Estimats,
Digueu-me rata pesada, si us ve de gust, però després de veure el darrer James Bond en una pantalla gegant, no em puc treure les imatges de sobre. Em persegueixen: em llenço per finestres, trenco tot el que trobo a Siena, viatjo a Bolívia i m’instal·lo als millors hotels. Estic ben atrapada per la ficció i no me’n puc sortir, tot i que el meu estimat 007 és més real que mai perquè ha canviat d’enemics: ja ha passat l’època de la Guerra Freda, de la Guerra del Petroli i, de sobte l’enemic és dins, -el gran argument de ficció de la postmodernitat-. Però, què o qui ens cal témer? El gran James ens ho descobreix i ens mostra com l’enemic interior són les multinacionals que juguen amb la vida del nostre planeta espoliant fins eixugar-ho tot: l’aigua i l’energia (ja sigui gas o petroli). L’economia global és una mena de metàstasi que s’ha estès a tots nivells i arriba a la més alta política que s’adapta a tot el que convingui amb el fals objectiu de preservar l’economia i les relacions internacionals. Tot plegat, podria ser que aquest Bond ens fes obrir els ulls a un tema que dóna tombs a les nostres vides des de fa alguns mesos: la crisi econòmica internacional que, ben bé, també podria ser una mena de conxorxa entre la gran banca, les multinacionals i els polítics atrapats en la xarxa de relacions internacionals per tornar-nos a les condicions laborals de fa 2o anys? “Reflexione-m’hi” -que deia Lluís Marco a Dinamita-. Podeu dir-me pesada, podeu dir-me paranoica, si voleu, però no em negareu que, entre realitat i ficció, sempre sorgeixen pistes que ens poden dur a la reflexió i d’aquesta a la sospita … o no? Sort que tots els nostres enemics temen James Bond!Però mentre reflexioneu no deixeu de veure el clip d’Alicia Keys i Jack White cantant a duet Another way to die; el tema principal de la banda sonora del darrer 007 que és, sens dubte, un altre encert.Bonne nuit, mons cheris,
RATATOUILLE
Esther!!
Veig que Quantum of Solace t’ha agradat! A mi tampoc m’ha decepcionat, tot i que reflexions sobre política internacional com les que fas al marge -en les quals coincideixo- , sí que crec que no podré valorar del tot la pel.lícula fins que no vegi una tercera part de la saga Craig, Daniel Craig. M’explico.
Marc Foster ens presenta un Bond més humà, més complex i amb una dimensió humana molt més treballada i em sembla perfecte. Deixa de ser el superagent que es desfà dels amics implacable i impecablement per ser un home que lluita, s’embruta i s’enfanga en les batalles fins al coll. A la primera pel.lícula ho va demostrar i aquí ho confirma, sumant-hi ara el retrat als impulsos més negatius del personatge (odi, venjança, violència a cops gratuïta tal com li recorda M, una relació amb les “noies Bond” més enllà de la sexual…) En Bond, diríem que s’ha fet gran. Hi veig alhora un paral.lelisme amb aquesta nova dimensió que es dóna ara als superherois que amaguen dins seu tant l’heroi com l’antiheroi, tant la part admirable com la part fosca i torturada (El Caballero Oscuro, Hancock, Iron Man i ara també Bond).
Fins aquí molt bé. Però tot això en detriment de què? Del que ha caracteritzat sempre les pel.licules d’en Bond: l’espectacularitat i l’acció. Al marge de la persecució inicial i de la lluita penjats de les cordes, la pel.lícula em va aborrir bastant en aquest aspecte. Li falta ritme, li falten explosions, peripècies, gàdgets (les pantalles digitals ja les vam veure a Minority Report!!) persecucions…
Si la tercera part de la trilogia Craig compleix de nou aquestes expectatives i ens ofereix un festival d’acció amb un Bond recuperat i més proper al de sempre, aquesta Quantum of Solace em semblarà un interessant i puntual aprofundiment en un dels mites del cinema. Ara bé si segueix aquesta línia en detriment de l’essència de Bond, crec que trobaré que Quantum of Solace ha suposat l’inici del declivi d’un personatge que veia com a admirablement recuperat per a les noves generacions d’espectadors de cinema.
Dues consideracions finals: brutal l’homenatge a la noia daurada de Goldfinger i espectacular també Olga Kurylenko, donant també un nou registre a les noies Bond!
Frederic,
Abans de res, dir-te que ets un home mesurat, fins i tot, quan parles de la teva passió. Potser jo m’he deixat portar per una passió terrena que va més enllà de l’estètica i la crítica i se centra en uns ulls i una cara: Daniel Craig. En fí som rosegadors i tenim debilitats. De totes maneres ara que he pogut rependre altres Bonds del passat, -que sempre em semblaven actuals- ara em semblen totalment passadets, caducs i fins i tot, paròdics. Em sembla que si d’alguna cosa no podem acusar el darrer personatge de Bond és de la seva terrenalitat i “veracitat”. O no?
De totes menares no sé que faria aquest bloc sense els teus comentaris.
Gràcies i mil gràcies.
La Rateta
I’m so lucky to have discovered this blog page. You much told me precisely what I preferred to hear and then some. Beautiful publication and cheers again for doing this no price ! ! .
Thanks, It is written in Catalan, a minority language but very much alive.
This is why I am even more happy for your comment. My new site is eferresarabia@wordpress.com