[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/TE7_3pK0kPo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Estimats Amics de les ombres,
Dilluns a la tarda vaig tornar a la meva infància, vaig viatjar allà on habiten els monstres, vaig navegar en un petit vaixell que va posar a la mar Spike Jonze. Només érem nou mariners en un port on n’hi cabien molts més, tot plegat, em va entristir molt perquè quan algú fa una pel·lícula hi posa tant de sí mateix que esdevé molt injust que un dilluns a la tarda, pels vols de Nadal, només hi hagi nou grumets disposats a navegar amb ell.
Joan Manel Serrat diu que els nens són uns bojos baixets però jo penso que són els monstres Maurice Sendak. Els nens, com els monstres, no controlen els seus impulsos perquè els seus cosos, de vegades, no fan el que ells voldrien perquè, a cops, no saben com expressar els seus sentiments però, els monstres quan et miren t’encenen amb la mirada i penses que ja mai ningú més et mirarà amb la mateixa nitidesa ni et donarà la mateixa escalfor. Però ser monstre no és fàcil i fer-se amb els monstres, menys encara, perquè, tot plegat, fer-se amb algú que té el cor gegant, ganes de córrer i de jugar, de cridar i de saltar trencar i construir, de caure i tornar -se a aixecar, no és fàcil i requereix entrenament.
Tot plegat On habiten els monstres és una deliciosa proposta per viatjar amb els nostres fills a les seves infàncies, mostrar-los l’art de narrar amb imatges i com, només en algunes ocasions, aquest art esdevé també poesia.
I per a les ànimes trencades, una proposta feta a mida és L’eriçó que no ha estat capaç de sobreviure més de dues setmanes a la cartellera i no pas per culpa de l’exhibidor sinó per pura i simple responsabilitat del públic que no ha estat capaç de fer-li confiança i passar per la sala de cinema. Llàstima, quina llàstima que l’art passi així per les nostres pantalles i que després ens lamentem perquè no hi ha bon cinema. Potser tenim el que ens mereixem …
Però el motiu de la represa d’aquest bloc era felicitar-vos el Nadal i per això, només cal que cliqueu el Bon Nadal que hi ha aquí sota i rebreu una felicitació que us he preparat conjuntament amb un dels meus elfs preferits
Bon Nadal, bons canalons i bons torrons però, sobretot, bon cinema.
RATATOUILLE
Benvolguda rateta, no acabo de decidir-me a anar veure ON HABITEN ELS MONSTRES. Vaig veure’n el tràiler i no em va cridar gens l’atenció, i em fa l’efecte, pels comentaris que en fas, que no tinc un esperit prou canaller perquè em pugui agradar. La deixarem en standby de moment, i a veure què passa.
Però el que sí que et volia comentar és que comparteixo el teu entusiasme per L’ERIÇÓ i que no comprenc com pot ser que hi hagi gent a qui no li hagi agradat, perquè, tot i que me n’han arribat comentaris positius, també n’he sentit moltes crítiques. A Barcelona la pel·lícula es va aguantant de moment, però amb aquest ritme de crítiques no sé si durarà gaire més. A mi m’ha semblat una magnífica adaptació de la petita però interessant novel·la de la Muriel Barbery. La sorpresa, per als qui han llegit el llibre i no n’esperin res de nou, és que parteix d’una mirada diferent, molt visual, per explicar el mateix, sense desvirtuar-ne els personatges. Original, tendra, esperançadora, bella. Llàstima de l’acumulació de sentències, que, encara que ja hi fossin al llibre, potser en una película acaben carregant una miqueta.
Jo també espero que tinguem un any ple de bon cinema!
No dubtis ni un segon perquè aquesta pel·lícula és una mena de test per a diagnosticar la joventut del teu cor. Jonze no tindrà èxit perquè aquesta és una pel·lícula que només entenen nens amb una certa capacitat per a somniar i adults que encara recorden què va ser la seva infància i que estiguin disposats a assumir-la. També és una pel·lícula per a educadors -que no professors- que tinguin delit per observar les criatures i comprendre-les.
Arrisca’t que no et vindrà d’una pel·li més o menys. Moltes gràcies per la teva col·laboració i fins sempre en aquest raconet, on ja saps que sempre hi estàs convidada.