Estimats devoradors de moresc,
Divendres passat, mentre degustava, totalment en solitari, la darrera pel·lícula de Ventura Pons, Forasters, vaig tenir una d’aquelles intuïcions que només es poden tenir dins d’una sala fosca.
Ja fa molts anys, en un curs dirigit per Jordi Balló i adreçat a tota una colla de professors maníacs de cinema, ens plantejàvem quina era l’autèntica cara cinematogràfica de Barcelona. Teníem clar que una pel·lícula de París havia de presentar un bateau mouche pel Sena o un tràveling vertical de la Torre Eiffel i l’Empire Satate o la mateixa Estàtua de la Llibertat representarien New York. Totes eren imatges molt tòpiques però no podíem negar que conformaven el nostre imaginari de dues de les grans megalòpolis del món. Però què passava amb la nostra estimada Barcelona, quina imatge podia quedar definitivament enregistrada en l’imaginari cinèfil que creés un vincle immediat amb la nostra ciutat.
El darrer intent de crear aquest imaginari es troba en Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen però malgrat els diners, el rebombori i tot el que vulgueu no ha passat de ser un dossier de postals turístiques. En fi, no res que deixi una petjada visual en les nostres ments.
Però hi ha altres retrats de la nostra ciutat i de sobte, vaig connectar l’edifici de Ventura Pons a Forasters amb l’edifici de Paco Plaza i Jaume Balagueró a REC i també amb els anteriors edificis apareguts a Carícies o Barcelona un mapa del mateix Ventura Pons. Vaig veure la llum: l’imaginari visual de la nostra ciutat està en els interiors obscurs dels seus edificis, en el seus pisos centenaris de l’Eixample, El Raval del Barri de Ribera. L’autèntic retrat són aquests espais amplis de sostres alts, amb balcons als quals no se surt mai, que miren al carrer però que hi viuen d’esquena perquè la intensitat del que passa dins dels habitatges no permet mirar enfora.
I ara, no em digueu que no teniu una imatge clara del què és un pis de l’Eixample barceloní. Potser no es tractava tant de crear imatges mítiques artificials anant a la recerca dels darrers edificis dels arquitectes més cotitzats i només calia endinsar-nos en el nostre imaginari i posar-lo en pantalla.
Ratatouille
Excel.lent apreciació, Esther, tens molta raó. Tant en la pèssima imatge que Woody Allen, capta de Barcelona -tot i que tampoc, ara és el que era aquesta ciutat, crec jo- com en la qüestió dels pisos de l’eixample. Jo fins i tot diria que hi ha un gènere cinematogràfic i teatral barceloní, d’aquells de ciutat, i Ventura Pons en seria el pare a la gran pantalla, és ben cert. Teatralment, sales com la Becket, el Cafè Teatre Llantiol o el Lliure de Gràcia m’han vingut al cap llegint el teu article, tant per la programació que solen oferir com per la seva estructura. Literàriament, Carlos Ruiz Zafón, a l’Ombra del Vent però sobretot a El Juego del Ángel, ha sabut captar crec que com ningú l’esperit d’aquesta Barcelona a la que et referèixes. Podríem parlar d’un gènere artístic, d’una localització humanitzada, d’un moviment cultural amb identitat pròpia fins i tot no??
La teva aportació m’ha enriquit molt. Ets un gran lector i les teves referències literàries m’han ajudat a donar uns quants tombs més sobre el tema. Potser haurem de dedicar un dinar monogràfic al tema. Què et sembla?
Vinga, fet!!
Ratatouillet: a) Un article excel·lent. b) Forasters, 3 estrelles (malgrat les crítiques del Toni Vall, Cinemanía 159, p. 56) c) La nova revista digital Film Conductor (http://www.filmconductor.eu/), que a alguns ens has fet conèixer per c/e (gràcies), sembla que pot arribar a ser una bona revista pel que fa als continguts; pel que fa al disseny, penso que caldria polir-lo bastant (per exemple, el rosa sobre blau fa incòmoda la lectura dels textos). Una abraçada.
Gràcies Marcel,
Qualsevol lloança que vingui d’algú tan exigent com tu, és una doble lloança. Tot plegat em serveix per seguir donant tombs a l’objecte dels nostres deliris. Per cert aquesta setmana que no estic massa fina i no us he fet recomanacions, resulta que la pel·li “teen” Crepúsculo diuen els del Periódico que és una 4 estrelles. Jo pensava anar-hi per veure que mou els adolescents però ara tinc doble motiu. Tampoc pinta malament la de Mongol. Per cert, has vist La Ola. Voldria anar-hi però no ho tinc clar. LA RATETA.