Estimats rosegadors,
Comencem l’any amb unes condicions alimentàries immillorables. Si continuem així, tindrem la dieta cinematogràfica més sana de fa anys i, a més personalitzada, com la de les dels dietistes, que cobren un dineral i després t’assabentes que la veïna fa la mateixa que tu tot i que et sembla que ella és una foca mentre que a tu només et sobren uns quants quilets.
Hi ha menús per a tothom i per aquest motiu avui faré de maitre de restaurant de luxe i us aniré cantant la carta i recomanant cada exquisidesa en funció dels vostres gustos:
– Per als amants dels plats clàssics, The Changelling de Clint Eastwood. Plat amb molta classe, però sobri i equilibrat pel que fa a nutrients.
– Austràlia, per als que es deleixen amb plats molt guarnits i amb una gran presentació, encara que, en el fons, després de menjar-los les nostres papil·les ja no recordin mai més el seu sabor.
– Mi nombre es Harvey Milk per als que juguen a tastar plats segurs que sempre els omplen la boca dels millors sabors interpretatius amb un Sean Penn en estat de gràcia. En fi, cuina per a “entesos”, d’elaboració clàssica però, repeteixo, amb primeres matèries interpretatives de qualitat immillorable. Si feu travessa dels Óscar no ho dubteu.
– Di que sí, per als que els agraden els plats amb elements guspirejants encara que no representin cap innovació culinària. El cuina Jim Carrey tornant als seus orígens que potser ja són massa allunyats.
– Cuarentena, ideal per als amants de les freixures, encara que no siguin gaire fresques. Remake calcat de REC de Jaume Balagueró i Paco Plaza que van vendre el guió als USA perquè el destrossesin.
– Cuando ella me encontró, per als amants dels plats agredolços tipus “seldo agridulce” que sembla cuinat per un xef xinès, si no fos perquè sabem del cert que és una pel·lícula d’Helent Hunt.
– Guerra de novias, per al amants de l’amburguesa greixosa perquè també hi ha suïcides entre els rosegadors! Déu els perdoni en una altra vida!
– La classe de Laurent Cantet, premiada al darrer Festival de Cannes. Una exquisidesa per a amants de la cuisine francaise més radical. Els patidors de la docència el trobaran un plat molt suggeridor i els retornarà olors i sabors molt coneguts durant dies.
– Il Divo de Paolo Sorrentino, per a tots aquells que després de Gomorra i Romanzo Criminales encara volen més i més pasta. Jo em saltaré la dieta i em menjaré un platerot de raviolis al pesto per poder assaborir el gust durant setmanes.
– Tiro en la cabeza, la darrera aportació culinària de Jaime Rosales. Absteniu-vos-en els que només mengeu cuina casolana o de mercat perquè això és més experimental que els plats que se serveixen al Bulli. Ara bé, si us hi atreviu, no dubteu que el seu sabor us retornarà i potser, fins i tot, voldreu repetir. El problema és que aquest plat només se serveix a l’Antiga Audiència diumenge a les 20 hores.
Bon appétit mons cheris!
RATATOUILLE
Benvolguda rateta!!
Com estàs? Espero que molt bé i ja veig que amb recomanacions ben interessants, que ens continues fent des del teu blog.
El Marc i jo et vam fer cas i vam anar a veure Tiro en la Cabeza de Jaime Rosales diumenge passat al vespre. He de dir que jo tenia moltes ganes i curiositat de veure-la, el Marc no tantes, però com a bon cinèfil que és, va venir.
Què dir-te d’aquesta pel.lícula? El Marc ja t’hi dirà la seva. No havia vist res de Jaime Rosales i potser començar amb el Tiro en la Cabeza, sense passar abans per Las horas del dia o La Soledad, ha estat excessiu. Però bé, ell et dirà el què li ha suggerit/provocat la peli (Marc, va, comenta, comenta!!)
Jo et diré que, coneguent l’estil Rosales la pel.lícula no m’ha sorprès en absolut. Tot i que crec que aquí abusa del seu particular llenguatge fins al punt de caure en l’aborriment. Hagués preferit que m’hagués provocat ràbia, odi o agressivitat, però em va provocar aborriment! I això no m’ha agradat.
Excel·lent convé dir-ho el paral.lelisme que fa el director entre la seva forma de seguir l’etarra i el seguiment en la distància que imagino deuen fer els etarres abans de matar les seves víctimes. Aquesta observació amagada, aquest veure sense ser vist, aquest seguir els passos d’algú amb no sabem quina intenció realment sí que inquieta i alhora reflecteix la realitat.
També destacable que plasma la lamentable quotidianaitat amb què conviuen País Basc i terrorisme i el final de la pel.lícula molt Rosales, també.
En definitiva, suposo que era el que m’esperava, però no és per a mi, una obra mestra!
Hola Frede,
Rosales, és Rosales i és deu una mica a sí mateix. A mi el que m’agrada d’ell és que es posa reptes i troba diners per dur-los a terme. Això em fa molta enveja. Penso que anar a la recerca de noves formes narratives té un valor ja de per sí i sempre vas al cinema pensant què s’haurà inventat aquest cop.
Petons i gràcies per compartir sempre les teves opinions.
La RAteta
Esther, Frede…bon dia!
A veure…reposant les meves idees uns quants dies després d’haver vist la peli, segueixo pensant que el “Tiro en la cabeza” me l’hauria pegat jo als 20 minuts de film si hagués tingut una arma a mà.
Em presentava a la sessió com a descobridor de Rosales (no havia vist res seu abans) i la veritat és que no m’han quedat gaires ganes de veure res més seu.
He de reconèixer que un cop vaig saber que la peli estava basada en l’assassinat de dos policies a Can Breton (m’ho va dir el Frede a mitja peli) vaig poder viure amb una mica de tensió els 15 minuts de metratge a la cafeteria on es troben assassins amb assassinats. Sí, aquest troç de la peli el vaig trobar interessant i vaig arribar a estar neguitós esperant a que uns i altres es creuessin la mirada i es reconeguessin.
Per tant, entenc que Rosales, el que pretén, és prepar-nos durant tota la peli per aquest moment (a mi personalment em va aborrir molt), que podriem definir com el punt àlgid de l’obra.
Suposo que estem mal educats, cinematogràficament parlant, i no estem acostumats a veure i viure en la nostra pròpia pell apostes tant arriscades. Suposo que és una qüestió de manca de costum. Pero jo, sincerament, fruit d’aquest analfbateisme fílmic i estílistic, vaig al cinema per passar una bona estona i no estar pendent continuament de quant temps falta per que acabi la peli. Vaig a veure una peli, com diu el Frede, per que em provoqui sensacions, si més no, per passar una bona i entretinguda estona, cosa que no va succeïr amb “Tiro en la cabeza”.
No diré ´”d’aquesta aigua no beuré”. Gus Van Sant també em semblava excessiu i em va sorprendre gratament amb “Mi nombre es Harvey Milk”, quan no havia aguantat més de 20 minuts del biopic sobre Kurt Cobain. El mateix em passa amb David Lynch, em va agradar molt (tot i no entendre res) “Mullholand Drive” i no vaig aguantar “Inland Empire”…així que suposo que Rosales tindrà temps per redimirse en el meu imaginari però de moment, i confirmant una observació del Frede durant els eterns 86 minuts de “Tiro en la cabeza” seguirñe pensant que “és una d’aquelles pelis per veure al DVD passant-la a la velocitat més ràpida i esgotar-la tota en cinc minuts”.
Perdoneu la meva poca sensibilitat artística.