A 2 o 3 choses que je sais d’elle (1967) Jean-Luc Godard plantava la càmera sobre una tassa de cafè i ens deixava esmaperduts veient com la crema del cafè feia i desfeia bombolles mentre intentàvem esbrinar alguna cosa sobre la protagonista. De la mateixa manera Paolo Sorrentino ens descriu el críptic Julio Andreotti, també anomenatl  Il Divo Giulio, La Guineu, El Moloch, La Salamandra i el Papa Negre, entre d’altres, amb les bombolles que produeix una aspirina efervescent dins un got  que l’acompanya dia i nit. Ja sé que aquesta no és pas una menja afrodisíaca però tenint en compte que el 25 vegades ministre i 7 primer ministre patia una migranya crònica, ben bé,  pot ser un element determinant en la configuració de personatge.

Avui, com us vaig avisar, m’he afilat les dents de rateta per degustar el tercer plat italià de la temporada que havia d’acabar de dibuixar el mapa de la màfia (Romanzo Criminale), la camorra (Gomorra) i el poder a la República Italiana i he sortit tant exquisidament servida que no em puc estar de dir-vos que no us podeu deixar passar aquest plat extraordinari que introdueix molts tocs de nova cuina dins el cinema italià.

Paolo Sorrentino agafa un personatge cínic, malèvol i amb figura de Nosferatu i ajudat per la superba actuació de Toni Servilo -un actor com pocs-, teixeix un biopic totalment innovador que barreja la foscor -la casa d’Andreotti és ben bé un castell del més pur estil gòtic-, amb una banda sonora que posa un contrapunt a les imatges, -a l’estil de les espècies-, amb el sentit de l’humor i la ironia i també, indefugiblement amb un discurs polític propi d’El Príncep,  posat en clau de finals del segle XX.

La presentació del personatge és una lliçó de cinema que en alguns moments pot recordar a la del Valmont (John Malkovich) de Les liasons dangereuses tot i que la supera amb escreix i a partir d’aquí, Sorrentino -que també hauria d’estar amenaçat-  de mort com Roberto Sabiano-, s’encara amb El Vaticà, la banca corrupta, la Màfia, la lògia masònica P-2, les Brigatte Rosse, la Banda Masaglia i les clavegueres de la política italiana sense deixar de banda una fina ironia que no té preu i que introdueix en un plat clàssic com el biopic uns sabors renovadors que creen addicció.

Andreotti és l’hereu dels emperadors romans tocats pel deure d’una missió salvadora de l’imperi que barreja, a més, l’ideari de Maquiavel amb el Nou Testament sense moure una pestanya ni tenir una expressió emotiva delatora: un personatge digne de la gran pantalla, sí senyor!

Només us recomano que si algú té temps i ganes organitzi una àgape a la romana, on de primer plat se serveixi El Padrí III i se segueixi amb la trilogia que acabem d’esmentar i tindrà un manual d’història del segle XX d’Itàlia que ja voldria signar qualsevol historiador de prestigi. De postres, si encara no esteu tips: Visconti, Rosellini i Fellini a la memòria del Divo que, quan va ser ministre de cultura, es va encarregar personalment de ferir de mort el neorrealisme italià. I a la fi, el sentiment que a les cuines del nostre país no es va més enllà dels tòpics amb les tapes i la truita espanyola quan s’ha de reflexionar sobre la nostra història recent.

E viva la cucina italiana!