Estimats Crispetaires,

Aquesta és la setmana de l’hamburguesa greixosa. Si no esteu disposats a consumir aquesta delícia “made in USA”, ja podeu anar pensant en altres activitats alternatives que van de l’esport a la compra compulsiva en uns grans magatzems o, per als més radicals, posar-se una peli com Aliento, la darrera de Kim Ki-duk, que parla d’una dona menystinguda pel seu marit que decideix donar sentit a la vida d’un pres que ha de morir ajusticiat o After life de Hirokesazu Koreeda, que planteja amb quina imatge o record de la nostra vida ens quedaríem abans de morir i, que alguns privilegiats, vam poder gaudir al BAFF 08.

El cert és que després de veure la bona cuina que es va presentar al BAFF fins el cap de setmana passat, tinc molt clar que si les grans majors no segueixen posant límits a la distribució dels films asiàtics, el cinema USA està ben mort i enterrat.

No penseu que això del cinema asiàtic és només plans llargs i gent que parla poc, no. Vaig poder veure The Mission una de les pel·lícules de Johnnie To, -director de la saga Election I i II- que es presentaven i, francament, va ser tota una lliçó per al cinema d’acció del país de l’hamburguesa. Sens dubte!! En síntesi, el que us vull dir, estimats Crispetaires, és que els xefs d’ulls ametllats cuinen de tot i per a tots els paladars.

I per les nostres contrades, a part de no estrenar pel·lícules com La duquesa de Langeais, darrera pel·lícula del “nouvellevaguià” xef francès, Jacques Rivette, basada en una novel·la de Balzac, el que se’ns serveix a taula són greixos i més greixos -dels insaturats-. Per començar un divertiment per a jovenets anomenat Speed Racer dels Matrix-germans Wachowski, amb Emile Hirsch, (aquell noi que moria de inanició en terres d’Alaska a l’extraordinària pel·lícula de Sean Penn, Hacia rutas salvages) Christina Ricci i Susan Sharandon, en un deliri visual a tot gas molt, adient per a adolescents hiperactius (no se si sabeu que als hiperactius se’ls donen estimulants per neutralitzar-los).

Algo pasa en las Vegas, que ben bé sembla la darrera oportunitat de fer riure, de la que comença a estar madureta Cameron Díaz -ara ja no li prendria el nuvi a la Julia Roberts-, que després d’una nit de bogeria i alcohol, acaba casada amb un tipus d’allò més guapo però amb el que, fixeu-vos bé, només se sent unida pel fet que els han tocat 3 milions de dòlars en una maquineta d’un casino de Las Vegas.

Casual Day, és el plat espanyol que ve a ser com una mena de truita de patates deconstruïda perquè no se li noti que és un plat de tasca -i que consti que en algunes tasques es menja molt bé-. L’acció transcorre -una mica a l’estela de l’obra de teatre El cas Grondholm- entre una sèrie de pobres treballadors que a més d’aguantar-se de dilluns a divendres, han de passar un cap de setmana “divertit” per tal de crear equip de treball, en mans d’especialistes en gestió de recursos humans. No us ho vulgueu ni imaginar!!!!

Per cert!!! Al final  de cada article del bloc hi ha un espai on diu “sense comentaris”, animeu-vos i digueu-me cosetes, o bé deixeu-me un formatget.

RATATOUILLE