Estimats foscaires,

Aquesta rateta que signa ha de confessar que és una treki impenitent i que el passat cap de setmana després de gaudir com una rata cosaca amb la darrera part del BAFF vaig passar una tarda immillorable amb la preqüela de dirigida per J. J. Abrahams  que va estar a l’alçada de les seves sèries de TV. Clucadetes d’ull als que seguíem la sèrie de la primera temporada (anys 60 de tele en blanc i negre)  i un càsting indiscutible pel que fa a les semblances dels protagonistes, al marge de molta acció i un guió que no deixa d’interessar en cap moment.

I ara el que us vaig prometre. El BAFF va complir expectatives abastament amb més de 40 títols gairebé, tots ells, imprescindibles.

Glasses de  Naoko Ogigami     va obrir el festival amb una mena de comèdia surrealista sobre una illa, on la màxima atracció turística era  contemplar les postes de sol i deixar-se portar per uns personatges increïbles que habitaven el lloc.  Alguns moments irrepetibles com les sessions de gimnàstica surrealista a la platja o els moments en que la protagonista teixeix una bufanda que no s’acaba mi més.

Naomí Kawase va presentar una pel·lícula perfecta d’una fisicitat brutal. Nanayo és la història d’una dona que es perd a la selva tailandesa i es deixa portar per la natura.

Breathless que també va estar present al REC de Tarragona va guanyar el Durió d’Or de la Casa Àsia   i també el cor del públic totalment abocat a una sessió de violència hard amb un mató de baixa estofa i extraordinàriament mal parlat.

Kim Ki-duk va tornar a donar una altra gir recargolat a l’ impossibilitat d’estimar per les vies ordinàries. Dream ens proposa una la història d’un home que somnia i allò que somnia li passa a una dona. Somni, realitat i   la seva articulació. Canviar el destí deixant de somniar, cosa que només es pot aconseguir mitjançant l’autotortura. Sincerament penso que en Kim Ki-duk, està malalt però,  què ens importa si la seva bogeria ens dona la possibilitat de viure històries increïbles.

How to live on Earth de Ahn Seul-ki és una rocambolesca història d’alienígenes que fan de Déu i controlen l’únic humà sobre la terra. Amor i diàlegs sense paraules amb una proposta visual molt original sobre com parlar telepàticament al cinema que li hauria encantat a Jaime Rosales.

Takeshi Kitano amb Achilles and the tortoise, arremetent contra el món de l’art en una sàtira en dos parts: la primera d’un classicisme quasi eastwodià i una segona totalment delirant i esbojarrada en el terreny on ell acostuma a sentir-se més a gust.

 Osaka Hamlet de  Fujiro Musubishi basada en un manga japonès de reminiscències shakespearianes és la història d’un adolescent orfe que després de llegir Hamlet, per atzar, comença a sospitar de la seva mare i del seu oncle. A més històries delicioses dels seus dos germans: un infant que vol ser nena i un jove que desperta a l’amor amb una noia més gran que ell.

Hirokazu Kore-eda amb Still Walking que ja havia vist a Donostia va encantar tothom, encara que no hagi tingut reconeixement, amb una història quotidiana d’un fill que torna a cas per acompanyar els pares en l’aniversari de la mort accidental del seu germà gran i preferit del pare,  no amb molt poques ganes perquè, com en tota família, hi ha molts deutes pendents. Farcida de mil detalls familiars on tots ens podem reconèixer malgrat els quilòmetres.

The blue bird, possiblement la millor pel·lícula de bullying que s’ha fe en aquest planeta que afronta amb molta valentia el fet de passar pàgina o viure amb responsabilitat amb el mal tràngol d’haver estat víctima o botxí.

I, finalment Departures de Yojiro Takita, premiada en els darrers Óscars coma millor pel·lícula estrangera sobre la història d’un violoncel·lista  que ha de fer d’enterramorts per sobreviure. Impecable presentació de la mort com quelcom inherent al què fer cada dia, revestida d’una absoluta polidesa en la representació dels rituals funeraris japonesos. I, al final, títols de crèdit també d’Oscar.

I ara, trista i desconsolada,  recordo els dies meravellosos en què, fins i tot,  em vaig aprimar,  perquè sortia d’una sala de cinema  i entrava en una altra o en  la mateixa -amb molt calor humà perquè no es podia ventilar- i no podia menjar altra cosa que una barreta dietètica. Ja he començat a descomptar els dies que em separen del proper BAFF.

Sayo nara,  arigató, que vol dir bona nit i gràcies, en japonès, com tots els rosegadors d’ulls ametllats sabem,

RATATOUILLE