Estimats Crispetaires,
Si voleu em podeu denunciar per abandó de la llar perquè és ben cert que us he deixat abandonats. Sort que sou prou espavilats i tot i que no teníeu menú segur que deveu haver trobat exquisideses on clavar la queixalada.
I parlant de queixalades no puc deixar de recomanar-vos una especialitat sueca titulada Lat den rätte komma in (Déjame entrar). Sens dubte una de les millors propostes de tot l’any i si no em creieu mireu els rànquings més prestigiosos de la Guia Michelin de la Foscor i veureu que té un mitjana de 4 estrelles.
Dejame entrar és una pel·lícula que com els vampirs demana permís abans de robar-nos el seny amb una posta en escena impecable i un guió quadrat que, a cops, presenta rampells d’humor negre.
En el fons es tracta d’una pel·lícula sobre la solitud; una solitud que de tant imposar-se acaba sent volguda pels protagonistes que es troben en la confluència de la fredor de les seves solituds. I per què no dir-ho és també poètica, tremendament poètica i descarnada, també, perquè ens parla de l’amor amb una cruesa irreductible que ens porta als terrenys dels sentiment en estat pur, quan s’arriba a donar la vida sense dubtar-ho perquè l’únic que importa és l’altre.
I, per descomptat, cal parlar del càsting. Mai no hauria somniat una vampira com la protagonista ni un servent que s’esclavitzi per amor i agraïment. I com no pot ser d’altra manera, cal parlar dels temes recurrents del vampirisme: l’amor a la nit i la necessitat de fugir de la llum, vivint en un piset de 4o metres en un barri obrer, el taüt improvisat per amagar-se del dia, la necessitat de sang quan no es vol fer mal a ningú i només es tracta d’una qüestió de supervivència.
Però també trobem temes més moderns com ara el bullyng que converteix el protagoniste en un ésser marginat desitjós de revenja que va construint una identitat psicopàtica a força d’acumular odi.
En fi en lloc de 8 raons i 1/2 per veure la pel·lícula, com feia el desaparegut Dr Maligno del suplement Què fem? de La Vanguardia, jo us en podria donar 85 i 1/2 però, prefereixo que les descobriu.
No tingueu por i deixeu-la entrar que mossega però és un plaer!
RATATOUILLE
És exquisita, sens dubte! Poesia en estat pur. I el final a la piscina…sense paraules. A mi també em va encantar.
Ja em vàrem parlar tot dinant de l’exquisidesa d’aquesta pel·lícula però no ens cansarem de dir que és una llàstima que el gran públic pugui pensar que era una peli més de vampirs perquè a més de ser una relectura sobre el tema és molt més i fet amb pocs diners i molt d’estil.
RATETA