Com anireu descobrint si llegiu aquest bloc, una de les meves fixacions és Jorge Wagensberg i el meu llibre de capçalera és Si la natura és la resposta, ¿quina és la pregunta?. Doncs bé, en aquest petit-gran llibre, Wagensberg es pregunta si l’atzar és el producte de la seva ignorància o un dret intrínsec de la naturalesa i, per aquest motiu, l’any 1985, va reunir tot un grup de científics al Teatre Museu Dalí de Figueres per tal d’intentar trobar alguna resposta o una altra pregunta més gran. En un moment crucial del debat, Peter Theodorus Landsberg el físic estudiós de l’atzar i autor de The Enigma of Time, va dir davant d’un públic expectant: “Things happen!“. Sí efectivament, les coses passen.

I jo, en primera persona i en contra de moltes opinions crítiques envers El incidente, he de dir que aquest és el nucli fonamental de la pel·lícula de M. Night Shyamalan i per aquest motiu em sembla una obra valenta i trencadora. El incidente és més que una broma, com escrivia Carlos Reviriego a Cahiers de Cinéma d’aquest mes de juny, és més que aterirrir somrient, és el muntatge de tot un aparell escenogràfic per dir que no es pot dir res, mentre ho explica tot.

Shyamalan parteix d’Els ocells de Hitchcock i va molt més enllà perquè, així com en la pel·lícula del seu mestre era evident i objectivable que els ocells atacaven la gent i es revoltaven contra el gènere humà en una mena de venjança col·lectiva, a El incidente, un professor de ciències d’institut (Mark Walberg) intenta donar una explicació perquè és un científic i cerca respostes però, ni ell mateix, està massa segur que, la seva, sigui l’autèntica resposta.

De sobte el món sencer perd les ganes de viure -potser no tingui massa sentit seguir existint en aquest món…?- i la resposta és la natura. Però la natura no es mou com els ocells de Hitch i els arbres només deixen que el vent vincli les seves branques. És tan terrorífic tot plegat? És possible que això ens espanti?. Evidentment Shyamalan sap moure amb mestratge els mecanismes que ens aterren; com el moment en què els protagonistes apareixen en la granja d’una dolça àvia i tot acaba recordant el clàssic conte de Hansel i Gretel.

Ens parla de terrorisme de paranoia americana, d’egoisme i de malignitat intrínseca a l’espècie humana. I tot, per acabar dient que no hi ha respostes, que l’única cosa certa en aquest món és precisament que les coses passen i que vivim sotmesos a la incertesa.

Les coses passen senyors i senyores…!!!! I que sigui per molts anys !!!

Estimats deconstructors,

Inauguro la Categoria Deconstruccions amb l’objectiu de dedicar-la a l’anàlisi de seqüències d’especial interès que ens fan albirà la possibilitat de descobrir nous talents o noves flaires i sabors que ens criden l’atenció. Així doncs, a partir d’ara, ja teniu el nou raconet de participació per a tots aquells que no us conformeu amb la primera mirada i aneu directes a la deconstrucció dels text fílmic.

Veient An American Crime, he tingut la certesa de trobar-me davant d’un director de pols ferm que sap el què vol i que no torça el rumb. No cau en el “gore” sense sentit i narra el que cal i com cal. Insinua, utilitza el fora camp… i deixa que imaginem,  que és encara molt pitjor.

Però el que més m’ha conmogut de Tommy O’Haver és la seva capacitat de narrar en imatges i, al mateix temps, dominar el text.

En una de les primeres escenes Gertrude Baniszewski (Catherine Creener), demana a un dels seus fill que doni menjar al gos. Li ho ordena dos cops i el gos segueix lladrant. Llavors, la càmera surt fora de la casa i veiem com un nen angelical d’ulls grossos com fanals li posa el plat al gos però, tot just 10 centímetres més enllà d’on arriba la corda i la possibilitat que aquest es pugui alimentar. A partir d’aquest moment,  ja ho sabem tot del nen i també fins on pot arribar l’esmentada “criatura angelical”. Ens ha servit unes imatges premonitòries de primer ordre.

Al final de la pel·lícula, en les declaracions del judici, quan el fiscal pregunta a la germana de Silvia Likens si algun cop l’havia vist plorar a causa de les tortures i vexacions a que la sotmetia Gertrude, aquesta diu:

-No, no la vaig veure plorar mai, penso que no va tenir prou aigua per poder fer-ho.

Amb aquesta frase, ens acaba d’explicar tota la resta d’atrocitats inimaginables que va haver de suportar Sílvia en aquell terrorífic soterrani.

En fi, s’esperen comentaris….

RATATOUILLE