La question humaine és una pel·lícula perfecta. Una pel·lícula per a tots aquells que algun dia hem fugit de l’etern tema del genocidi i de la Shoah, per tots aquells que diem que ja en hi ha prou de penedir-se dels jueus quan ells exterminen el palestins i quan fa poc més de deu anys, els servis exterminaven els bosnians. És una pel·lícula que ens posa el cap sobre les espatlles, ens dóna un bon parell de mastegots i ens ve a dir que mai n’hi ha prou quan es tracta d’evidenciar que l’home, sovint, és el més gran perill per a ell mateix. Després de fer un viatge a BCN al meu racó de peregrinatge, anomenat Cinemes Verdi, per veure la pel·lícula de Nicolas Klotz, vaig cercar desesperadament la novel·la original de François Emmanuel amb l’únic al·licient d’esbrinar fins a quin punt l’escriptor havia obrat el miracle d’una obra perfecta o bé si era el director qui amb sàvia mà, havia aconseguit l’obra mestra. No ho he pogut aclarir perquè l’obra està descatalogada però tant és perquè el resulta és immillorable.Després del genocidi nazi, els cineastes més reflexius es van dividir entre els que pensaven que del fet no se’n podia parlar perquè les paraules i les imatges no tenien la capacitat de transmetre el que havia passat com ara Godard que només – i déu ni do- va ser capaç de posar tota la història del cinema en un gran puzzle anomenat Histoires du Cinema per tal que fossin els espectadors els qui omplissin els buits de la història inexplicable i els que, com Claude Larzman amb Sohah, construeixen un document irrefutable dels fets.Claude Larzman va més enllà i torna a plantejar que les paraules no són suficients per parlar del que no pot tenir nom a força d’ignomínia. Imagineu-vos, per uns instants, que us demanessin un paral·lelisme amb la shoah que fos totalment visible els nostre dies, on aniríeu a cercar-lo? Possiblement el trobaríeu en una gran empresa apressada per la deslocalització, on s’han fet “desaparèixer” 1250 treballadors sense posar en cap dels informes de l’expedient de regulació ni un sol mot que fes referència als treballadors com a persones i només es tinguessin presents conceptes com ara idoneïtat, capacitat, adequat, etc o incapacitat, inadequat o inflexible…. Els informes que es van fer per explicar la desaparició dels jueus en camions dissenyats per gasejar-los i llençar-los posteriorment al fons d’una mina tampoc feia referència a éssers humans i en el seu lloc es parlava de càrrega, de la sang, els vòmits i el orins se’n parlava com a líquids que calia evacuar del transport mitjançant un orifici de “x” cm de diàmetre. En el fons estem parlant de tecnicismes, d’eufemismes i d’encobriment del que no és pot anomenar i s’amaga sota la màscara de l’eficàcia en una tasca ben feta.Simon, (extraordinari Mathieu Amalric), el psicòleg del departament de personal d’una multinacional mai no hauria pensat que el seu treball i els seus informes s’assemblessin tant als de l’oficial encarregat del manteniment dels camions d’extermini i tampoc que el capitalisme més radical apliqués també formes molt sofisticades d’extermini que tinguessin com a símbol, com en els camps nazis, les fumeres que no paren de cremar.No us puc dir bon appétit però si que no la deixeu passa i si teniu algun dubte visiteu el amics de Miradas de Cine. S’estrena el 25 de desembre i s’estarà a la cartellera tant de temps com vosaltres vulgueu si, el boca a boca del bon nom de les pel·lícules funciona entre els amants del cinema.

RATATOUILLE

Benvolguts,

Darrerament la nostra dieta està embogint i l’aport calòric setmanal acabarà per convertir-nos en unes autèntics bots de panxes arrodonides, però és que quan se’ns ofereixen viandes de qualitat els pobres pecadors no tenim voluntat.

Jo mateixa la setmana passada em vaig empassar tres plats a les Gavarres i un altre a la Sala Trono i no vaig picar de la cuina TCC perquè ja havia degustat anteriorment les especialitats que s’hi servien, si no, a hores d’ara ja estaria tornant a començar el Pronokal. En fi golafreria i més golafreria, fins el punt que ja em torna a venir de gust menjar un pastís d’aranyó del que serveixen al bar de Jude Law. El seu sabor no m’ha deixat de perseguir des de divendres passat i he llençat tots els tovallons de casa perquè així, si em quedo adormida a la barra d’una cafeteria, amb restes de pastís a la boca, sigui el mateix cambrer qui, amb els seus llavis, em netegi els meus.

Won Kar-way ha patit una dosi important de desagraïment per part de la crítica més assenyada; la mateixa que el va enlairar com a constructor de noves formes de narrativa audiovisual, ara, diu que està acabat i que es repeteix. Jo personalment, hi discrepo i tinc la necessitat de dir-vos que podeu anar tranquil·lament a menjar pastís d’aranyó perquè us agradarà. És cert que a My blueberry nights és més dolça que mai i que els sabors amargs han desaparegut de la cuina del director però construeix un relat basat en la possibilitat de tornar a començar cosa que, fins ara, havia negat als seus personatges. I a més, construeix una nova mítica sobre la carretera, la deriva personal i el descobriment.

El segle XIX va estar marcat per autors que enviaven els seus personatges a Itàlia a descobrir-se com Edward Morgan Foster de qui s’han versionat al cinema Una habitació amb vistes o Passatge a l’Índia. Ja en el segle XX Paul Bowles enviava els seus personatges a llocs més exòtics com ara Tanger (El cel protector, Bernardo Bertolucci), on es va refugiar tota la generació “beat”, la gauche divine americana i més a prop nostre Julio Cortázar ja va deixar clar que les grans carreteres americanes tenien el seu puntet. Ara, WKW, un estranger als EUA, ens descobreix que la recerca està en la carretera i darrera de la barra d’un bar. Ja fa molts anys, vaig llegir un llibre de Neil Postman que deia que tots els educadors haurien de deixar l’aula cada set anys i posar-se de taquillers-res de metro o d’autobús per tal de prendre el pols a la vida, per poder tornar després al guix i la pissarra amb energies renovades. Ara el futur doncs, no és el suïcidi romàntic per un amor no correspost o la ruïna econòmica en despeses de psicoanalista, ni la baixa per depressió quan no podem aixecar-nos del llit per anar a treballar; el secret és darrera la barra d’un bar. El secret és a la carretera, fent parades curtes per escoltar amb silenci i observar i quan ja hem vist el suficient, tornar a casa amb la certesa que, sortosament, ja no trobarem les claus de casa i que encara podem tornar a començar, des de zero, en el mateix lloc d’on vàrem partir. Tot un poema, senyors crítics assenyats!

Si algú s’hi apunta, ho podem tastar… i recordar allò de “… bares que lugares …” dels molt cinematogràfics Gabinete Caligari.

La vostra rateta dolçainera

RATATOUILLE

Estimats en la foscor, ara més que mai,

Avui dia d’aqüeducte i excessos festius, he decidit prescindir del sol excel·lent que lluïa a les dotze del migdia per anar a submergir-me en una fosca sala de cinema on es projectava el darrer fenomen “teen” de la temporada: Crepúsculo. Evidentment anava a la recerca d’un bon producte de gran consum per injectar-me en bena perquè, com bé sabeu, al cinema no se li poden clavar les dents a la iugular.

Ben aviat m’he adonat que des d’aquest moment, les adolescents no prendran el sol, posaran cara trista i reaccionaran a les bromes dels seus graciosos i immadurs companys amb una ganyota pròpia de qui ja no somriu perquè ha fet tres-cents anys.

El vampir sempre ha estat un ésser ombrívol i terrorífic però en igual proporció seductor per tot allò de les pulsions d’amor i mort que les fèmines arrosseguem doblement amb la nostra obsessió d’arribar fins el final de tot el que comencem. Però Edward Cullen, el vampir que dibuixa Crepuscle de Sthephenie Meyer és, a més, l’únic home -que no xixarel·lo- de l’institut, l’únic que vesteix amb gust, mira de forma penetrant mentre canvien de color els seus ulls, viu en una casa perfecta plena de llum i finestrals, pintures modernes i gent guapa -inclosos pare i mare- i no en una cripta i, no escolta res més que Satie i, encara més, pretén ballar-lo amb una joveneta poc destra. Què més voleu? Deixem d’un cop la vulgaritat terrena dels homes que mengen hamburgueses i beuen cervesa per l’exquisidesa d’un bevedor de plasma humà. Què importa una mossegada quan t’ha de transportar al cel del sexe tàntric…? Perquè això sí, amb aquest home no es passa mai de la insinuació, del fregament subtil, la mirada penetrant i el desig de desitjar; tot i que fa de mal comparar, com a In the mood for love de Won Kar-wai. El vampir és un home capaç de portar-te al cel i portar la temptació al límit màxim sense arribar mai a pecar. Tot plega, no és una bona opció per l’amor en els temps de la SIDA?

El missatge és evident: “Mort al sexe explícit, visca el regne de la insinuació i la subtilesa”. I és que en temps de crisi, fins i tot, estalvia la moral benestant i si Stephenie Meyers no és mormona, ja fa temps que ha fet vot de castedat però, no ho critico, em sembla un discurs prou interessant que enriqueix l’educació sentimental dels jovenets i jovenetes amb figures metafòriques i sublimacions delirants com, per exemple: l’home que et fa volar fins arribar al cel, aquell que et presenta la poma més vermella enmig de la grisor del menjador escolar, aquell que quan es mostra al sol en lloc de desintegrar-se llueix com el mateix astre i que quan està més excitat resulta esdevenir el rei de la marxa enrere. Repeteixo, què més es pot demanar? Jo… ja signaria. Potser alguna ment preclara ha arribat a la conclusió que deprés de predicar els sexe lliure a partir dels 13 anys, valia la pena fer marxa enrera i mostrar l’estètica del desig en el seu estat pur versió teeenager.

Però tot allò que ha pogut suportar el vampir, potser no ho podrà suportar una mortal i Bella ho diu ben clar: “Sé què vull i ho aconseguiré”. Així doncs, fins la propera tramesa que ja esta servida amb safata de plata i amb unes quantes mossegades salvatges d’una vampira arrauxada i venjativa que promet donar molta marxa a la festa de graduació de la Bella i l’Edward.

La Rateta que escombrava l’escaleta

Estimats devoradors de moresc,

Divendres passat, mentre degustava, totalment en solitari, la darrera pel·lícula de Ventura Pons, Forasters, vaig tenir una d’aquelles intuïcions que només es poden tenir dins d’una sala fosca.

Ja fa molts anys, en un curs dirigit per Jordi Balló i adreçat a tota una colla de professors maníacs de cinema, ens plantejàvem quina era l’autèntica cara cinematogràfica de Barcelona. Teníem clar que una pel·lícula de París havia de presentar un bateau mouche pel Sena o un tràveling vertical de la Torre Eiffel i l’Empire Satate o la mateixa Estàtua de la Llibertat representarien New York. Totes eren imatges molt tòpiques però no podíem negar que conformaven el nostre imaginari de dues de les grans megalòpolis del món. Però què passava amb la nostra estimada Barcelona, quina imatge podia quedar definitivament enregistrada en l’imaginari cinèfil que creés un vincle immediat amb la nostra ciutat.

El darrer intent de crear aquest imaginari es troba en Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen però malgrat els diners, el rebombori i tot el que vulgueu no ha passat de ser un dossier de postals turístiques. En fi, no res que deixi una petjada visual en les nostres ments.

Però hi ha altres retrats de la nostra ciutat i de sobte, vaig connectar l’edifici de Ventura Pons a Forasters amb l’edifici de Paco Plaza i Jaume Balagueró a REC i també amb els anteriors edificis apareguts a Carícies o Barcelona un mapa del mateix Ventura Pons. Vaig veure la llum: l’imaginari visual de la nostra ciutat està en els interiors obscurs dels seus edificis, en el seus pisos centenaris de l’Eixample, El Raval del Barri de Ribera. L’autèntic retrat són aquests espais amplis de sostres alts, amb balcons als quals no se surt mai, que miren al carrer però que hi viuen d’esquena perquè la intensitat del que passa dins dels habitatges no permet mirar enfora.

I ara, no em digueu que no teniu una imatge clara del què és un pis de l’Eixample barceloní. Potser no es tractava tant de crear imatges mítiques artificials anant a la recerca dels darrers edificis dels arquitectes més cotitzats i només calia endinsar-nos en el nostre imaginari i posar-lo en pantalla.

Ratatouille

Estimats,

Digueu-me rata pesada, si us ve de gust, però després de veure el darrer James Bond en una pantalla gegant, no em puc treure les imatges de sobre. Em persegueixen: em llenço per finestres, trenco tot el que trobo a Siena, viatjo a Bolívia i m’instal·lo als millors hotels. Estic ben atrapada per la ficció i no me’n puc sortir, tot i que el meu estimat 007 és més real que mai perquè ha canviat d’enemics: ja ha passat l’època de la Guerra Freda, de la Guerra del Petroli i, de sobte l’enemic és dins, -el gran argument de ficció de la postmodernitat-. Però, què o qui ens cal témer? El gran James ens ho descobreix i ens mostra com l’enemic interior són les multinacionals que juguen amb la vida del nostre planeta espoliant fins eixugar-ho tot: l’aigua i l’energia (ja sigui gas o petroli). L’economia global és una mena de metàstasi que s’ha estès a tots nivells i arriba a la més alta política que s’adapta a tot el que convingui amb el fals objectiu de preservar l’economia i les relacions internacionals. Tot plegat, podria ser que aquest Bond ens fes obrir els ulls a un tema que dóna tombs a les nostres vides des de fa alguns mesos: la crisi econòmica internacional que, ben bé, també podria ser una mena de conxorxa entre la gran banca, les multinacionals i els polítics atrapats en la xarxa de relacions internacionals per tornar-nos a les condicions laborals de fa 2o anys? “Reflexione-m’hi” -que deia Lluís Marco a Dinamita-. Podeu dir-me pesada, podeu dir-me paranoica, si voleu, però no em negareu que, entre realitat i ficció, sempre sorgeixen pistes que ens poden dur a la reflexió i d’aquesta a la sospita … o no? Sort que tots els nostres enemics temen James Bond!Però mentre reflexioneu no deixeu de veure el clip d’Alicia Keys i Jack White cantant a duet Another way to die; el tema principal de la banda sonora del darrer 007 que és, sens dubte, un altre encert.Bonne nuit, mons cheris,

RATATOUILLE

Aquest cap de setmana he vist molt bon cinema, he gaudit d’un menú que recordaré molt i molt temps: Rèquiem por Billy el Niño (documental al TCC), Gomorra i The Fall. El sueño de Alexandria (Gavarres) però com sempre que rememoro els sabors que he gaudit em sembla que les pel·lícules es posen a dialogar entre elles i, de sobte, apareix la fusió dels diferents gustos i un descobriment: he assaborit dues formes de fer i veure el cinema però, al cap i a la fi, dues formes d’estimar-lo profundament.

Matteo Garrone és un home valent que segueix els passos de Roberto Saviano i es juga la pell posant en imatges el text d’un home amenaçat de mort per la Camorra. És una pel·lícula cremada, crua, esquinçada i real com la realitat mateixa. Tan documentada i plena de detalls com trencadora en els seus plantejaments argumentals perquè, de fet, no té argument si pensem en un esquema clàssic: plantejament-nus-desenllaç. Garrone presenta imatges de fets contundents que gairebé no acaben sent històries per elles mateixes perquè necessiten la voluntat de l’espectador per acabar construint-se com un tot. És un cinema que crida l’espectador i demana la seva màxima implicació.

D’altra banda a The Fall Tarsem Singh , des d’una visió màgica, fa el mateix perquè també requereix d’un espectador còmplice que ha de participar en la construcció d’una història igual que ho fan la nena Alexandria i l’actor Roy Walker (el seu company d’hospital). És un viatge a través de la imaginació on res no és real perquè tot és inventat i la imaginació por rondar el deliri, però és també on es parla de l’art de contar, de l’art i el gust pel relat, dels somnis i, en resum, de la màquina més potent de somniar que ha creat l’home: el nostre estimat i a cops odiat cinema.

Les dues obres són la clara exemplificació del fer que els grans cuiners ens fan reflexionar mentre gaudim de la més gran de les fantasies o de la més crua de les realitats.

Feu-me cas i no us les perdeu per res del món.

La Rateta

Estimats pensadors en la foscor,

Que el cinema és una forma que pensa és una frase que cada dia té més sentit en el nostre món digitalitzat. No hi ha cap pel·lícula que no suposi algun tipus de reflexió més o menys profunda o més o menys encertada sobre el dia a dia en què vivim. Body Lies (Red de Mentiras) de Ridley Scott té moltes coses en comú amb Quemar después de leer dels germans Cohen però els títols de crèdit finals han estat totalment reveladors. En la pel·lícula dels germans tot comença amb un satèl·lit que va apropant les seves imatges fins arribar a una foto fixa, tan clara com la d’algú que passa a un metre vostre i en la de Ridley Scott, tot acaba amb unes imatges de satèl·lit que es van allunyant fins a perdre de vista el protagonista que ha decidit emprendre el camí de la llibertat.

Darrerament els mòbils i els ordinadors portàtils són els autèntics protagonistes dels cinema i fins tot crec que s’hauria de començar a pensar en l’Òscar a la millor andròmina digital. Només us proposo una juguesca: feu una estadística de quantes pel·lis heu vist darrerament sense un ordinador, un mòbil o sense ni l’un ni l’altre i, encara més, us proposo que observeu si la seva presència queda o no justificada (no com el sexe que acostuma a ser gratuït). Un mòbil tant ens pot permetre conèixer els amants de la nostra parella com salvar el món i amb un portàtil podem encolomar una conxorxa terrorista a escala mundial a un innocent. Tot és possible i, a més: tot en molt poc temps.

Però el més important és que aquelles imatges del Show de Truman on un regidor, des d’un estudi, vigilava els passos del pobre Truman, s’han convertit en una total i absoluta realitat per a tots i cadascun de nosaltres: ens poden vigilar i castigar des de qualsevol lloc i en qualsevol moment i si no ho fan és perquè no volen. I no us penseu que és paranoia, no! En absolut, és la nostra i meravellosa vida en el món lliure.

Però així com els Cohen ens demostren que una colla de brètols amb molta tecnologia segueixen sent una colla de brètols (llegiu CIA), en el cas de Ridley Scott la teoria va una mica més enllà i ens arriba a dir que mentre nosaltres estem instal·lats en les nostres seguretats, d'”altres” van aprenent pacientment de la nostra forma de viure (terroristes amb carreres universitàries que tomben d’esquena) per combatre’ns des de fora amb les nostres armes.

Capturar el cap d’una xarxa terrorista només depèn del fet que agafi un mòbil i faci un trucada -que ell no fa perquè coneix perfectament les regles del joc-, i tot plegat genera una xarxa de mentides i conxorxes amb resultats nefastos que els mateixos implicats no poden controlar. Així doncs els suposadament ignorants i abduïts per la fe són, en el fons, uns personatges que ens coneixen tant que poden anar molt més enllà i mentre són capaços d’utilitzar Internet per penjar vídeos de matances d’infidels, també poden utilitzar els recursos més primitius per vèncer l’enemic.

Potser ja és hora que reflexionem i pensem on ens porta la nostra seguretat en la tecnologia… o no? Però com que tampoc voldria deprimir-vos perquè la professió docent ja comporta factors de risc suficients, us deixo amb una bretolada per passar-ho be.

La Rateta

Estimats,

Un cop acabat l’estiu estic una mica desganada i em costa preparar-vos un bon menú perquè el mes de setembre encara és un mes fluixet cinemotgràficament parlant. Haurem d’esperar el Festival de Donastia per començar a veure les grans estrenes de la tardor però, mentrestant, podem parlar de petites joies que han anat sorgint com a bolets de final d’estiu.

Després de veure Ché El Argentino de Stephen Shoderberg vaig quedar -pobreta rateta rosegadora- profundament consternada. No podia entendre on o què mira un actor o amb què pensa quan, com Benicio del Toro, és capaç de mirar-nos com ens mira quan està totalment transformat en Ernesto Che Guevara. I és en aquests moments quan un ésser minúscul com jo, creu en el miracle del cinema.

Benicio del Toro ens mostra uns ulls plens d’esperança en una revolució naixent, fins i tot quan s’ofega a causa de les crisis asmàtiques, quan parla amb els seus homes o cura els pagesos que troba camí a Santa Clara i automàticament en el seu contraplà a l’ONU o a l’entrevista (amb sobri blanc i negre), la seva mirada és la d’un home que ha passat a l’acció política: llavors el seu esguard perd la lluentor i la transparència del revolucionari i la mirada s’enfosqueix i es fa taciturna. És en aquestes ocasions quan els pobres mortals ens adonem de la transcendència i del virtuosisme d’un actor i la sàvia mà del seu director.

Així doncs, us recomano que encara que us definiu com a “post maig del 68” i seguiu una línia més nihilista en les vostres vides i les grans revolucions ja no connectin amb els vostres ideals, sobretot, no us perdeu Che El Argentino perquè mirades com la de Benicio del Toro ja no es veuen.

I per acabar, abans que la retirin de la cartellera, cal verure: El tren de las 3.10 de James Mangold amb Russell Crowe i Christian Bale que passa de representar Batman a encarnar un granger coix i sense valentia. Un duel interpretatiu, una represa del western en la línia més clàssica sense haver de recórrer a un registre crepuscular i un guió crescut i augmentat sobre la base de la versió de 1957 interpretada per Glen Ford.

Russell Crowe que encarna un bandoler intel·ligent, psicòleg, amb el do de la paraula, que sap utilitzar per encantar les seves víctimes i que, també sap reconèixer el seu alter ego quan el veu surt de la pantalla, es desborda i ofega Glen Ford amb un interpretació totalment genial que té seva la rèplica en Cristian Bale; un pobre granger que s’ha de guanyar el respecte del seu fill adolescent i que va creixent a cada pas del metratge. Tot plegat per sucar-hi pa. Una salsa, d’aquelles de l’àvia, que acompanyaven un bon conill, amb una mica de xocolata per espessir, que mereix ser fruïda amb tota la dedicació de les nostres papil·les gustatives.

Bon profit i bon inici de temporada,

La vostra Ratatouille

Estimats en la foscor,

És ben cert que vénen temps complexos, difícils i incerts i el cinema com a “forma que pensa”; com deia Godard recull aquestes dificultats. El dimecres 27 de juliol, Carlos Losilla escrivia un article al Culturas de La Vanguardia amb el títol de Apocalipsis, ¿ahora?, sobre un dels meus temes favorits el caos i la fi dels temps que us recomano molt i molt. Però tornem al cinema que pensa per parlar de la darrera tramesa de Batman signada per Cristopher Nolan, que menys agafar la càmera, ha fet tot en la seva pel·lícula, la qual cosa és tot una heroicitat als dies si es té present que l’home treballa a Hollywood.

Des que Tim Burton va abandonar la franquícia Batman, aquesta va deixar de ser gòtica per passar, a les mans de Joel Schumacher, a tenir un to kitsch i un regust lisèrgic. Finalment, a les mans de Cristopher Nolan, -pare d’un producte únic com Memento- el nostre estimat ratpanat, heroi de la foscor, converteix en una història tan real com la vida mateixa -segur que Mèxic DF és més perillosa que Gotham City- les seves aventures envinyetades.

Batman és, tal com anuncia en la seva declaració d’intencions El Jocker, una pel·lícula sobre el caos. Al dolent actual ja no es mou pels diners, la fama o el poder: només li interessa remoure les consciències, agitar les ments benpensants, sumir la població en un estat d’incertesa i contradicció i asseure’s a veure què passa per poder constatar que l’home és, realment, un llop per a l’home que es mou pels diner i la revenja.

El cavaller obscur no té una estètica fosca ni gòtica però és la més obscura de les sis pel·lícules estrenades sobre l’heroi perquè analitza temes fonamentals per a la nostra societat com l’augment de la inseguretat ciutadana, les dificultats per mantenir l’ordre des de només la llei i la impossibilitat de mantenir-se fidel a uns objectius entomant totes les conseqüències, encara que algunes no siguin coherents amb l’ètica de l’heroi.

El fiscal Harvey Dent, interpretat de forma impecable per Aaron Eckhart i que no ha estat lloat com Heath Ledger, és la plasmació del missatge de la pel·lícula: és l’home de les dues cares; una de WASP impecable, el cavaller blanc que salvarà la ciutat i, l’altra, la cara fosca, cremada que ha vist el mal i el porta escrit per la seva voluntat -renúncia als injerts per reconstruir el seu rostre-. I és que ja fa temps que els herois no són plans, han deixat la seva inocència i saben que la lluita implica deixar pel camí molts dels ideals d’abans. Batman, encarna l’heroi fosc per excel·lència sap que ja ha deixat tantes parts d’ell mateix pel camí que li manca un relleu, algú que pugui donar la cara, que sigui capaç d’aconseguir que la ciutat torni a creure en els ideals i decideix posar la seva confiança i la seva feina de justicier al servei d’aquest. A la fi només pot esdevenir boc expiatori per tal d’aconseguir que la imatge del fiscal resti immaculada. En fí, un reflexe de la política -de la necessitat de líder carismàtics- i del poder dels mitjans per crear mites. Tota una paràbola de la modernitat.

Jo, que com a rosegaire, tinc certa aparença de ratpenat sense ales, m’hi he sentit molt identificada.

Que vagi de gust,

RATATOUILLE

Us imagineu Ferran Adrià deconstruint-se a sí mateix? Doncs Michael Haneke és capaç de fer-ho perquè és un dels grans genis del cinema europeu. Us poso en antecedents recordant-vos sabors especials del mateix xef com com Código desconocido, La Pianiste, Le Temps du Loup o Caché?

Funny Games (1997)) va ser una pel·lícula que va remoure les butaques de les sales especialitzades en llepafilms. Ens va posar contra les cordes interrogant-nos sobre les nostres responsabilitats en la generació de la violència com a espectacle.

Deu anys després, la indústria americana li proposa rodar la pel·lícula Funny Games a Hollywood i Haneke diu que sí. Llavors, molts “hanekeans” impenitents, dubtem de les motivacions del director (diners, fama, una mica de tot…?) i recordem un experiment similar en mans de Gus van Sant que va rodar la seva Psyco (1997), seguint pla a pla la Psicosis del mestre Hitchcock, rodada el 1960. És evident que Gus van Sant no és un home sense idees ni recursos que necessiti copiar un story board al complert; es tractava d’un experiment que pretenia forçar el palimpsest fins les últimes conseqüències.

El perfil de “voyeur” de Haneke es fa evident en la seva filmografia més recent, com per exemple: Caché o La Pianista però, amb el re-remake, s’observa a si mateix com a director i tot fa pensar que després de revisar la seva pel·lícula del 1997 arriba a la conclusió que no és pot dir res més sobre la violència ni la postura abjecta de qui mira la violència -nosaltres espectadors assenyats-.  I és per aquest motiu que no hi canvia ni un sol pla, ni el camí, ni la casa, ni la tanca, ni els mobles la cuina o la disposició del menjar dins la nevera. Tots i cada un d’aquests elements són necessaris tal i com estaven disposats en la primera escena del crim. No hem d’oblidar que l’assassí sempre torna a escena.

Tots els objectes que recordem i paraules que vàrem escoltar en la primera versió, prenen una dimensió premonitòria que els dota de més força en la representació personal que els  espectadors ens fem  de la tragèdia, -encara més anunciada que la primera vegada-.  Acostumats com estem a l’ús del fora camp i els talls del racord de continuïtat tots els recursos utilitzats en la primera versió es sobredimensionen en la segona i reforcen uns significats que ja coneixem. Només canvien els personatges que representen els primers personatges representats. Tot plegat amb l’objectiu de fer-nos sentir tan culpables com sigui possible perquè, a la fi, tota la representació i l’espectacle sanguinari, només es fa per nosaltres.

Així que, estimats meus, ja podeu començar a cercar dins les vostres farmacioles alguna mena de protector estomacal d’aquells que es prenen quan un consumeix molts antiinflamatoris perquè, d’altra manera, l’úlcera d’estómac està assegurada. I per anar-vos preparant, ja podeu mirar els dos vídeos que us he embedit: el primer és un estudi comparatiu, pla a pla, de les dues pel·lícules i el segon, la primera part d’una entrevista amb el mateix Michael Hanneke que, si us agrada, podreu continuar veient a Youtube perquè té segona i tercera part.

Malgrat tot, bon apetit!

RATATOUILLE