Estimats,Aquesta setmana prometia dos plats únics que haurem de reservar per a més tard perquè els designis de les estrenes són totalment inescrutables però no us penseu que per aquest motiu ens haguem de posar a dieta, no, de cap manera! Al contrari!Per estrany que pugui semblar a Les Gavarres ens han cuinat un plat asiàtic en fet a foc lent en una cuina USA. Es tracta de My Blueberry nights del meu (per què no dir-ho?) idolatrat Wong Kar-way de qui si encara no heu vist In the mood for love, jo mateixa us prestaré la pel·lícula i per anar fent boca en teniu un petit pica pica en el vídeo que us he embedit a la capçalera d’avui.Sou dels que penseu que un bon plat d’amor es cuina a base d’encontres i desencontres en una mena de dansa ritual on el màxim plaer dels amants és desitjar-se fins a morir amb el secret desig de seguir desitjant-se? Doncs si és així, aquesta és la vostra pel·lícula i no em digueu que és lenta perquè aquest tipus de plat s’ha de coure a foc lent. De quina manera, si no, podríem gaudir de les textures, de la llum i de la posta en escena…? Per a més dades, només dir-vos que WKW és el xef preferit d’Isabel Coixet i que la seva pròpia cuina (ara està cuinant al Japó amb Sergi López és deutora del mestre xinès. A mi personalment el que m’agradaria cuinar-me és un petonàs apassionat amb Jude Law com els que us serveixo a continuació.

L’altra sorpreseta de la setmana és una mena de plat de macarrons (allò que els llepafilms en diuen una sèrie B) però que a tots ens recorda aquelles delícies senzilles que ens cuinaven les mares abans d’anar a cursets de cuisine francaise. Ultimàtum a la Terra és la pel·lícula de la meva infància, que vaig veure per primer cop en un aparell de TV en blanc i negre -això no importava gaire perquè llavors el món era d’aquest color i la pel·li també- i que jo vaig interpretar com un missatge de pau còsmica i en lloc d’això era un avís de Robert Wise sobre el perill que s’amagava darrera el teló d’acer. En fi, càndida infància!El cert és que ara s’estrena am Keanu Reeves -a qui vaig idolatrar en temps de ceguesa- i Jennifer Connelly i que els perills ja no són darrera el teló d’acer sinó en llocs més insospitats. Tanmateix la gran pregunta que em tomba pel cap és: ¿podran els efectes especials d’ara superar la candidesa d’aquella ciència ficció dels 50? Qui lo sa! Ja sóc rateta vella i no m’acabo de creure res.Finalment el cap de setmana al TCC podrem sopar amb blues amb un plat de John Sayles anoment Honneydripper i diumenge tornar a tremolar amb la cara d’assassí de Javier Bardem a No country for old men dels germans Coen. I a més, podreu gaudir del seu anglés més enllà del que li vàrem sentir dir a la cerimònia dels Oscar.M’oblidava dir-vos que si esteu desganats o heu patit la passa d’estómac, el que heu de fer és anar a la Sala Trono a veure De la pérdida del apetito. Menjar no menjareu però acabareu farts de rialles farcides d’intel·ligència.Bon appétit,

La Rateta