Benvolguts en les  ombres,

Que el cinema és màgic és quelcom que cada dia tinc més clar. Ja fa uns dies vaig anar a l’estrena de Gran Torino de Clint   Eastwood i em vaig quedar totalment captivada per la darrera actuació del mestre, però no acabava  de saber com transmetre tot el que vaig veure, viure i analitzar abans, mentre i després de veure la pel·lícula.  Avui he anat a veure Kirschblüten –Hanami,   ( Cerezos en Flor)  de Doris Dörrie i de sobte s’ha fet la llum en mig de la foscor i he caigut del cavall com Sant Pau. He vist la llum i  com les dues pel·lícules s’enllaçaven en una dansa d’ombres com la dansa japonesa del Butoh que en la pel·lícula de Dörrie pren un fort protagonisme a partir de mig metratge.

Tant una pel·lícula com l’altra ens parlen de l’enyor i gairebé de l’enyor d’enyorar i de com aquest ens pot fer sentir vius i ens pot ajudar a explicar la injustícia d’una pèrdua però, a més, estan protagonitzades per dos homes senzills, dos homes treballadors que ha vist créixer els seus fills com si fossin fills del veí i que mai s’han hagut de preocupar de la gestió domèstica perquè les seves mullers eren dones que havien renunciat a tot per amor a ells i als seus fills i també ens parlen, evidentment, de la pèrdua, de com esquinça l’ànima i fa embogir el cervell perquè cap explicació racional pot justificar la separació definitiva de l’ésser estimat. Fins i tot Eastwood va més enllà i pateix la pèrdua d’un món que ell vol pensar que va ser millor i que es resisteix a deixar, aquell món en què el seu país manava tota la galàxia i ningú no li replicava, mentre els cotxes Ford, que ell fabricava, eren els millors i totes les guerres que emprenien els Estats Units eren justificables i, més encara, necessàries.

Kowalsky, el personatge d’Eastwood, és doncs una ombra emprenyada amb el present per l’enyor d’un passat que només ell recorda i Rudy és un home que no entén res perquè la vida li ha passat tancat dins una oficina, i dient frases fetes que ni ells mateix es creia, mentre la seva dona tirava endavant la família però, a més, és un home que no ha conegut la dona amb qui ha compartit la seva vida; fins el punt que ha d’arribar la  pèrdua definitiva per poder afrontar el record d’aquella dona que enyora.

Rudy i Kowalsky, a la fi dels seus dies, esdevenen dos herois crepusculars i comencen un viatge iniciàtic que els durà a la reconciliació i la redempció per la via d’afrontar l’alteritat, posant-se en contradicció amb una cultura diferent, que en ambdós casos és una cultura asiàtica. I també en ambdós casos les seves escenes finals són d’una profunditat i una bellesa impagables:  l’un protagonitza el seu darrer duel al sol i l’altre s’afronta a una dansa Butho,  a les antípodes del seu Tirol,  on  per fi,  recuperarà la seva dona.

I per acabar, us  proposo una juguesca: aneu a fer una sessió doble i si no veieu les dues pel·lícules dansar la dansa de les ombres,  aquesta  rateta que signa,  us paga l’entrada.

RATATOUILLE

Avui m’ha passat una d’aquelles coses que segurament us ha passat a més d’un de vosaltres quan us prepareu per una llarga tarda d’ombres.  Anava tota decidida a a veure una comèdia i he sentit l’impuls irrefrenable d’empassar-me un tragèdia i el resultat no ha pogut ser millor.

The Wrestler és un plat de cianur pur i dur i mai hauria pensat que m’empassaria tant gustosament un plat de verí en vena com aquest.  Sense concessions,  des del principi fins al final, Darren Aronofsky no ens promet el cel en cap moment i és implacable amb els seu losser, només li deixa albirar una petita possibilitat de salvació que li talla immediatement i, a partir d’aquí,  el personatge sap perfectament quin és el camí que ha de seguir.

En una anàlisi, gairebé indispensable, sobre Daniel Day Luis que va aparèixer en un monogràfic de Culturas de La Vanguardia quan s’estrenava There will be blood, es reflexionava sobre els aspectes camaleònics de l’actor que apareix, cada cert temps,  convertit en el personatge que ha d’interpretar,  per desaparèixer,  la  temporada següent,  perdut per La Toscana fent de sabater o qualsevol altre ofici  i   tornar a renéixer   com Au Fènix,  totalment transformat en un altre personatge, de tal manera que mai se’ns permet saber qui és la persona que hi ha darrera l’actor. El cas de Mikey Rourke és totalment diferent: va començar essent un executiu marcat per una infància difícil que tenia greus dificultats  per establir relacions amoroses estables  i, poc a poc, va anar fent personatges en declivi i perdedors, al mateix temps que la seva vida privada seguia camins paral·lels als dels seus personatges per una pendent difícil de remuntar.

A The Wrestler, curiosament, Aronofsky permet al seu actor la redempció que li nega al seu personatge. Mickey Rourke aconsegueix  interpretar-se a sí mateix (ja ho feia a Sin City) arribant a unes cotes d’excel·lència actoral que difícilment veiem fora del reduït cercle dels grans intèrprets, tot i que no sempre siguin els més reconeguts. El personatge de Randy ‘The Ram”  és el que ha interpretat en al seva vida el mateix Rourke fent de boxejador professional, consumint tot el consumible i destrossant el seu físic en una mena de càstig o suplici enviat directament per Ares deu de la força bruta, la guerra i la violència  i és precisament aquesta càrrega tan pesada  el que es converteix en un valor afegit que basteix el personatge de The Ram i que, sortosament,  se li ha reconegut amb el premi  al millor actor en els Premis BAFTA i també, a la pel·lícula, en  la darrera edició del Festival de Cinema de Venècia.

Només dir-vos que si l’Òscar no se l’hagués emportat Sean Penn -un altre dels grans indiscutibles-, a hores d’ara, el reclamaria  pel més gran perdedor de la història del cinema que, en la seva joventut,  ens va posar la líbido al límit de l’explosió nuclear.

I també, dir que Darren Aronofsky torna al terreny dels sense nom, dels perdedors i fracassats  amb un absolut domini de la història, la direcció i la càmera i amb un gloriós final,  fos en negre,  que només els molt valents són capaços de dur a terme.

Molt bon profit, i gaudiu d’una exquisida menja dels temps en què Rourke ens va mostrar una manera molt original de fer dieta.

RATATOUILLE