Estimats,
Un cop acabat l’estiu estic una mica desganada i em costa preparar-vos un bon menú perquè el mes de setembre encara és un mes fluixet cinemotgràficament parlant. Haurem d’esperar el Festival de Donastia per començar a veure les grans estrenes de la tardor però, mentrestant, podem parlar de petites joies que han anat sorgint com a bolets de final d’estiu.
Després de veure Ché El Argentino de Stephen Shoderberg vaig quedar -pobreta rateta rosegadora- profundament consternada. No podia entendre on o què mira un actor o amb què pensa quan, com Benicio del Toro, és capaç de mirar-nos com ens mira quan està totalment transformat en Ernesto Che Guevara. I és en aquests moments quan un ésser minúscul com jo, creu en el miracle del cinema.
Benicio del Toro ens mostra uns ulls plens d’esperança en una revolució naixent, fins i tot quan s’ofega a causa de les crisis asmàtiques, quan parla amb els seus homes o cura els pagesos que troba camí a Santa Clara i automàticament en el seu contraplà a l’ONU o a l’entrevista (amb sobri blanc i negre), la seva mirada és la d’un home que ha passat a l’acció política: llavors el seu esguard perd la lluentor i la transparència del revolucionari i la mirada s’enfosqueix i es fa taciturna. És en aquestes ocasions quan els pobres mortals ens adonem de la transcendència i del virtuosisme d’un actor i la sàvia mà del seu director.
Així doncs, us recomano que encara que us definiu com a “post maig del 68” i seguiu una línia més nihilista en les vostres vides i les grans revolucions ja no connectin amb els vostres ideals, sobretot, no us perdeu Che El Argentino perquè mirades com la de Benicio del Toro ja no es veuen.
I per acabar, abans que la retirin de la cartellera, cal verure: El tren de las 3.10 de James Mangold amb Russell Crowe i Christian Bale que passa de representar Batman a encarnar un granger coix i sense valentia. Un duel interpretatiu, una represa del western en la línia més clàssica sense haver de recórrer a un registre crepuscular i un guió crescut i augmentat sobre la base de la versió de 1957 interpretada per Glen Ford.
Russell Crowe que encarna un bandoler intel·ligent, psicòleg, amb el do de la paraula, que sap utilitzar per encantar les seves víctimes i que, també sap reconèixer el seu alter ego quan el veu surt de la pantalla, es desborda i ofega Glen Ford amb un interpretació totalment genial que té seva la rèplica en Cristian Bale; un pobre granger que s’ha de guanyar el respecte del seu fill adolescent i que va creixent a cada pas del metratge. Tot plegat per sucar-hi pa. Una salsa, d’aquelles de l’àvia, que acompanyaven un bon conill, amb una mica de xocolata per espessir, que mereix ser fruïda amb tota la dedicació de les nostres papil·les gustatives.
Bon profit i bon inici de temporada,
La vostra Ratatouille