La Classe (Entre les murs) de Laurent Cantet és un plat enverinat que se’m presenta com un mil fulles farcit de gavatxos amb olor de formatge (definició de professor donada per una alumna)  i altres sabors ètnics de procedències molt diverses.Quan et presenten el plat és quelcom que es veu com un tot però, ben aviat, quan comences a aixecar els diferents fulls de l’especialitat, t’adones que res és el que sembla. Aparentment s’ha plantat una càmera davant d’una classe d’un institut més de París d’un barri més aviat poc glamoròs i tot fa pensar que se’ns convida ha observar com passa la vida de la mateixa manera que  es podria abordar un reportatge del Nathional Geographic sobre com creixen  un grup de cadells  lleó en plena sabana.

Tot plegat és una de les possibles lectures; una de les possibles capes de la pasta fullada, quan l’espectador no és un docent, és a dir quan hom no s’ha plantat mai entre els murs d’una institució educativa. Però, quan la lectura es fa des de dins, el que trobem en les capes inferiors del plat té un sabors molt diferents. La primera sensació és la de ser encara a l’escola tot i que són les 9.30 d’una nit de  dilluns plujós, la segona és que el llenguatge serveix de molt poc quan els interlocutors se situen en planetes allunyats, la tercera que “el dubte” s’ha instal·lat en l’educació i que dubtem molt més que no pas sabem i que, per tant,  quan l’educand  demana respostes, difícilment les troba,  i finalment, que els paranys estan servits en el terreny dels docents que ja no són el Sidney Poitier de Revelión en la aulas (1967) i que continuen inexorablement duent a terme una funció que no tenen clara amb unes eines incertes, amb dubtes ètics, en una societat cada cop més i més complexa i que ni tant sols poden aconseguir el recolzament dels seus pupils.

Tot plegat en la darrera capa de la pasta fullada se’ns obre un interrogant irresoluble que és el d’educar en un món global, amb tots els inter: cultural, ètnic, racial …. que hi vulgueu afegir, on el valor de la “CULTURA” està en dubte i per què no dir-ho,  en decadència i els joves,  que també dubten, tenen pors, inseguretats i vergonyes, refusen el nostre ajut i es revolten com poden,  per fer-nos sentir que són aquí.

Evidentment,  educar al segle XXI és un plat molt dur d’empassar i, els herois,  ni tan sols existeixen a les pel·lícules!

Bons appétit,

RATATOUILLE