La Classe (Entre les murs) de Laurent Cantet és un plat enverinat que se’m presenta com un mil fulles farcit de gavatxos amb olor de formatge (definició de professor donada per una alumna)  i altres sabors ètnics de procedències molt diverses.Quan et presenten el plat és quelcom que es veu com un tot però, ben aviat, quan comences a aixecar els diferents fulls de l’especialitat, t’adones que res és el que sembla. Aparentment s’ha plantat una càmera davant d’una classe d’un institut més de París d’un barri més aviat poc glamoròs i tot fa pensar que se’ns convida ha observar com passa la vida de la mateixa manera que  es podria abordar un reportatge del Nathional Geographic sobre com creixen  un grup de cadells  lleó en plena sabana.

Tot plegat és una de les possibles lectures; una de les possibles capes de la pasta fullada, quan l’espectador no és un docent, és a dir quan hom no s’ha plantat mai entre els murs d’una institució educativa. Però, quan la lectura es fa des de dins, el que trobem en les capes inferiors del plat té un sabors molt diferents. La primera sensació és la de ser encara a l’escola tot i que són les 9.30 d’una nit de  dilluns plujós, la segona és que el llenguatge serveix de molt poc quan els interlocutors se situen en planetes allunyats, la tercera que “el dubte” s’ha instal·lat en l’educació i que dubtem molt més que no pas sabem i que, per tant,  quan l’educand  demana respostes, difícilment les troba,  i finalment, que els paranys estan servits en el terreny dels docents que ja no són el Sidney Poitier de Revelión en la aulas (1967) i que continuen inexorablement duent a terme una funció que no tenen clara amb unes eines incertes, amb dubtes ètics, en una societat cada cop més i més complexa i que ni tant sols poden aconseguir el recolzament dels seus pupils.

Tot plegat en la darrera capa de la pasta fullada se’ns obre un interrogant irresoluble que és el d’educar en un món global, amb tots els inter: cultural, ètnic, racial …. que hi vulgueu afegir, on el valor de la “CULTURA” està en dubte i per què no dir-ho,  en decadència i els joves,  que també dubten, tenen pors, inseguretats i vergonyes, refusen el nostre ajut i es revolten com poden,  per fer-nos sentir que són aquí.

Evidentment,  educar al segle XXI és un plat molt dur d’empassar i, els herois,  ni tan sols existeixen a les pel·lícules!

Bons appétit,

RATATOUILLE

A 2 o 3 choses que je sais d’elle (1967) Jean-Luc Godard plantava la càmera sobre una tassa de cafè i ens deixava esmaperduts veient com la crema del cafè feia i desfeia bombolles mentre intentàvem esbrinar alguna cosa sobre la protagonista. De la mateixa manera Paolo Sorrentino ens descriu el críptic Julio Andreotti, també anomenatl  Il Divo Giulio, La Guineu, El Moloch, La Salamandra i el Papa Negre, entre d’altres, amb les bombolles que produeix una aspirina efervescent dins un got  que l’acompanya dia i nit. Ja sé que aquesta no és pas una menja afrodisíaca però tenint en compte que el 25 vegades ministre i 7 primer ministre patia una migranya crònica, ben bé,  pot ser un element determinant en la configuració de personatge.

Avui, com us vaig avisar, m’he afilat les dents de rateta per degustar el tercer plat italià de la temporada que havia d’acabar de dibuixar el mapa de la màfia (Romanzo Criminale), la camorra (Gomorra) i el poder a la República Italiana i he sortit tant exquisidament servida que no em puc estar de dir-vos que no us podeu deixar passar aquest plat extraordinari que introdueix molts tocs de nova cuina dins el cinema italià.

Paolo Sorrentino agafa un personatge cínic, malèvol i amb figura de Nosferatu i ajudat per la superba actuació de Toni Servilo -un actor com pocs-, teixeix un biopic totalment innovador que barreja la foscor -la casa d’Andreotti és ben bé un castell del més pur estil gòtic-, amb una banda sonora que posa un contrapunt a les imatges, -a l’estil de les espècies-, amb el sentit de l’humor i la ironia i també, indefugiblement amb un discurs polític propi d’El Príncep,  posat en clau de finals del segle XX.

La presentació del personatge és una lliçó de cinema que en alguns moments pot recordar a la del Valmont (John Malkovich) de Les liasons dangereuses tot i que la supera amb escreix i a partir d’aquí, Sorrentino -que també hauria d’estar amenaçat-  de mort com Roberto Sabiano-, s’encara amb El Vaticà, la banca corrupta, la Màfia, la lògia masònica P-2, les Brigatte Rosse, la Banda Masaglia i les clavegueres de la política italiana sense deixar de banda una fina ironia que no té preu i que introdueix en un plat clàssic com el biopic uns sabors renovadors que creen addicció.

Andreotti és l’hereu dels emperadors romans tocats pel deure d’una missió salvadora de l’imperi que barreja, a més, l’ideari de Maquiavel amb el Nou Testament sense moure una pestanya ni tenir una expressió emotiva delatora: un personatge digne de la gran pantalla, sí senyor!

Només us recomano que si algú té temps i ganes organitzi una àgape a la romana, on de primer plat se serveixi El Padrí III i se segueixi amb la trilogia que acabem d’esmentar i tindrà un manual d’història del segle XX d’Itàlia que ja voldria signar qualsevol historiador de prestigi. De postres, si encara no esteu tips: Visconti, Rosellini i Fellini a la memòria del Divo que, quan va ser ministre de cultura, es va encarregar personalment de ferir de mort el neorrealisme italià. I a la fi, el sentiment que a les cuines del nostre país no es va més enllà dels tòpics amb les tapes i la truita espanyola quan s’ha de reflexionar sobre la nostra història recent.

E viva la cucina italiana!