Estimats amants de les ombres,
Avui he tingut la sort de fer un d’aquells doblets que només es poden fer quan els astres es posen en filera i tot contribueix al fet de poder passar una memorable tarda en la foscor per arribar a veure la llum a altes hores de la matinada.
Slumdog Millionaire ha estat la primera part del menú, també la millor pel·lícula de la dècada i una professional, llepafilms com jo, no podia deixar de veure-la. Es també una pel·lícula que va fer amb dues pessetes, de les d’abans, en un escenari exòtic, amb actors desconeguts finalment va començar a arrasar pertot arreu on passava (per exemple els BAFTA). Nominada a destra i sinistra en els Òscar tot feia pensar en una obra excelsa. Però no!. Slumdog Millionaire és només una obra rodoneta. És com una mena de Premi Planeta d’encàrrec -d’aquells que diuen les males llengües que encarreguen els editors per tal que algun escriptor d’èxit pugui guanyar un premi- .
En el seu metratge trobem tot el que hi ha d’haver per tal que tothom pensi que hi ha denúncia social, melodrama, amor, corrupció, màfia…. en fi, qui en dóna més? I no podem negar que tot plegat hi és i que està ben muntat, ben interpretat -seguint el cànon Bollywood- però que molts cops fa la impressió de tenir un cert regust a menjar precuinat i, malgrat que surts de la sala content, pensant que has menjat cuina de fusió, feta amb molta gràcia, per un preu mòdic i amb la sensació de tenir l’estómac ple però que, malgrat tot, un temps després l’oblidaràs.
La sorpresa de la tarda, sens dubte, ha estat El desafío: Frost/Nixon que m’ha captivat des del primer al darrer pla perquè és una pel·lícula clàssica, tot i que juga al docudrama, serena, mil·limètrica, amb un guió de “cum laude” i unes interpretacions d’Óscar -si els Óscar, fossin el que haurien de ser-.El problema és que la gent pensa en: política, Vietnam, corrupció, Water Gate… i diu: no… bufff! jo vaig al cinema a distreure’m i no a capficar-me amb coses que no puc controlar. I, aquí rau el nostre gran error. Aquestes, i no Slumdog Millionaire, són les pel·lícules que parlen del que autènticament ens ha de preocupar i ens ha de moure si no volem que tots els països del món acabin com Veneçuela, essent un dictadura plebiscitada.Però és que Nixon vs. Frost no només parla de política, també parla de fidelitats com la que el personatge del Cap d’Estat Major (impressionant Kevin Bacon) té envers el personatge de Nixon (Frank Langella) que és aquell secundari que , tant en la pel·lícula com en la vida real, vetlla de dia i de nit pel seu líder i que només amb la seva cara, el seu gest i alguna petita intervenció dóna coherència a tot el discurs de la pel·lícula i manté incòlume la figura del seu heroi. El que quan vol esmenar alguna errada del seu cap sap dir coses com: “Senyor només voldria ferl-li notar que algunes declaracions de caràcter emotiu podrien tenir conseqüències devastadores...”
I tampoc no només parla de fidelitats fins a la mort, més enllà dels interessos de la política, sinó que també parla del poder de la televisió quan només començar, un dels entrevistats, que pertany a l’equip de Frost, diu quelcom més o menys així: “Era un home sense adscripció política, potser tampoc tenia massa talent però, caram! dominava les lleis de la TV com ningú…”.Feia temps que no tenia el gust de veure una pel·lícula que reflexionés d’una forma tan rigorosa sobre el poder de la imatge i el valor del primer pla a TV. D’alguna manera, al final de la pel·lícula, un professor, expert en política i assessor de Frost, se sent defraudat per la seva victòria perquè és conscient que el que dóna la victòria, en l’intens combat de boxa que ens lliura en les entrevistes, no és el fet que finalment Nixon es posa en evidència, sinó que s’obté un primer pla d’un home vençut i això és el que restarà en l’imaginari col·lectiu per sempre i que té molt més poder que tots els seus estudis sobre la història d’Amèrica del sg XX.Tot això, i molt més, és el que podreu gaudit si aneu a veure El desafío: Frost/Nixon; una pel·lícula que els miops membres de l’Acadèmia a Hollywood, mai no podran reconèixer…Bon appétit mons cheris!Ratatouille
(The Wrestler) que ens retornarà un primer plat de la nostra joventut: MiKey Rourke, aquell home de les 9 setmanes i mitja que totes hauríem volgut com a amant i que, fins i tot, algun professor de Teoria de l’Educació, ens va dir que canviaria la forma de practicar sexe i malauradament, algunes, ens ho vàrem creure. En fi que el nostre mite eròtic ara no ens mou ni una pestanya com a home, però de la mà de 
