[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/4cCupTpjjfo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Benvolguts,
Aquesta setmana, a més del pica pica excepcional del Curtficcions, que ja vaig anunciar en l’anterior post, tenim altres delícies que ens alegraran la vida.
Divendres al TCC (que encara cueja) pastís d’aranyó a dojo am My Blueberry Nights del meu idolatrat Wong Kar-way. Una hibridació de cuina asiàtica amb autèntic sabor americà de cafeteria on es poden prendre cafès amb gerres de mig litre i pastissos a dojo amb extensions de gelat de vainilla i nata per anar posant panxeta. Tot plegat servit per Natalie Portman, Jude Law amb la música incomparable de Norah Jones. Jo, sens dubte, ja sé el què soparé divendres.
Però com que dissabte, segurament, tornareu a voler omplir el pap us recomano un menú d’un cuiner que sempre ens sorprèn. Es tracta de Terry Gilliam.
Imagineu-vos per uns moments que esteu intentant fer una calçotada i a mig torrar calçots, s’acaben; doncs cap problema perquè hi podem posar seves tendres, i fins i tot pastanagues i no passarà res de res si som cuiners imaginatius. És el que li va passar al nostre director a mig rodatge amb El imaginario del doctor Parnassus , es va quedar sense protagonista i va haver de recórrer als amics per tal d’acabar la pel·lícula donant als nous actors els mateix paper. Quan malauradament va morir Heath Ledger a meitat de rodatge, el director va demanar a Johnny Deep, Colin Farrell i Jude Law que interpretessin el mateix personatge en diferents moments de la història i així va anar i aquesta setmana en podem veure els resultats. Tot un experiment cinematogràfic que cal tastar si som comensals agosarats però ens agraden les històries clàssiques perquè, en el fons, aquesta torna a ser una revisitació del pacte amb el diable.
Els estómacs més durs tenim un plat ideal que porta un nom molt llarg, com tots els de la bona cuina La noia que somniava amb un llumí i un bidó de benzina, que ben bé es pot resumir com Milenium i només es pot recomanar als addictes a la saga. Per cert, si la noia de la taquilla us avisa amb un cert to de demanar perdó, que la podeu veure amb català, poseu una espelmeta a s’excel·lència el conseller Tresserras i aneu pensant com serà de bonica la vida a partir d’ara que podrem veure parlar els nostres actors preferits amb la llengua de Pompeu Fabra.
La cuina espanyola ens presenta After que només es pot recomanar als que els agrada menjar amb tres mans , cosa que resulta una mica complicada. Tot fa pensar que és l’invent més atrevit del cinema “comercial” del país veí.
Pels nostàlgics, un plat d’ultratomba This is it, la pel·lícula pòstuma de Michael Jackson on els nostàlgics recuperaran vell sabors i podran plorar a llàgrima viva per l’estrella perduda.
I per acabar, si en el seu moment no vàreu assaborir The Visitor encara hi sereu a temps i a més amb el seu sabor autèntic amb VOS i al TCC, diumenge a les 8 del vespre.
Bon profit estimats,
RATATOUILLE