L’ERA POSTCOPPOLA I LES NOVES FORMES DE PODER

Estimats,

Ja sé que sovint us repeteixo la cèlebre frase: “El cinema és una estructura que pensa” però, per sort nostra, darrerament les ombres acceleren les nostres neurones i ens serveixen en safata de plata tota una reflexió sobre el caos ordenat del desgovern d’aquest planeta. I si seguiu llegint veureu com no sóc una rateta delirant sinó que em limito a observar, ben assegudeta en la meva butaca, intentant ignorar els sorolls que fan altres rosegadors amagats darrera d’immenses torres de crispetes que, gairebé semblen la torre de Babel, si tenim presents les dificultats que afegeixen a l’audició de la pel·lícula en qüestió.Salvant totes aquestes dificultats auditives, avui a Romanzo Criminale he sentit una frase que anava, més o menys així: “… albiro grans canvis després que caiguin les darreres fronteres (feia referència al mur de Berlín) per aquest motiu deixo el meu càrrec (serveis secrets italians) perquè em temo que després de tot això, ja no hi haurà més democràcies per defensar i que el govern del món no estarà en mans dels polítics …) Certament una frase per a la història i del tot premonitòria perquè com ja deia Bob Dylan “… els temps que estan canviant..”.

Romanzo Criminale de Michele Placido, explica tranquil·lament i sense fer escarafalls com quan a l’estat italià li va interessar baixar a les clavegueres a demanar ajuda a la màfia i a quatre raters nouvinguts a Roma, va fer el seu descens als inferns per trobar el contactes necessaris amb les Brigate Rosse (us asseguro que comparant-ho amb el tema GAL, aquest és una juguesca de principiants maldestres) i també com quan li va convenir, aquest mateix estat, no va intervenir i va deixar que assassinessin Aldo Moro, l’aleshores president de la República, mentre feia els ulls grossos. Després Placido fa referència a l’atemptat terrorista de l’estació de Bologna i la desaparició de qualsevol prova en mans de la Banda Maglina. Com Gomorra, la pel·lícula està basada en una novel·la homònima que, en aquest cas, va escriure el jutge Giancarlo de Cataldo i que encara no entenc com no està en la mateixa llista que Roberto Saviano.

Però l’entramat de les ombres lliga títols com Body Lies, Quantum of Solace i Romanzo Criminale perquè totes aquestes obre, ens alerten sobre el nou ordre mundial. Francis Ford Coppola, ja ho albirava, tot i que tímidament, a El Padrino III, i en aquest sentit ara es veu superat per les recents radiografies de la màfia fetes des de la mateixa Itàlia com Gomorra o Romanzo Criminale perquè són molt més descarnades, perquè no mitifiquen la màfia ni la vida del criminal i perquè, finalment, a Romanzo se’ns diu amb tota claredat que poder i delinqüència organitzada van de la mà i que el nou ordre mundial possiblement és en un altre lloc que no té res a veure amb la política com l’hem entesa fins ara. Un poder que forma part de teranyines d’empreses; unes de legals, d’altres que blanquegen diners, altres que deslocalitzen emparant-se en una crisi que, de ben segur, no es va aturar quan tocava fer-ho perquè el seu esclat, ja convenia a certs poders farts dels salaris i els sindicats europeus.

No us recomano, de cap manera, barrejar La questions humaine amb Romanzo Criminale perquè com l’alcohol i la carretera: juntes maten però, sí que us recomano que us dediqueu el temps suficient per a poder veure-les per separat i amb mirada penetrant perquè són dos d’aquells títols que després d’engolir-los no ens deixaran com abans.

Tot un repte per als vostres estómacs,

RATATOUILLE

5 thoughts on “L’ERA POSTCOPPOLA I LES NOVES FORMES DE PODER

  1. Marcel Banús

    Rateta: Acabo d’empassar-me els 146 minuts de Romanzo criminale. Ara estic tan terriblement i extraordinàriament tip que necessito fer migdiada. Però, encara que de moment em sigui possible reflexionar a fons sobre un plat tan exquisidit, permet-me que et digui 1) que és una vergonya que hagin estat 4 anys a servir-nos-el, i 2) que em moro de ganes d’empassar-me la versió de 174 minuts i en VOS. Una abraçada cinèfila des de la Masó.

  2. Marcel Banús

    Dues correccions al meu comentari anterior: on diu “possible” hi ha de dir “impossible” i on diu “exquisidit” hi ha de dir, esclar, “exquisit”.

  3. Ratatouille

    Hola esquisit rosegador de la Masó,

    M’alegra molt que etiguis fent una sonada migdiada i que quan et recuperis de la menja em facis un ampli i apofundit comentari de la teva experiència.

    Aquest Nadal podem estar ben contents perquè tenim una dosi d’ombres que pot acontentar a qualsevol llepafilms.

    Creus que el Clan dels Nous Italians pot superar les proposte del pobre emigrant Coppola que ja té el seny distornsionat pel model de vida USA. O bé és que mai podrem dir que una obra és insuperable i que, finalment El Padrí (I, II ) és una construcció força imaginativa molt allunyada del “cinema verité” que, ara per ara, ens dóna més bons moments en la foscor?

    Crec que urgeix un sopar cinèfil abans que se’ns acumulin les idees i se’ns faci un embús cerebral.

    RATATOUILLE

  4. Frede

    Bon dia, Esther!

    Res, tres comentaris cinèfils.

    Ja he vist i he fet la crítica de Redacted d’en De Palma. Prou bé. els pamflets polítics no m’agraden però en el cas de Redacted, tot i que és evident la oposició del director a la Guerra de l’Irak i als excessos de l’exèrcit nordamericà, m’agrada que s’esforci en no agafar la part pel tot i en intentar diferenciar soldats millors i soldats pitjors. Planteja també el debat sobre la conveniència o no de la Guerra de l’Irak i he trobat molt interessant l’us de la imatge i dels diferents formats de vídeo per anar narrant la història. Ja et dic, prou bé.

    Ahir em vaig deixar enredar per la revista Fotogramas i vaig anar a veure Bienvenidos al Norte, la peli més vista de la història del cinema francès. Una comedieta que es pot veure molt bé, però que ni de lluny té les quatre estrelles que li dona la revista. Parla de les diferències quotidianes, interculturals, lingüístiques i de mentalitat entre els francesos del sud i els francesos del nord. El director és del nord i ha volgut agafar els tòpics que es van repetint sobre la gent de la zona i demostrar que no són certs.
    És una pel.lícula que en versió original crec que guanyaria bastant, ja que juga molt amb el dialecte i no tinc clar si el doblatge al castellà ha estat del tot correcte. A més és una història que és extrapol.lable per exemple a Espanya o a qualsevol altre país (de fet als EE.UU ja n’estan rodant un remake, per variar). En fi, que si no saps què veure, hi pots anar, perque rius una estona, però sense l’entussiasme de Fotogramas.

    I tres: aquest diumenge a les vuit Tiro en la Cabeza al TCC, no? Aquesta no me la perdo!!

    apa, salutacions i molt de cinema!

  5. Frede

    Per cert! La crítica de La cuestión humana, la deus voler fer tu, no?
    Si hi renuncies, me la quedo, jeje

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *