Estimats,
Hi ha setmanes tristes pels devoradors d’ombres i com que aquesta n’és una, en lloc de recomanar-vos un menú amb entrants, dos plats i postres us explicaré una història: la història de com Werner Herzog es va menjar una sabata. La vaig llegir al suplement Cultures de La Vanguardia (1-10-08) dedicat a Errol Morris: El documentalista invisible, un home que ha declarat la guerra al cinema veritè, demostrant que no hi ha cap documental sota el sol que no estigui mediatitzat pel seu autor. Però, anem al gra; el cas és que Errol Morris volia fer un documental i va demanar en Werner Herzog que l’acompanyés a les localitzacions que estava triant. Herzog es va enamorar del paisatge que havia descobert Morris i llavors hi va rodar la seva pel·lícula. Aquest fet va provocar el trencament d’una llarga amistat perquè Morris tenia la teoria que a un director se li pot robar, l’actriu, el director de fotografia i fins i tot el guió però mai, mai, un paisatge.
Al cap d’uns anys Herzog va voler tornar a recuperar l’amistat amb Morris i li va proposar una juguesca: si acabava la pel·lícula que havia deixat a mig fer a causa del robatori del paisatge, ell es menjaria públicament una sabata en honor a la suculenta menja que ja havia degustat anys abans en Xarlot. Morris no ho va dubtar; va acabar la pel·lícula i Herzog es va menjar la sabata després de bullir-la durant cinc hores i de declarar que a MacDonalds menjava coses més dures. La famosa cadena de restauració mai va saber aprofitar la publicitat gratuïta que representava això però jo us convido a veure l’enregistrament de l’àpat que ha restat per la posteritat al cel de You-tube
I si, malgrat tot, encara voleu anar al cinema aquí teniu unes petites recomanacions. Burn after reading, la darrera aportació dels Coen que no és, ni de bon tros, No es país para viejos, perquè d’entrada el guió és dels germans i no pas basat en una novel·la de Cormac McCarthy, però de ben segur us farà passar una bona estona.
L’altra recomanació és Aliento de Kim Ki-duk, diumenge a les 8 a l’Antiga Audiència. Ja sabeu que la cuina asiàtica m’encanta i els plats d’aquest xef encara més. Aquesta és una cuina difícil d’assaborir però si hom està disposat a degustar-la sense prejudicis deixa bon sabor de boca per a molts dies. Una història d’amor al límit que ens posarà la carn de gallina.
Bon appétit!
Hola Esther!!
Què tal el món del setè art? Has vist res interessant? Jo tres coses i com sempre que tinc un momentet passo per aquí per explicar-te-les.
Quemar después de leer. Una autèntica presa de pèl que ha provocat que mai més torni a apostar per res dels Cohen previ pagament de sis euros i mig d’entrada. Em va semblar una tonteria innecessària i completament absurda. D’acord, era la finalitat, però és que a mi no em va aportar res. El personatge de Brad Pitt, que és el més graciós “per dir alguna cosa” ja sabem com acaba i de la resta només en destacaria els diàlegs dels dos “capos” de la cia, intentan trobar una explicació racional i actuar coherentment davant la situació. No em va agradar gens, vaig riure molt poc i vaig sortir bastant indicat per la presa de pèl que suposa. El que els diria als Cohen després de veure això és: si no sabeu què rodar, no cal que rodeu res, no és necessari fer pel.lícules pel simple fet de fer-les i de comptar amb cares boniques com la de Clooney o la de Pitt. Quan tingueu una idea interessant, un bon guió, el rodeu, però de mentres, penseu, escribiu i treballeu-vos bones històries”. en fi, com veus una mica indignat.
21 Black Jack. Una peli que he recuperat del videoclub protagonitzad pel Kevin Spacey, sobre un grup de brillants estudiants de matemàtiques que s’introdueixen dins el món del Black Jack i aprenen a comptar cartes per tal d’adivinar les partides. A partir d’aquí, Las Vegas es converteix en un joc de nens per a ells que es converteix en un joc de nens per a ells. Tot i així els diners fàcils i posar-te en el món de les apostes no és pas gratuït i comportarà una sèrie de riscos sobretot a nivell ètic i moral. No deixa de ser un blockbuster però està prou bé, és entretinguda.
4 meses, 3 semanas y 2 días. Que et va semblar? A mi em va agradar, sobretot a nivell de diàlegs, per la duresa de les circumstàncies, del mètode i per la profunditat del personatge protagonista (l’amiga de la noia que aborta) que es qüestiona la seva relació de parella, l’amistat, etc, a causa de tot plegat… l’estil també em va agradar, les corredisses a les fosques pels carrers amb el fetus a la bossa, sense rumb, sense sortida, sense saber on anar… imatges d’una incertesa desesperant. Tot i així, una palma d’or em sembla excessiva, no creus?
En fi: propers objectius: Camino i Transsiberian
Recordes quines pelis havia de fer jo del TCC. Es que no m’han passat la llista amb les que em toquen. Ja m’hi posaria. Ens veiem aviat, ok?
Frede