Estimats Crispetaires,
La setmana passada us vaig deixar sense menú i us demano disculpes però els meus remordiments no van massa més lluny perquè les menges que us podia oferir i la dieta Pronokal de 700 calories, si fa no fa, no difereixen gaire.
Aquesta setmana però us proposo un primer plat portat directament de la cuina de Sitges, preparat per Brad Anderson (recordeu El maquinista amb Christian Bale?), amb un repartiment internacional que torna a posar Eduardo Noriega a l’alçada de qualsevol star de Hollywood com ara Woody Harrelson. Es tracta de Transsiberian i ja podeu suposar que el que comença com un agradable sopar a bord del famós tren pot acabar amb els nostres nervis destrossats. Intriga ben construïda i també bones actuacions.
Després greixos i hamburgueses servits a la High School Musical -em fa tanta engúnia que ni us poso l’URL- , uns hot dogs pestilents servits pel rei de la gosòfia Mike Meyers i el seu Guru del buen rollo. Una truita espanyola amb les patates mal fregides i l’ou sense quallar anomenada Los años desnudos que només serveix per deixar lluir les hores de gimnàs de la senyora -que no actriu- Mar Flores. En fi un desastre!
Em resta servir-vos un plat pera senyores a qui comencin a sortir cabells blanca i pensin que en Richard Gere encara és aquell d‘Oficial i caballero. Es tracta de Noches de tormenta. Un plat cuinat amb tots els ingredients d’una comèdia romàntia i d’una història impossible perquè, de fet, els amors impossibles són els únics que en les llargues i fredes nits d’hivern, ens permeten enyorar el que podrien haver estat i no van ser.
I per desembafar una proposta intel·ligent i sòbria com una bona llimonada que porta per títol Shajarat limon , servida per un bon cuiner d’origen israelià com Eran Riklis (La novia siria, 2004). Una història sobre una vídua palestina enfrontada a tot un senyor ministre de l’exèrcit israelià per uns llimoners que són la seva vida. Tot plegat podria semblar una història lacrimògena i melodramàtica però res de res: sobrietat, dues magnífiques actrius donant-se la rèplica i regust a llimonada amb certa amargor que no us penedireu de tastar.
A la cuina de la part alta, al TCC, podrem tornar a degustar un dels millors plats de l’hivern passat, una recepta plena de regustos i cites cinèfiles, un plat sobri però a l’hora desbordant i fort com una bona olla barrejada: There will be blood que promet sang i en dóna -no entenc pas per què es va traduir per Pozos de ambición– de Paul Thomas Anderson amb un Daniel Day-Lewis totalment insuperable. I per no carregar-vos tant l’estómac, diumenge un producte més light Irina Palm, un plat amb un bon guió que, d’entrada, pot semblar per a gustos forts però que, al final, deixa un regust endolcit, ideal per afrontar dilluns amb optimisme.
Bon profit!
RATATOUILLE
Ei Esther!
Transsiberian molt bé! un thriller entretingut, ben construït i ben desenvolupat que s’espatlla una mica al final, però que en general es pot veure. El guió és molt bo, la fotografia de la peli és una passada i Ben Kingsley està impressionant. Mortymer i Noriega també molt bé. I el tren, que és també un protagonista de la història.
Te poc a veure amb el que ens tenia acostumat Bret Anderson (es nota que hi ha més diners) però m’ha agradat força, insisteixo, exceptuant el final.
Ens veiem!
I per cert, vaig veure també La Guerra de Charlie Wilson, una comedia basada en fets reals i protagonitzada per Tom Hanks y Julia Roberts que em va fer passar també una bona estona. Diríem que és la versió ensucrada i còmica d’El señor de la Guerra protagonitzada per Nicholas Cage, però no està malament.
Estic també veient Brazil, de Thierry Gilliam, que la vaig comprar al Mediamarket l’altra dia. Quina paranoia!
Hola Frede,
Ets l’alegria d’aquest bloc. Sembla que molts entre ni miren però no s’atreveixen a participar i això no està be! No tingueu vergonya i opineu sobre les pel·lícules que us agraden i les que no l’important és parlar, i més, parlar de cinema que és la nostra passió.
En fi Frederic jo no he tingut tant sort perquè vaig anar a veure El reino prohibido de Jet Lee i Jackie Chang i fins i tot els meus fills li van posar mala nota. No se si per la pel·li o què però, a més, en sortir del cinema van començar a vomitar i encara estan així. Per tant esmeno el dit en pàgines anteriors sobre “pel·li divertida per entretenir-se en família” i dic “per avorrir-se en família”.
Ratatouille