Benvolguts en les  ombres,

Que el cinema és màgic és quelcom que cada dia tinc més clar. Ja fa uns dies vaig anar a l’estrena de Gran Torino de Clint   Eastwood i em vaig quedar totalment captivada per la darrera actuació del mestre, però no acabava  de saber com transmetre tot el que vaig veure, viure i analitzar abans, mentre i després de veure la pel·lícula.  Avui he anat a veure Kirschblüten –Hanami,   ( Cerezos en Flor)  de Doris Dörrie i de sobte s’ha fet la llum en mig de la foscor i he caigut del cavall com Sant Pau. He vist la llum i  com les dues pel·lícules s’enllaçaven en una dansa d’ombres com la dansa japonesa del Butoh que en la pel·lícula de Dörrie pren un fort protagonisme a partir de mig metratge.

Tant una pel·lícula com l’altra ens parlen de l’enyor i gairebé de l’enyor d’enyorar i de com aquest ens pot fer sentir vius i ens pot ajudar a explicar la injustícia d’una pèrdua però, a més, estan protagonitzades per dos homes senzills, dos homes treballadors que ha vist créixer els seus fills com si fossin fills del veí i que mai s’han hagut de preocupar de la gestió domèstica perquè les seves mullers eren dones que havien renunciat a tot per amor a ells i als seus fills i també ens parlen, evidentment, de la pèrdua, de com esquinça l’ànima i fa embogir el cervell perquè cap explicació racional pot justificar la separació definitiva de l’ésser estimat. Fins i tot Eastwood va més enllà i pateix la pèrdua d’un món que ell vol pensar que va ser millor i que es resisteix a deixar, aquell món en què el seu país manava tota la galàxia i ningú no li replicava, mentre els cotxes Ford, que ell fabricava, eren els millors i totes les guerres que emprenien els Estats Units eren justificables i, més encara, necessàries.

Kowalsky, el personatge d’Eastwood, és doncs una ombra emprenyada amb el present per l’enyor d’un passat que només ell recorda i Rudy és un home que no entén res perquè la vida li ha passat tancat dins una oficina, i dient frases fetes que ni ells mateix es creia, mentre la seva dona tirava endavant la família però, a més, és un home que no ha conegut la dona amb qui ha compartit la seva vida; fins el punt que ha d’arribar la  pèrdua definitiva per poder afrontar el record d’aquella dona que enyora.

Rudy i Kowalsky, a la fi dels seus dies, esdevenen dos herois crepusculars i comencen un viatge iniciàtic que els durà a la reconciliació i la redempció per la via d’afrontar l’alteritat, posant-se en contradicció amb una cultura diferent, que en ambdós casos és una cultura asiàtica. I també en ambdós casos les seves escenes finals són d’una profunditat i una bellesa impagables:  l’un protagonitza el seu darrer duel al sol i l’altre s’afronta a una dansa Butho,  a les antípodes del seu Tirol,  on  per fi,  recuperarà la seva dona.

I per acabar, us  proposo una juguesca: aneu a fer una sessió doble i si no veieu les dues pel·lícules dansar la dansa de les ombres,  aquesta  rateta que signa,  us paga l’entrada.

RATATOUILLE