Definitivament Terry Gilliam és el cuiner més creatiu del cinema contemporani, és un home que deixa córrer la seva imaginació, que no li posa fre i aquesta flueix com un riu que ens porta de riba en riba en un viatge de degustacions que, a cops, sembla fet de viandes adobades amb bolets al•lucinògens. Fins i tot la solució visual que va haver d’adoptar per poder suplir Heath Ledger és tant encertada que si penseu la pel•lícula, només amb ell, en el paper de Tony, no us agradarà tant com en la forma en què el director ens la serveix.
Alguns em diran que és una cuina massa condimentada, massa recargolada i barroca i d’altres es deixaran portar per aquest univers d’olors, colors i sabors. El que no es pot negar, de cap manera, és que Terry Gilliam és també un gran narrador d’històries que entren i surten d’altres històries en una mena de xarxa narrativa que esclata per tot arreu com un castell de focs d’artifici.
És necessari que qualsevol bon narrador, com ho és ell, lloï l’art d’explicar històries i no parar de fer-ho mentre quedi un sol home damunt la terra, encara que pugui semblar que ja s’han explicat totes, perquè només des d’aquesta postura es pot justificar la pròpia necessitat de seguir fent cinema. Però a més d’aquest primer al•legat, Gilliam pot parlar-nos de l’eterna història de Prometeu en què els homes necessiten emular els deus i venen la seva ànima per tal d’aconseguir l’eterna joventut o la immortalitat, una història d’amor i també una història de denúncia social que no ve gens malament en temps d’aprofitats i estafadors de guant blanc.
En fi, que com diuen els firaires: “passin i vegin” que no se’n penediran perquè, a més, cadascun podrà veure el que vulgui ja que a l’altra banda de l’espill tot és possible i només s’accepten les regles de la imaginació i com ja sabeu, aquesta no en té.
Com que les ratetes cinèfiles ens hem de guanyar la vida a base d’escombrar escaletes us he tingut una mica abandonats per causes laborals però tots aquests dies el meu cervellet ha estat deconstruint el darrer plat servit per Almodóvar. Tot i que la pel·lícula porta el colpidor títol deLos abrazos rotos, jo l’hauria batejat culinàriament, com a mi m’agrada fer-ho, com “Volcà d’històries a la crema de cel·luloide per servir rigorosament a les fosques entre comensals profundament enamorats dels cinema” però com que sóc conscient que el títol és un mica massa llarg ja m’està bé el que li ha posat el xef Almodóvar.
Los abrazos rotos són a Almodóvar el mateix que Fellini 8 1/2 al seu autor; una mena de testament fílmic, on en el lloc de The End hauria de dir: “I dit tot això, senyors i senyores, no sé si podré dir mai més res de nou…”
Almodóvar és, sens dubte, el millor narrador d’històries del cinema espanyol i part de l’estranger. La seva necessitat desesperada de contar històries necessita del cinema per poder fluir com un riu cabalós sense preses, dics, assuts o qualsevol altre tipus d’aturadors i Los abrazos rotos no és cap altra cosa que un gran embassament on Almodóvar hi ha abocat totes les històries que anava coent des de la darrera pel·lícula.
Hi ha històries que podrien, ben bé, ser la propera pel·lícula del director, com la dels vampirs que dominen el negoci de la nit i les cremes solars. De fet estic segura que voldria fer aquesta cinta però possiblement no la farà si no és amb pseudònim perquè es deu a la seva trajectòria. Hi ha històries sobre el cinema i els escriptors com la d’Arthur Miller i els seu fill amagat. Cinema i més cinema perquè com diu Aute “… la vida es sólo cine i los sueños, sueños son…” Almodóvar construeix un immens homenatge a Belle de Jour de Buñuel, Viatjo a Itàliade Rossellini, Encadenados de Hitchcock i Blowup d’Antonioni i Ascensor al Cadalso de Louis Malle sense despentinar-se, com si esmorzés dinés i sopés amb tots i cadascun d’ells cada dia. Però encara va més enllà perquè el que millor fa és aconseguir que totes les pel·lícules dialoguin entre elles en una mena de cantata polifònica que ens acaba elevant al setè cel cinèfil.
I, per rematar-ho, du a terme la seva pròpia deconstrucció de Mujeres al borde de unataque de nervios camuflada sota el seu “alterfilm” Mujeres i maletas però també ret un homenatge a les seves actrius, la qual cosa li permet disseccionar el seu propi cinema. Algú en dóna més…? Molt pocs poden fer el que ell fa i li hem de reconèixer.
I així fou com una rateta no gaire avesada al formatge manxec va tornar a assaborir amb delit un deliciós plat d’històries cuinades amb amor.
Malgrat tot, aquests dies, no deixeu de banda que aprofitant l’abstinència podeu assaborir deliciosos bunyols de Setmana Santa i les mil i una especialitats de bacallà que ens cuinaran les nostres àvies.
Que el cinema és màgic és quelcom que cada dia tinc més clar. Ja fa uns dies vaig anar a l’estrena de Gran Torino de Clint Eastwood i em vaig quedar totalment captivada per la darrera actuació del mestre, però no acabava de saber com transmetre tot el que vaig veure, viurei analitzar abans, mentre i després de veure la pel·lícula. Avui he anat a veure Kirschblüten –Hanami,( Cerezos en Flor) de Doris Dörrie i de sobte s’ha fet la llum en mig de la foscor i he caigut del cavall com Sant Pau. He vist la llum i com les dues pel·lícules s’enllaçaven en una dansa d’ombres com la dansa japonesa del Butoh que en la pel·lícula de Dörrie pren un fort protagonisme a partir de mig metratge.
Tant una pel·lícula com l’altra ens parlen de l’enyor i gairebé de l’enyor d’enyorar i de com aquest ens pot fer sentir vius i ens pot ajudar a explicar la injustícia d’una pèrdua però, a més, estan protagonitzades per dos homes senzills, dos homes treballadors que ha vist créixer els seus fills com si fossin fills del veí i que mai s’han hagut de preocupar de la gestió domèstica perquè les seves mullers eren dones que havien renunciat a tot per amor a ells i als seus fills i també ens parlen, evidentment, de la pèrdua, de com esquinça l’ànima i fa embogir el cervell perquè cap explicació racional pot justificar la separació definitiva de l’ésser estimat. Fins i tot Eastwood va més enllà i pateix la pèrdua d’un món que ell vol pensar que va ser millor i que es resisteix a deixar, aquell món en què el seu país manava tota la galàxia i ningú no li replicava, mentre els cotxes Ford, que ell fabricava, eren els millors i totes les guerres que emprenien els Estats Units eren justificables i, més encara, necessàries.
Kowalsky, el personatge d’Eastwood, és doncs una ombra emprenyada amb el present per l’enyor d’un passat que només ell recorda i Rudy és un home que no entén res perquè la vida li ha passat tancat dins una oficina, i dient frases fetes que ni ells mateix es creia, mentre la seva dona tirava endavant la família però, a més, és un home que no ha conegut la dona amb qui ha compartit la seva vida; fins el punt que ha d’arribar la pèrdua definitiva per poder afrontar el record d’aquella dona que enyora.
Rudy i Kowalsky, a la fi dels seus dies, esdevenen dos herois crepusculars i comencen un viatge iniciàtic que els durà a la reconciliació i la redempció per la via d’afrontar l’alteritat, posant-se en contradicció amb una cultura diferent, que en ambdós casos és una cultura asiàtica. I també en ambdós casos les seves escenes finals són d’una profunditat i una bellesa impagables: l’un protagonitza el seu darrer duel al sol i l’altre s’afronta a una dansa Butho, a les antípodes del seu Tirol, on per fi, recuperarà la seva dona.
I per acabar, us proposo una juguesca: aneu a fer una sessió doble i si no veieu les dues pel·lícules dansar la dansa de les ombres, aquesta rateta que signa, us paga l’entrada.
Avui m’ha passat una d’aquelles coses que segurament us ha passat a més d’un de vosaltres quan us prepareu per una llarga tarda d’ombres. Anava tota decidida a a veure una comèdia i he sentit l’impuls irrefrenable d’empassar-me un tragèdia i el resultat no ha pogut ser millor.
The Wrestler és un plat de cianur pur i dur i mai hauria pensat que m’empassaria tant gustosament un plat de verí en vena com aquest. Sense concessions, des del principi fins al final, Darren Aronofsky no ens promet el cel en cap moment i és implacable amb els seu losser, només li deixa albirar una petita possibilitat de salvació que li talla immediatement i, a partir d’aquí, el personatge sap perfectament quin és el camí que ha de seguir.
En una anàlisi, gairebé indispensable, sobre Daniel Day Luis que va aparèixer en un monogràfic de Culturas de La Vanguardia quan s’estrenava There will be blood, es reflexionava sobre els aspectes camaleònics de l’actor que apareix, cada cert temps, convertit en el personatge que ha d’interpretar, per desaparèixer, la temporada següent, perdut per La Toscana fent de sabater o qualsevol altre ofici i tornar a renéixer com Au Fènix, totalment transformat en un altre personatge, de tal manera que mai se’ns permet saber qui és la persona que hi ha darrera l’actor. El cas de Mikey Rourke és totalment diferent: va començar essent un executiu marcat per una infància difícil que tenia greus dificultats per establir relacions amoroses estables i, poc a poc, va anar fent personatges en declivi i perdedors, al mateix temps que la seva vida privada seguia camins paral·lels als dels seus personatges per una pendent difícil de remuntar.
AThe Wrestler, curiosament, Aronofsky permet al seu actor la redempció que li nega al seu personatge. Mickey Rourke aconsegueix interpretar-se a sí mateix (ja ho feia a Sin City) arribant a unes cotes d’excel·lència actoral que difícilment veiem fora del reduït cercle dels grans intèrprets, tot i que no sempre siguin els més reconeguts. El personatge de Randy ‘The Ram” és el que ha interpretat en al seva vida el mateix Rourke fent de boxejador professional, consumint tot el consumible i destrossant el seu físic en una mena de càstig o suplici enviat directament per Ares deu de la força bruta, la guerra i la violència i és precisament aquesta càrrega tan pesada el que es converteix en un valor afegit que basteix el personatge de The Ram i que, sortosament, se li ha reconegut amb el premi al millor actor en els Premis BAFTA i també, a la pel·lícula, en la darrera edició del Festival de Cinema de Venècia.
Només dir-vos que si l’Òscar no se l’hagués emportat Sean Penn -un altre dels grans indiscutibles-, a hores d’ara, el reclamaria pel més gran perdedor de la història del cinema que, en la seva joventut, ens va posar la líbido al límit de l’explosió nuclear.
I també, dir que Darren Aronofsky torna al terreny dels sense nom, dels perdedors i fracassats amb un absolut domini de la història, la direcció i la càmera i amb un gloriós final, fos en negre, que només els molt valents són capaços de dur a terme.
Molt bon profit, i gaudiu d’una exquisida menja dels temps en què Rourke ens va mostrar una manera molt original de fer dieta.
Avui he tingut la sort de fer un d’aquells doblets que només es poden fer quan els astres es posen en filera i tot contribueix al fet de poder passar una memorable tarda en la foscor per arribar a veure la llum a altes hores de la matinada.
Slumdog Millionaire ha estat la primera part del menú, també la millor pel·lícula de la dècada i una professional, llepafilms com jo, no podia deixar de veure-la. Es també una pel·lícula que va fer amb dues pessetes, de les d’abans, en un escenari exòtic, amb actors desconeguts finalment va començar a arrasar pertot arreu on passava (per exemple els BAFTA). Nominada a destra i sinistra en els Òscar tot feia pensar en una obra excelsa. Però no!. Slumdog Millionaire és només una obra rodoneta. És com una mena de Premi Planeta d’encàrrec -d’aquells que diuen les males llengües que encarreguen els editors per tal que algun escriptor d’èxit pugui guanyar un premi- .
En el seu metratge trobem tot el que hi ha d’haver per tal que tothom pensi que hi ha denúncia social, melodrama, amor, corrupció, màfia…. en fi, qui en dóna més? I no podem negar que tot plegat hi és i que està ben muntat, ben interpretat -seguint el cànon Bollywood- però que molts cops fa la impressió de tenir un cert regust a menjar precuinat i, malgrat que surts de la sala content, pensant que has menjat cuina de fusió, feta amb molta gràcia, per un preu mòdic i amb la sensació de tenir l’estómac ple però que, malgrat tot, un temps després l’oblidaràs.
La sorpresa de la tarda, sens dubte, ha estat El desafío: Frost/Nixon que m’ha captivat des del primer al darrer pla perquè és una pel·lícula clàssica, tot i que juga al docudrama, serena, mil·limètrica, amb un guió de “cum laude” i unes interpretacions d’Óscar -si els Óscar, fossin el que haurien de ser-.El problema és que la gent pensa en: política, Vietnam, corrupció, Water Gate… i diu: no… bufff! jo vaig al cinema a distreure’m i no a capficar-me amb coses que no puc controlar. I, aquí rau el nostre gran error. Aquestes, i no Slumdog Millionaire, són les pel·lícules que parlen del que autènticament ens ha de preocupar i ens ha de moure si no volem que tots els països del món acabin com Veneçuela, essent un dictadura plebiscitada.Però és que Nixon vs. Frost no només parla de política, també parla de fidelitats com la que el personatge del Cap d’Estat Major (impressionant Kevin Bacon) té envers el personatge de Nixon (Frank Langella) que és aquell secundari que , tant en la pel·lícula com en la vida real, vetlla de dia i de nit pel seu líder i que només amb la seva cara, el seu gest i alguna petita intervenció dóna coherència a tot el discurs de la pel·lícula i manté incòlume la figura del seu heroi. El que quan vol esmenar alguna errada del seu cap sap dir coses com: “Senyor només voldria ferl-li notar que algunes declaracions de caràcter emotiu podrien tenir conseqüències devastadores...”
I tampoc no només parla de fidelitats fins a la mort, més enllà dels interessos de la política, sinó que també parla del poder de la televisió quan només començar, un dels entrevistats, que pertany a l’equip de Frost, diu quelcom més o menys així: “Era un home sense adscripció política, potser tampoc tenia massa talent però, caram! dominava les lleis de la TV com ningú…”.Feia temps que no tenia el gust de veure una pel·lícula que reflexionés d’una forma tan rigorosa sobre el poder de la imatge i el valor del primer pla a TV. D’alguna manera, al final de la pel·lícula, un professor, expert en política i assessor de Frost, se sent defraudat per la seva victòria perquè és conscient que el que dóna la victòria, en l’intens combat de boxa que ens lliura en les entrevistes, no és el fet que finalment Nixon es posa en evidència, sinó que s’obté un primer pla d’un home vençut i això és el que restarà en l’imaginari col·lectiu per sempre i que té molt més poder que tots els seus estudis sobre la història d’Amèrica del sg XX.Tot això, i molt més, és el que podreu gaudit si aneu a veure El desafío: Frost/Nixon; una pel·lícula que els miops membres de l’Acadèmia a Hollywood, mai no podran reconèixer…Bon appétit mons cheris!Ratatouille
Una de les rosegadores compulsives d’aquest bloc, que vol mantenir l’anonimat, m’ha escrit un SMS on parla del personatge del boig a Revolucionari Road i crec que he de demanar disculpes per no haver fet esment d’aquest corrosiu alienígena menys alienat del que, aparentment, sembla. Em va cegar la crítica al mode de vida “made in USA”, que ara també pateix la vella Europa, i el vaig oblidar però, per ser justa, penso que li he de retre homenatge amb unes imatges que parlen per sí soles…
Imagineu per uns moments que amagat entre els ingredients d’un exquisit tortell de nata i crema hi ha una petita dosi d’àcid sulfúric. D’una banda, no podeu deixar pensar que el pastís és realment exquisit, que el pastisser és un gran artista, però que d’altra, el vostre estómac s’està foradant per moments amb l’àcid que heu acabat d’ingerir.
Això és Revolucionary Road. Ni més ni menys que això: una cirereta enverinada. El verí, no obstant, no fa el mateix efecte en totes les edats i esdevé especialment corrosiu i mortal entre aquells que ja porten més de deu anys compartint casa i vida, tenen fills i les il·lusions enterrades sota tones de ciment armat.
És una mena de mirall on es pot veure la generació “entrepà”, és a dir, els que tenen cura tant de la generació anterior com de la posterior, els que són funcionals per al sistema: treballen, voten amb vot útil, no tenen temps de queixar-se perquè estan massa ocupats i paguen rigorosament a hisenda. En fi, tot un prodigi de responsabilitat ciutadana!
Tan perfectes són que tothom els enveja perquè viuen en cases unifamiliars i tenen un parelleta de fills moníssims que, potser, fins i tot, treuen bones notes.
L’únic problema és que ells no són feliços perquè, de sobte, un dia s’adonen que els han venut una moto que no funciona, perquè té el motor trencar i no els portarà a l’arcàdia que havien somniat de joves.
Sam Mendes no té pietat i, tot i que per uns moments decideix deixar somniar els seus protagonistes, ben aviat els torna a enfonsar en un forat negre del qual ja no podran sortir mai més. I, de passada, deixa ben clar, per a tots aquells que podien haver pensat una altra cosa, que somniar a partir dels quaranta està totalment prohibit i, a més, és perjudicial per a la salut.
L’únic consol, després d’aquesta ingesta d’àcid que ens portarà irremissiblement a l’UCI i d’aquí a la tomba, és que hem vist una obra amb un nivell interpretatiu de cum laude i, per descomptat, d’Óscar a més d’una posada en escena d’una sobrietat impecable; en resum, una peça de rellotgeria que funciona amb una precisió que, fins hi tot, envejarien els suïssos.
La Classe (Entre les murs) de Laurent Cantet és un plat enverinat que se’m presenta com un mil fulles farcit de gavatxos amb olor de formatge (definició de professor donada per una alumna) i altres sabors ètnics de procedències molt diverses.Quan et presenten el plat és quelcom que es veu com un tot però, ben aviat, quan comences a aixecar els diferents fulls de l’especialitat, t’adones que res és el que sembla. Aparentment s’ha plantat una càmera davant d’una classe d’un institut més de París d’un barri més aviat poc glamoròs i tot fa pensar que se’ns convida ha observar com passa la vida de la mateixa manera que es podria abordar un reportatge del Nathional Geographic sobre com creixen un grup de cadells lleó en plena sabana.
Tot plegat és una de les possibles lectures; una de les possibles capes de la pasta fullada, quan l’espectador no és un docent, és a dir quan hom no s’ha plantat mai entre els murs d’una institució educativa. Però, quan la lectura es fa des de dins, el que trobem en les capes inferiors del plat té un sabors molt diferents. La primera sensació és la de ser encara a l’escola tot i que són les 9.30 d’una nit de dilluns plujós, la segona és que el llenguatge serveix de molt poc quan els interlocutors se situen en planetes allunyats, la tercera que “el dubte” s’ha instal·lat en l’educació i que dubtem molt més que no pas sabem i que, per tant, quan l’educand demana respostes, difícilment les troba, i finalment, que els paranys estan servits en el terreny dels docents que ja no són el Sidney Poitier de Revelión en la aulas (1967) i que continuen inexorablement duent a terme una funció que no tenen clara amb unes eines incertes, amb dubtes ètics, en una societat cada cop més i més complexa i que ni tant sols poden aconseguir el recolzament dels seus pupils.
Tot plegat en la darrera capa de la pasta fullada se’ns obre un interrogant irresoluble que és el d’educar en un món global, amb tots els inter: cultural, ètnic, racial …. que hi vulgueu afegir, on el valor de la “CULTURA” està en dubte i per què no dir-ho, en decadència i els joves, que també dubten, tenen pors, inseguretats i vergonyes, refusen el nostre ajut i es revolten com poden, per fer-nos sentir que són aquí.
Evidentment, educar al segle XXI és un plat molt dur d’empassar i, els herois, ni tan sols existeixen a les pel·lícules!
A 2 o 3 choses que je sais d’elle (1967) Jean-Luc Godard plantava la càmera sobre una tassa de cafè i ens deixava esmaperduts veient com la crema del cafè feia i desfeia bombolles mentre intentàvem esbrinar alguna cosa sobre la protagonista. De la mateixa manera Paolo Sorrentino ens descriu el críptic Julio Andreotti, també anomenatl Il Divo Giulio, La Guineu, El Moloch, La Salamandra i el Papa Negre, entre d’altres, amb les bombolles que produeix una aspirina efervescent dins un got que l’acompanya dia i nit. Ja sé que aquesta no és pas una menja afrodisíaca però tenint en compte que el 25 vegades ministre i 7 primer ministre patia una migranya crònica, ben bé, pot ser un element determinant en la configuració de personatge.
Avui, com us vaig avisar, m’he afilat les dents de rateta per degustar el tercer plat italià de la temporada que havia d’acabar de dibuixar el mapa de la màfia (Romanzo Criminale), la camorra (Gomorra) i el poder a la República Italiana i he sortit tant exquisidament servida que no em puc estar de dir-vos que no us podeu deixar passar aquest plat extraordinari que introdueix molts tocs de nova cuina dins el cinema italià.
Paolo Sorrentino agafa un personatge cínic, malèvol i amb figura de Nosferatu i ajudat per la superba actuació de Toni Servilo -un actor com pocs-, teixeix un biopic totalment innovador que barreja la foscor -la casa d’Andreotti és ben bé un castell del més pur estil gòtic-, amb una banda sonora que posa un contrapunt a les imatges, -a l’estil de les espècies-, amb el sentit de l’humor i la ironia i també, indefugiblement amb un discurs polític propi d’El Príncep, posat en clau de finals del segle XX.
La presentació del personatge és una lliçó de cinema que en alguns moments pot recordar a la del Valmont (John Malkovich) de Les liasons dangereuses tot i que la supera amb escreix i a partir d’aquí, Sorrentino -que també hauria d’estar amenaçat- de mort com Roberto Sabiano-, s’encara amb El Vaticà, la banca corrupta, la Màfia, la lògia masònica P-2, les Brigatte Rosse, la Banda Masaglia i les clavegueres de la política italiana sense deixar de banda una fina ironia que no té preu i que introdueix en un plat clàssic com el biopic uns sabors renovadors que creen addicció.
Andreotti és l’hereu dels emperadors romans tocats pel deure d’una missió salvadora de l’imperi que barreja, a més, l’ideari de Maquiavel amb el Nou Testament sense moure una pestanya ni tenir una expressió emotiva delatora: un personatge digne de la gran pantalla, sí senyor!
Només us recomano que si algú té temps i ganes organitzi una àgape a la romana, on de primer plat se serveixi El Padrí III i se segueixi amb la trilogia que acabem d’esmentar i tindrà un manual d’història del segle XX d’Itàlia que ja voldria signar qualsevol historiador de prestigi. De postres, si encara no esteu tips: Visconti, Rosellini i Fellini a la memòria del Divo que, quan va ser ministre de cultura, es va encarregar personalment de ferir de mort el neorrealisme italià. I a la fi, el sentiment que a les cuines del nostre país no es va més enllà dels tòpics amb les tapes i la truita espanyola quan s’ha de reflexionar sobre la nostra història recent.
Ja sé que sovint us repeteixo la cèlebre frase: “El cinema és una estructura que pensa” però, per sort nostra, darrerament les ombres acceleren les nostres neurones i ens serveixen en safata de plata tota una reflexió sobre el caos ordenat del desgovern d’aquest planeta. I si seguiu llegint veureu com no sóc una rateta delirant sinó que em limito a observar, ben assegudeta en la meva butaca, intentant ignorar els sorolls que fan altres rosegadors amagats darrera d’immenses torres de crispetes que, gairebé semblen la torre de Babel, si tenim presents les dificultats que afegeixen a l’audició de la pel·lícula en qüestió.Salvant totes aquestes dificultats auditives, avui a Romanzo Criminale he sentit una frase que anava, més o menys així: “… albiro grans canvis després que caiguin les darreres fronteres (feia referència al mur de Berlín) per aquest motiu deixo el meu càrrec (serveis secrets italians) perquè em temo que després de tot això, ja no hi haurà més democràcies per defensar i que el govern del món no estarà en mans dels polítics …) Certament una frase per a la història i del tot premonitòria perquè com ja deia Bob Dylan “… els temps que estan canviant..”.
Romanzo Criminalede Michele Placido, explica tranquil·lament i sense fer escarafalls com quan a l’estat italià li va interessar baixar a les clavegueres a demanar ajuda a la màfia i a quatre raters nouvinguts a Roma, va fer el seu descens als inferns per trobar el contactes necessaris amb les Brigate Rosse (us asseguro que comparant-ho amb el tema GAL, aquest és una juguesca de principiants maldestres) i també com quan li va convenir, aquest mateix estat, no va intervenir i va deixar que assassinessin Aldo Moro, l’aleshores president de la República, mentre feia els ulls grossos. Després Placido fa referència a l’atemptat terrorista de l’estació de Bologna i la desaparició de qualsevol prova en mans de la Banda Maglina. Com Gomorra, la pel·lícula està basada en una novel·la homònima que, en aquest cas, va escriure el jutge Giancarlo de Cataldo i que encara no entenc com no està en la mateixa llista que RobertoSaviano.
Però l’entramat de les ombres lliga títols com Body Lies, Quantum of Solace i RomanzoCriminale perquè totes aquestes obre, ens alerten sobre el nou ordre mundial. Francis Ford Coppola, ja ho albirava, tot i que tímidament, a El Padrino III, i en aquest sentit ara es veu superat per les recents radiografies de la màfia fetes des de la mateixa Itàlia com Gomorra o Romanzo Criminale perquè són molt més descarnades, perquè no mitifiquen la màfia ni la vida del criminal i perquè, finalment, a Romanzo se’ns diu amb tota claredat que poder i delinqüència organitzada van de la mà i que el nou ordre mundial possiblement és en un altre lloc que no té res a veure amb la política com l’hem entesa fins ara. Un poder que forma part de teranyines d’empreses; unes de legals, d’altres que blanquegen diners, altres que deslocalitzen emparant-se en una crisi que, de ben segur, no es va aturar quan tocava fer-ho perquè el seu esclat, ja convenia a certs poders farts dels salaris i els sindicats europeus.
No us recomano, de cap manera, barrejar La questions humaine amb Romanzo Criminale perquè com l’alcohol i la carretera: juntes maten però, sí que us recomano que us dediqueu el temps suficient per a poder veure-les per separat i amb mirada penetrant perquè són dos d’aquells títols que després d’engolir-los no ens deixaran com abans.
