Ciutadans de la Colonia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco, i de la Hispania Citerior Tarraconesis,

Aquesta setmana que Tarragona es converteix en Tarraco,  el cinema també celebra una bacanal de les bones que omplirà les panxes, fins i tot,  dels més exigents. Per començar una sorpresa en forma de tapa que aquesta setmana m’ha fet arribar l’Ana Mortensen, una amiga amb perfil de “connaisseur”.   Veureu que per fer art en imatges  i comunicar,  no cal una hora i mitja de pel·lícula.  Això és: Atreveix-te. Canvia. [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/kNeTeudeygQ" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Un àgape fraternal entre França i Japó, cuinat per dues nenes anomenades Yuki i Nina,  és la proposta de la sala 8 i Mig.

Yuki és una nena de nou anys, filla de pare francès i mare japonesa. Els seus pares es volen separar i la mare vol tornar a viure al Japó, després de la separació.

Aquesta decisió canviarà la vida de la nena perquè, entre d’altres coses, haurà de deixar la Nina, que és la seva millor amiga. Per aquest motiu, totes dues decideixen escapar al bosc per poder estar juntes per sempre.

Yuki i Nina ens ofereix la possibilitat de veure Hippolyte Girardot i Nobuhiro Suwa codirigint una pel·lícula que ens recorda les essències del cinema japonès, lligat a la natura i la senzillesa minimalista i, per altra banda, el novíssim cinema francès.

Hippolyte Girardot va començar com documentalista i posteriorment ha actuat a les ordres de Jean-Luc Godard,  Arnaud Desplechin i Hou Hsiao Hsien, fins que l’any 2006 va conèixer Nobuhiro Suwa al rodatge de Paris Je t’aime i d’aquesta confluència en va néixer el projecte de Yuki i Nina.

Nobuhiro Suwa va descobrir Nouvelle Vague a la Universitat de Tokio. Posteriorment s’inicià al món del documental i més tard, al cinema en 35 mm. Es va donar a conèixer al nostre país amb la pel·lícula Una parella perfecta premiada a Locarno. També ha estat present a la Quinzaine des Réalisateurs de Cannes amb Yuki i Nina i amb la seva anterio H Story (2001), una mena de remake d’ Hiroshima mon amour d’Alain Resnais

La història que construeixen és petita, delicada i profunda i ens remet al “cinema de la pèrdua” que tan bé ha treballat la directora japonesa Naomi Kawase. La desintegració de la família, la pèrdua de l’espai de referència, de l’amistat i sobretot la pèrdua de la infància, són temes cabdals a les nostres biografies que, en aquesta pel·lícula, ens retornen transformats en imatges amb tot l’enyor dels millors anys de les nostre vides.

L’altra proposta és  Baarìa; cuina romana portada per Giuseppe Tornatore -director de Cinema Paradisso– que, aquest cop,  ens situa en els temps en què el fascisme dominava Itàlia. Una amanida de les clàssiques dels director amb tendresa, poesia, injustícia i amor triomfant. Altament recomanable per a esperits sensibles.

Dimecres Opera amb L’or del Rhin (Der Ring des Nibelungen) en una línia molt més dura de cuina alemanaya,  sota la batuta de Richard Wagner des del Teatro alla Sacala de Milano.

I res més,  que encara us empatxareu!

Bon profit en la companyia de Yuki i Nina.

RATATOUILLE


[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/x2EQVV0dacE" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Estimats,

Aquest proper divendres dia 14, a les 10 del vespre, tornarem a tenir sopar de gala a la Sala 8 i Mig. El nostre convidat serà Esteve Riambau que ens portarà la pel·lícula Màscares i s’estarà una bona estona amb nosaltres per parlar-ne tranquil·lament,  després del passi.

Després de La doble vida del faquir, Elisabet Cabeza i Esteve Riambau tornen a fer un duet per explicar-nos, des de les bambolines, com es gesta el procés de creació d’un personatge. I quan el mateix actor és tota una personalitat, com ara Josep Maria Pou, el procés es torna doblement apassionant.

Aquesta és la història de la gestació de l’obra de teatre Su seguro servidor: Orson Welles. Pou hi interpretava un Welles excessiu, vell, cansat i arruïnat que parlava de cinema i de teatre mentre esperava que li telefonés Stephen Spielberg per poder aixecar cap i acabar el seu Quixot.

El que ens proposen Esteve Riambau i Elisabet Cabeza és un apassionant viatge pels camins de la creació, la interpretació i la posta en escena. Josep Maria Pou es despulla davant la càmera per explicar-nos com n’és de dur deixar un personatge amb el que s’ha conviscut durant mesos, fins i tot anys, per passar a posar-se dins la pell d’un altre. Concretament, Pou acabava de representar La cabra de Edward Albee, on interpretava el paper d’un home de classe alta amb certes inclinacions zoofíliques, quan va haver de convertir-se en Orson Welles i afrontar, gairebé en solitari, una obra de teatre sobre el genial director de cinema.

Aquest procés metamòrfic és un d’etern retorn per als actors; com una mena de mort i de dol pel personatge perdut que contribueix a la gestació del nou i pera quest motiu. Màscares és, sens dubte, una proposta ineludible per a tots els cinèfils que tenen el cor partit entre l’escena i la pantalla, com el mateix Riambau que va dirigir l’obra de teatre alhora que feia el documental. Teatre dins del cinema; cinema dins del teatre: sens dubte un maridatge extraordinari.

Bon profit,

RATATOUILLE

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/UOEIQKczRPY" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Benvolguts devots de la cuina asiàtica,

Aquesta setmana sóc una rata ben estressada perquè després de la marató xinejapocoreana del cap de setmana passat,  aquest ja torno a submergir-me en la marea asiàtica que hi ha per Barcelona i que porta la bandera del BAFF.

El balanç final de les 8 pel·lícules en vena que em vaig empassar: molt positiu i, a més a més , addictiu i per aquest motiu, hi torno sense pensar-m’ho ni un segon.

Però avui només tinc temps de recomanar-vos la pel·lícula de la Sala 8 i Mig que és, sens dubte, el millor i amb diferència, que es pot veure a Tarragona aquest cap de setmana.

LET’S GET LOST

Bruce Weber, fotògraf i cineasta, dirigeix aquest documental, en blanc i negre . Ens narra el darrer any de la vida del trompetista que tocava, com ningú, My Funny Valentine: Chet Baker.

Gran part del material es va rodar en la darrera gira del músic, quan la seva decadència física era molt evident però la seva música encara era capaç d’esgarrapar el cel. Els cronistes de la història són les seves dones: esposes, amants i núvies, els seus amics i el mateix Baker amb les entrevistes que va rodar Weber durant la gira.

Val la pena veure-la sobretot i especialment per la música, per donar suport a un cinema que té la seva oportunitat al nostre país vint-i-dos anys després de la seva estrena i per conèixer la història d’un artista carismàtic que era capaç de devorar tot el que l’envoltava i de devorar-se.

La propera setmana us prometo un recorregut per tota la filmografia asiàtica que hauré pogut veure aquests dies, però el millor que podeu fer és no esperar que us ho expliqui i anar cap a la capital a veure-ho amb els vostres propis ulls de rosegadors d’ombres.

Sayo nara, que en japonès vol dir:  bona nit i bon profit.

RATATOUILLE