Benvolguts,

Tot i que la rateta que us acompanya sempre té un to alegre i de juguesca dubto que avui el  pugui mantenir perquè us he de convidar a celebrar un sopar amb vaixella negra i llàgrimes de comiat. Aquest diumenge a les 8 enterrem un dels nostres estimats espais per on campaven les ombres i on, de ben segur, tots hem passat molt bones estones gaudint d’àpats cinèfils que cap altre local ens podia oferir. Amb dia i hora anunciada se’ns mor el TCC i ja només sobreviurà, no sabem fins quan, la seva vídua La Filmoteca que sola i de negre continuarà la seva programació els divendres.

L’explicació políticament correcta és que la crisi ens ha tocat i que la primera a rebre és la cultura perquè de cinema a Tarragona, ja se’n pot veure i molt! (o això diuen els polítics) però nosaltres pobres pecadors de les ombres ens preguntem sobre quina mena de cinema és el que es pot veure després de l’òbit del TCC. I ara em poso molt seriosa amb una frase de John Berger del que us parlaré ben aviat, quan hagi plorat el meu estimat TCC,  que diu més o menys així: La veritat és que la major part de la literatura ja sigui dirigida a un públic d’elit  o a les masses ha degenerat en pura diversió. Jo m’oposo a aquesta transformació per molts motius entre les quals, la més senzilla és que és un insult a la dignitat del lector, al que es tracta de comunicar i al mateix escriptor..” Substituïu literatura per cinema, lector per espectador i escriptor per director i tindreu la declaració d’intencions del nostre finat TCC.

La manera d’entendre el cinema de TCC era aquesta, la que va més enllà del que convé, del que agrada o del que simplement i tristament només té intenció de divertir. Així doncs a partir d’ara a més de resar perquè plogui, que ja plou, haurem de resar també perquè els nostres estimats polítics i agents culturals afins es posin les ulleres de veure la cultura d’una altra manera. Aquella que va més enllà de l’entreteniment fàcil, la gresca i la mamadeta i que pretén convertir la nostra ciutat en un San Fermí constant. Jo que sóc una rateta seriosa i poc donada a la gresca, jo que no he anat mai a Sant Fermí i, tot sigui dit,  a la meva edat ja no hi penso anar,  estic dolguda i trista i per aquest motiu us convido a celebrar l’òbit amb una pel·lícula de les que no pretenen distreure, de les que et deixen intranquil i de les que et fan veure el món d’una altra manera en acabar el metratge; es tracta de Romanzo Criminale que juntament amb Il Divo i Gomorra marquen una fita d’alta qualitat en el cinema italià que ja voldríem per al nostre.

I, com sempre, un trist, sentit i enllagrimat bon profit!

PD. No es convida particularment i s’agrairà, especialment,  la presència d’amics i coneguts  per tal d’acomiadar degudament  el finat. Es prega vestir de negre.

RATATOUILLE