<!-
No us ha passat mai que després de menjar un plat exquisit no voldríeu menjar res més? Digueu-me obsessiva si voleu, però no m’he pogut estar de repetir els cargols a la Borgonya de Laurent Cantet i he vist La clase dues vegades i encara m’he hagut de reprimir amb la pasta italiana per no tornar veure Il Divo que és tot un miracle d’interpretació i posada en escena sortit de la cuina de Paolo Sorrentino de qui, ben segur, sentirem parlar.
Aquesta setmana, els que encara no us heu delectat amb les menges de l’anterior, ho teniu magre perquè encara haureu d’afegir a la dieta dos o tres plats més d’aquells que, un bon gourmet, no pot deixar passar sense tastar
La duda és un plat sobre el qual no s’ha de dubtar perquè també té ingredients de primera qualitat (Meryl Streep i Philip Seymor Hoffman), està cuinat amb saviesa clàssica i afegeix la possibilitat que els comensals puguin aportar el toc final al plat perquè el xef s’està d’acabar-lo i ens dóna la possibilitat que el toc final resti a les nostres mans. Després els sabors retornaran a les nostres ments a mode d’interrogant.
També podeu trobar un plateret molt recomanable Cuscús que ens porta flaires de la cuina de tunisiana però amb el filtre d’un cuiner criat a França. El majors ingredients són plantejar aquells problemes de la maduresa que sorgeixen tant a París com a Sète o a Toumbuctú. Reconegut en el darrer Festival de Venècia amb el premi de la crítica i amb diversos Cèsar a França.
I com que a taula, ja hi tenim molta teca, haurem de triar amb criteri i potser deixar, pel cas que ens quedem amb gana, la col alemanya que se serveix a la Valkiria perquè és un plat amb una gran presentació i uns ingredients gens menyspreables però que acaba no sent res més que això: un foc d’artifici del que us heu d’abstenir aquells que preferiu els sabors que es decanten cap a la fidelitat històrica.
Al restaurant de l’Antiga Audiència només hi haurà el menjador obert diumenge perquè Vampir Cua de cuc, el suquet de peix de Pere Portabella, no es podrà passar per problemes tècnics. Diumenge però, podrem tastar una especialitat brasilera que va ser reconeguda en la darrera Berlinale amb l’Ós d’or a la millor pel·lícula. Prepareu els vostres estómacs perquè Tropa de élite de José Padilha és el que es cou a les faveles entre policies corruptes, ionquis i camells no és pas una sopeta d’all.
Bon profit!
RATATOUILLE
Hola Esther, com no coincidim massa a l’hora d’esmortzar o dinar m’agadaria preguntar-te sobre Valkiria, no m’agradaria que fos una “Americanada”, ultimament tot s’acaba amb l’esperit Americà a flor de pell (7 almas de W. Smith)
M Dolors Martí i Puig
Hola Dolors,
Acabo d’enviar les crispetes de la setmana. Si jo fos tu aniria a veure La duda perquè les actuacions són d”Oscar: la Meryl Streep és la monja més fastigosa que mai s’ha posat davant d’una pantalla i s’assembla molt a les que em van fer de mi el monstre que sóc (mig rata mig dona devoradora d’ombres.
La setmana passada van fer un telefilm alemany anomenat també Walkiria que era molt millor pel cantó de la fidelitat i el rigor. En el cas que ens ocupa hi ha el motor d’arrancada històric però després és un foc d’artifici. Jo tinc enregistrada la de TV si vols te la passo.
Però sens dubte abans has de veure IL DIVI i LA CLASSE.
LA RATETA QUE ESCOMBRA L’ESCALETA
Took me ages to find this post, this time I’ll bookmark it.
I will come back