Avui m’ha passat una d’aquelles coses que segurament us ha passat a més d’un de vosaltres quan us prepareu per una llarga tarda d’ombres. Anava tota decidida a a veure una comèdia i he sentit l’impuls irrefrenable d’empassar-me un tragèdia i el resultat no ha pogut ser millor.
The Wrestler és un plat de cianur pur i dur i mai hauria pensat que m’empassaria tant gustosament un plat de verí en vena com aquest. Sense concessions, des del principi fins al final, Darren Aronofsky no ens promet el cel en cap moment i és implacable amb els seu losser, només li deixa albirar una petita possibilitat de salvació que li talla immediatement i, a partir d’aquí, el personatge sap perfectament quin és el camí que ha de seguir.
En una anàlisi, gairebé indispensable, sobre Daniel Day Luis que va aparèixer en un monogràfic de Culturas de La Vanguardia quan s’estrenava There will be blood, es reflexionava sobre els aspectes camaleònics de l’actor que apareix, cada cert temps, convertit en el personatge que ha d’interpretar, per desaparèixer, la temporada següent, perdut per La Toscana fent de sabater o qualsevol altre ofici i tornar a renéixer com Au Fènix, totalment transformat en un altre personatge, de tal manera que mai se’ns permet saber qui és la persona que hi ha darrera l’actor. El cas de Mikey Rourke és totalment diferent: va començar essent un executiu marcat per una infància difícil que tenia greus dificultats per establir relacions amoroses estables i, poc a poc, va anar fent personatges en declivi i perdedors, al mateix temps que la seva vida privada seguia camins paral·lels als dels seus personatges per una pendent difícil de remuntar.
A The Wrestler, curiosament, Aronofsky permet al seu actor la redempció que li nega al seu personatge. Mickey Rourke aconsegueix interpretar-se a sí mateix (ja ho feia a Sin City) arribant a unes cotes d’excel·lència actoral que difícilment veiem fora del reduït cercle dels grans intèrprets, tot i que no sempre siguin els més reconeguts. El personatge de Randy ‘The Ram” és el que ha interpretat en al seva vida el mateix Rourke fent de boxejador professional, consumint tot el consumible i destrossant el seu físic en una mena de càstig o suplici enviat directament per Ares deu de la força bruta, la guerra i la violència i és precisament aquesta càrrega tan pesada el que es converteix en un valor afegit que basteix el personatge de The Ram i que, sortosament, se li ha reconegut amb el premi al millor actor en els Premis BAFTA i també, a la pel·lícula, en la darrera edició del Festival de Cinema de Venècia.
Només dir-vos que si l’Òscar no se l’hagués emportat Sean Penn -un altre dels grans indiscutibles-, a hores d’ara, el reclamaria pel més gran perdedor de la història del cinema que, en la seva joventut, ens va posar la líbido al límit de l’explosió nuclear.
I també, dir que Darren Aronofsky torna al terreny dels sense nom, dels perdedors i fracassats amb un absolut domini de la història, la direcció i la càmera i amb un gloriós final, fos en negre, que només els molt valents són capaços de dur a terme.
Molt bon profit, i gaudiu d’una exquisida menja dels temps en què Rourke ens va mostrar una manera molt original de fer dieta.
RATATOUILLE