tramesa de 007 que comença amb una afirmació lapidària, molt lluny de la seva típica frase d’autoafirmació pròpia d’un ego expandit: “Em dic Bond, James Bond” en la que l’heroi ens anticipa tot el sentit de la pel·lícula quan els ulls de Daniel Craig miren el darrer cotxe destruït i diu: “Final de trajecte”. Aquest ja no és un home tan segur ni tan enamorat de si mateix; és un home que dubta i els seu dubte és fonamental perquè recau sobre Vesper, la dona que va estimar i no sap, si abans de morir, el va trair. Ell creu que es mou empès per la revenja però, en el fons, tot és molt més complex i l’heroi ha de fer el camí de la descoberta al mateix temps que va construint la seva nova identitat en l’era del dubte i la fugacitat. Però si ens posem més terrenals us proposo que mireu atentament el vídeo i em digueu si malgrat tot es pot aguantar tant perfecció en un cos d’home que embadalirà les fèmines més místiques que repetiran allò de “vivo sin vivir en mi…”

Planteja l’etern duel entre ranxers i civilització, bé i mal, amistat i traïció servits en safata de plata dels millor cinema de Hollywood.

Si encara no en teniu prou podeu tastar una graellada argentina titulada Leonera que ens presenta una autèntica història de presons de dones (no com El patio de mi cárcel). Ens qüestiona les relacions de tres generacions: avis-pares-fills, la duresa de ser mare i estar privada de llibertat i com es pot educar una criatura dins d’una presó.

Finalment cuina russa, servida al TCC , el divendres a les 20,30 per Alexander Sukurov i la seva inclassificable Aleksandra. És un plat carregat de vodka que ens afectarà directament l’estómac perquè la guerra de Txetxènia és vista amb els ulls d’una dona; una àvia que vol veure -potser per darrera vegada- el seu únic net que està desplaçat amb la seva unitat de l’exèrcit d’ocupació rus, que fa un viatge real i personal a un conflicte i no aconsegueix sortir de la seva perplexitat davant la irracionalitat de la guerra. I, diumenge a les 20 h, una petita perla servida en un gran plat. Hacia rutas salvajes dirigida per Sean Penn, explica la història real d’un home que ho deixa tot per viure en la natura sense dependències, sense lligams, com els primer colons que es perdien en solitari per les Rocoses però en aquest cas en les terres d’Alaska. Una pel·lícula profunda amb uns paisatges incomparables rodats amb un estil molt personal.

En fi, bon profit i salveu-vos de morir de gust,

RATATOUILLE

Estimats amants dels somnis,

Hi ha setmanes en què l’idealisme té un preu, setmanes en què intentar lluitar per l’escola pública té un cost per a la butxaca, setmanes en què tens la sensació de quedar-te sol a tot arreu perquè et posis on et posis restaràs en el cantó equivocat. En fi, setmanes en què les polítiques neoliberals del socialisme imposen els criteris de l’externalització, la reducció de les garanties de participació en el centres i, en definitiva, la privatització pura i dura. I evidentment setmanes en què tot això cou encara més perquè la rateta que us parla ja ha desertat d’un partit i d’un sindicat.

Però també és cert que llavors, com per art de màgia, t’arriben aquelles notes de l’Aute en què demana insistentment: “Cine, cine, cine más cine por favor…..” i llavors t’agafen unes irrefrenables ganes de pujar al tren d’ombres i perdre’t en el món dels somnis i la imaginació.

I com que tot no pot anar malament, aquesta setmana tenim una de les oportunitats més extraordinàries dels darrers mesos d’agafar un bon empatx. Així doncs, començarem per unes bones verduretes; una ratatouille feta amb productes de l’hort acabats de collitr. Es tracta de Las horas del verano d’Olivier Assayas un cuiner francès de provat renom que encara no ens havia pogut posar sobre la taula cap plat tot i que ha cuinat tot un seguit d’exquisideses. Aquesta delícia forma part d’una proposta que el Musee d’Orsay va fer a diversos realitzador com Jim Jarmusch, Raoul Ruiz i Hou Hsiao-hsien i el mateix Assayas i ens parla de com certes coses són incompatibles amb el nostre món i també de com moltes vegades només ens queda la possibilitat de l’enyor. Totalment imprescindible.

Seguirem amb una especialitat italiana servida per un altre xef que tampoc havíem vist mai per les nostre ombrívoles contrades. Matteo Garrone ha adaptat el llibre de Roberto Saviano el qual s’ha vist obligat a desaparèixer de la faç de la terra perquè la policia italiana no el pot protegir de la màfia napolitana que, aparentment no sembla gaire “llegida”, però que quan algú parla malament de la

A Gomorra no espereu pas una posta en escena èpica a l’estil Goodfather Es tracta d’una lassagna de foie d’ànec. Garrone és fill del neorealisme i la seva tesi és que la majoria de les coses passen perquè sí, que probablement ni tan sols tingui sentit preguntar-nos el perquè. La violència a Nàpols és part de la vida i l’ofici de matar és com qualsevol altre. Una proposta per a estómacs ben preparats per a digerir plats forts.

Però els estómacs potents també us seran necessaris si aneu a veure què han cuinat els del TCC perquè el divendres ens presenten un plat rar de la cuina americana anomenat Réquiem por Billy el Niño. Un documental concís i precís sobre un dels altres grans mites de la història recent dels Estats Units. I a la vista de tant pel·lícula sobre bandolers (El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, El tren de las 3.10 …) made in USA, hom no es deixa de preguntar, si una cultura com aquesta –de frontera i pistola- pot ser algun dia pacifista però també es comença a adonar que TV3 va pel mateix camí en la construcció de mites patris amb el molt nostrat Joan Serra Serrallonga que tot siguidit, més aviat semblava un cosí germà de Brave Herard que un pobre pagès de les Guilleries.

I per acabar, diumenge a les 8 del vespre Coeurs (Asuntos privados en lugares públicos)  d’Alain Resnais. Un típic plat de la millor cuina francesa, amb tots els trucs i bon saber d’un dels mestres de la Nouvelle Vague que als 81 anys encara ens recorda les imatges de la insuperable Hiroshima mon amour.

Avui sí, bon appétit mons cheris!

LA RATETA

Estimats devoradors d’ombres,

 Tot i que no m’agrada gaire  recórrer a les tradicions forànies, les circumstàncies de la setmana em fan viatjar fins els USA perquè dos dies després del dia Acció de Gràcies han aconseguit ser tan i tant “progres” que els ha arribat un president una mica fosquet. Tot fa pensar en la fi del racisme, la pau, l’harmonia mundials i en un lema que no para de ballar-me  pel cap i que diu així: “Abans un negre que una dona”. En fi, tot sigui a honor i glòria de la igualtat (de color que no de sexe!). Així que anem totes preparant un bon gall d’indi que sembla que no sortirem de la cuina: unes per massa preparades, com al pobreta Hillary a qui no s’ha perdonat ni el gènere ni les banyes, altres per massa poc. I honrem el nostre govern que segueix celebrant la igualtat amb insignes plans de coeducació per a l’escola pública mentre renova el concert econòmic a les escoles privades que pensen que “los niños con los niños i las niñas con las niñas”.

I mentre cuinem el nostre estimat gall d’indi –que tardarà unes horetes- podem degustar  Red de mentiras que ve a ser, més o menys,  tot allò que han dit els candidats a president del món mundial durant dos anys de campanya. Ridley Scott ens torna a presentar dos ingredients molt saborosos que no havien estat junts en un plat des de fa 12 anys,  quan Sam Raimi els va posar a fer de comparses de Sharon Stone a Ràpida i mortal: són  Leonardo Di Caprio i Russell Crowe. Un plat típicament americà amb un altre ingredient fonamental com és la CIA i la xarxa d’espionatge i recontraespionatge i conflictes finançats per la Casa Blanca. Això sí que ho tenen, els americans: es fan autocrítica!

 Anant una mica més cap al sud podrem trobar un “platillo mejicano” amb frijoles, burritos i guacamole. Bella ens presenta un dels chamaquitos més requetelindos al sud de Rio Grande. Apunteu-vos el nom perquè sonarà: Eduardo Verástegui. La pel·lícula, feta amb la modesta quantitat de 3 milions de dòlars, va arribar va travessar la frontera del gran riu i va encapçalar les llistes USA durant setmanes. El cuiner Alejandro Monteverde ens presenta una història de vençuts –perdedors als USA- que fan dels mals individuals un mal comú per tirar endavant.

 A l’Antiga Audiència This is England,  de Shane Meadows, un plat a base de nens marginals, skinds, i de superació que  malgrat tot,  a mi, ja em repeteix una mica però que agrada als amants de la cuina social. I finalment, una de les meves cuines preferides:  la cuina turca amb les seves albergínies farcides i les baclaves amb té a la menta. Al otro lado és la darrera pel·lícula de Fatih Akin que parla, sense acabar de submergir-se en les aigües autobiogràfiques, de la seva experiència personal  de viure a cavall entre dues cultures: l’alemanya i la turca.

 Històries creuades que s’arriben a forçar en excés i final dels que a mi m’agraden.

 I això és tot, bon appétit i fins la propera!

RATATOUILLE

Estimats en la foscor,

Aneu pensant en una castanyada amb els amics i coneguts, aneu a comprar ametlles i feu els vostres panellets segons la recepta adjunta perquè molta cosa més no us puc aconsellar si voleu passar un cap de setmana entretingut.

He de dir-vos que una bona llimonada de Los limoneros encara us la podríeu prendre a Les Gavarres i la resta són apostes que us diré amb la boqueta petita perquè després no voldria que ningú em vingui a reclamar els 7 € de l’entrada.

Uns entrants a base de “montadito Donosti” ens els serveix Jonathan Demme que va ser president del jurat d’aquest darrer festival de San Sebastián i va presentar La boda de Rachel en la Secció Oficial fora de concurs. Es va veure, es va degustar i va passar sense pena ni glòria.

Per començar una mena de remembrança de temps passats, quan les teles emetien propostes de qualitat. Es tracta de Retorno a Brideshead que és el remake de la sèrie que ens els 80 ens va formar com a televidents amb un Jeremy Irons jove i impecable. Aquesta proposta com és evident podrà decebre els seguidors de l’esmentada sèrie, una mica com quan després d’anar a un bon restaurant i degustar un plat exquisit, pretenem cuinar-lo a casa i mai ens surt igual.

Qui tingui ganes d’engreixar-se, segueix tenint la seva oportunitat perquè el cinema americà sembla que darrerament a posat a treballar la màquina de trinxar i ja només fan hamburgueses i hot dogs. Hermanos por pelotas és una gran bretolada protagonitzada per Will Ferrel -que tot sigui dit, també té els seus fans-, i John C Reilly. L’altra oferta de l’hamburgueseria és Disaster Movie de la que en veure el tràiler els meus fills em van dir amb mirada estorada: “Mama això és una còpia, no?” Pobres innocents que encara no saben que el cinema porta copiant-se a sí mateix fa més de 50 anys, si fa no fa la mitat del temps de la seva existència.

Agustín Días Yañez que des de Nadie hablarà de nosotras cuando estemos muertas ens va servir un àpat tant contundent que ens va tallar la gana de socarre. A Solo quiero caminar torna a comptar amb Victoria Abril que a més està acompanyada per Ariadna Gil -sembla que torna a treballar!-, Diego Luna i Pilar López de Ayala. Història dura que parla de dones dures que cerque el seu camí -com a mi m’agraden-.

Per a estómacs molt sensibles un plat servit per un heroi que salva 60 nens d’un orfenat i que té per títol Los niños de Huang Shi. Absteniu-vos detractors de Los chicos del coro.

Cuina d’alçada al TCC, per l’alçada sobre el nivell del mar de l’Antiga Audiència i per les propostes. La primera requereix portar les sals a la butxaca per si ens calen a la sortida del cinema. És un títol recuperat del receptari de Gus van Sant del anys 80. Mala noche és una pel·lícula feta amb els diners del mateix van Sant on hi ha tota la seva radicalitat dels primers anys. I diumenge un plat francès però cuinat per un americà. El pintor Julian Schnabel ens porta Le scaphandre et le papillon. Una història real d’un home aparentment superficial i profundament profund, una història que no podreu deixar de viure en primera persona perquè el director utilitza la càmera subjectiva amb un precisió miraculosa.

I com que tot no ha de ser menjar i als humans cal recordar-nos que som mortals aquí us embedeixo El dia de los muertos perquè els mexicans d’això en saben molt.
Bon appétit, mons cheris!

RATATOUILLE

Estimats Crispetaires,

La setmana passada us vaig deixar sense menú i us demano disculpes però els meus remordiments no van massa més lluny perquè les menges que us podia oferir i la dieta Pronokal de 700 calories, si fa no fa, no difereixen gaire.

Aquesta setmana però us proposo un primer plat portat directament de la cuina de Sitges, preparat per Brad Anderson (recordeu El maquinista amb Christian Bale?), amb un repartiment internacional que torna a posar Eduardo Noriega a l’alçada de qualsevol star de Hollywood com ara Woody Harrelson. Es tracta de Transsiberian i ja podeu suposar que el que comença com un agradable sopar a bord del famós tren pot acabar amb els nostres nervis destrossats. Intriga ben construïda i també bones actuacions.

Després greixos i hamburgueses servits a la High School Musical -em fa tanta engúnia que ni us poso l’URL- , uns hot dogs pestilents servits pel rei de la gosòfia Mike Meyers i el seu Guru del buen rollo. Una truita espanyola amb les patates mal fregides i l’ou sense quallar anomenada Los años desnudos que només serveix per deixar lluir les hores de gimnàs de la senyora -que no actriu- Mar Flores. En fi un desastre!

Em resta servir-vos un plat pera senyores a qui comencin a sortir cabells blanca i pensin que en Richard Gere encara és aquell d‘Oficial i caballero. Es tracta de Noches de tormenta. Un plat cuinat amb tots els ingredients d’una comèdia romàntia i d’una història impossible perquè, de fet, els amors impossibles són els únics que en les llargues i fredes nits d’hivern, ens permeten enyorar el que podrien haver estat i no van ser.

I per desembafar una proposta intel·ligent i sòbria com una bona llimonada que porta per títol Shajarat limon , servida per un bon cuiner d’origen israelià com Eran Riklis (La novia siria, 2004). Una història sobre una vídua palestina enfrontada a tot un senyor ministre de l’exèrcit israelià per uns llimoners que són la seva vida. Tot plegat podria semblar una història lacrimògena i melodramàtica però res de res: sobrietat, dues magnífiques actrius donant-se la rèplica i regust a llimonada amb certa amargor que no us penedireu de tastar.

A la cuina de la part alta, al TCC, podrem tornar a degustar un dels millors plats de l’hivern passat, una recepta  plena de regustos i  cites cinèfiles, un plat sobri però a l’hora desbordant i fort com una bona olla barrejada: There will be blood que promet sang i en dóna -no entenc pas per què es va traduir per Pozos de ambición– de Paul Thomas Anderson amb un Daniel Day-Lewis totalment insuperable. I per no carregar-vos tant l’estómac, diumenge un producte més light Irina Palm, un plat amb un bon guió que, d’entrada, pot semblar per a gustos forts però que, al final, deixa un regust endolcit, ideal per afrontar dilluns amb optimisme.

Bon profit!

RATATOUILLE

Estimats,

Hi ha setmanes tristes pels devoradors d’ombres i com que aquesta n’és una, en lloc de recomanar-vos un menú amb entrants, dos plats i postres us explicaré una història: la història de com Werner Herzog es va menjar una sabata. La vaig llegir al suplement Cultures de La Vanguardia (1-10-08) dedicat a Errol Morris: El documentalista invisible, un home que ha declarat la guerra al cinema veritè, demostrant que no hi ha cap documental sota el sol que no estigui mediatitzat pel seu autor. Però, anem al gra; el cas és que Errol Morris volia fer un documental i va demanar en Werner Herzog que l’acompanyés a les localitzacions que estava triant. Herzog es va enamorar del paisatge que havia descobert Morris i llavors hi va rodar la seva pel·lícula. Aquest fet va provocar el trencament d’una llarga amistat perquè Morris tenia la teoria que a un director se li pot robar, l’actriu, el director de fotografia i fins i tot el guió però mai, mai, un paisatge.

Al cap d’uns anys Herzog va voler tornar a recuperar l’amistat amb Morris i li va proposar una juguesca: si acabava la pel·lícula que havia deixat a mig fer a causa del robatori del paisatge, ell es menjaria públicament una sabata en honor a la suculenta menja que ja havia degustat anys abans en Xarlot. Morris no ho va dubtar; va acabar la pel·lícula i Herzog es va menjar la sabata després de bullir-la durant cinc hores i de declarar que a MacDonalds menjava coses més dures. La famosa cadena de restauració mai va saber aprofitar la publicitat gratuïta que representava això però jo us convido a veure l’enregistrament de l’àpat que ha restat per la posteritat al cel de You-tube

I si, malgrat tot, encara voleu anar al cinema aquí teniu unes petites recomanacions. Burn after reading, la darrera aportació dels Coen que no és, ni de bon tros, No es país para viejos, perquè d’entrada el guió és dels germans i no pas basat en una novel·la de Cormac McCarthy, però de ben segur us farà passar una bona estona.

L’altra recomanació és Aliento de Kim Ki-duk, diumenge a les 8 a l’Antiga Audiència. Ja sabeu que la cuina asiàtica m’encanta i els plats d’aquest xef encara més. Aquesta és una cuina difícil d’assaborir però si hom està disposat a degustar-la sense prejudicis deixa bon sabor de boca per a molts dies. Una història d’amor al límit que ens posarà la carn de gallina.

Bon appétit!

Estimats,

Com que l’estiu fa estralls a les nostres bàscules i també a les nostres butxaques aquesta primera setmana de Menú Crispetaire us faré una proposta sense calories però molt gustosa.

Avui dijous comença el Festival de Cinema de Sitges i la primera pel·lícula que es presenta és Mirrors d’Alexandre Aja -l’home que ens va aterroritzar amb Las colinas tienen ojos-. Es tracta d’una proposta tan baixa en calories que us arribarà a fer pensar que el que esteu veient possiblement no sigui cert. Al director se li va acudir fer el remake d’una cinta de terror coreana Geoul sokeuro a partir de la cèlebre seqüència de Sopa de Ganso on Groucho Marx -amb camisa de dormir i gorra- creu veure’s reflectit en un mirall però, en realitat, es tracta del seu germà Harpo que va repetint els mateixos moviments que ell. És evident que, en aquest cas, el director no ens farà riure, ni molt menys, però si que ens farà posar en dubte la realitat del que veiem o del que creiem veure….

En segon lloc us proposo que us desplaceu al restaurant de l’Antiga Audiència que obre temporada de tardor el proper divendres dia 10 a les 8,30h  amb En un mundo libre, pel·lícula molt coherent amb al línia del seu director. Un plat sobri, amb un sabor que reconeixerem de seguida perquè és el tipus de cuina que li agrada fer a Ken Loach tot i que a alguns, el cinema social del 68,  ens comença a repetir.

I de moment, no tindrem la sort de poder degustar Tiro en la cabeza de Jaime Rosales que es va emportar el Premi Fipresci de la Crítica a Donostia la setmana passada i de la que ja us he parlat a bastament però,  us deixo amb una entrevisa amb el director que us permetrà fer-vos una idea mes aproximada d’una obra que s’estrena en cinemes però també al Centre d’Art Reina Sofia.

¡Bon appétit!

Ratatuille