Estimats,

Ja sé que sovint us repeteixo la cèlebre frase: “El cinema és una estructura que pensa” però, per sort nostra, darrerament les ombres acceleren les nostres neurones i ens serveixen en safata de plata tota una reflexió sobre el caos ordenat del desgovern d’aquest planeta. I si seguiu llegint veureu com no sóc una rateta delirant sinó que em limito a observar, ben assegudeta en la meva butaca, intentant ignorar els sorolls que fan altres rosegadors amagats darrera d’immenses torres de crispetes que, gairebé semblen la torre de Babel, si tenim presents les dificultats que afegeixen a l’audició de la pel·lícula en qüestió.Salvant totes aquestes dificultats auditives, avui a Romanzo Criminale he sentit una frase que anava, més o menys així: “… albiro grans canvis després que caiguin les darreres fronteres (feia referència al mur de Berlín) per aquest motiu deixo el meu càrrec (serveis secrets italians) perquè em temo que després de tot això, ja no hi haurà més democràcies per defensar i que el govern del món no estarà en mans dels polítics …) Certament una frase per a la història i del tot premonitòria perquè com ja deia Bob Dylan “… els temps que estan canviant..”.

Romanzo Criminale de Michele Placido, explica tranquil·lament i sense fer escarafalls com quan a l’estat italià li va interessar baixar a les clavegueres a demanar ajuda a la màfia i a quatre raters nouvinguts a Roma, va fer el seu descens als inferns per trobar el contactes necessaris amb les Brigate Rosse (us asseguro que comparant-ho amb el tema GAL, aquest és una juguesca de principiants maldestres) i també com quan li va convenir, aquest mateix estat, no va intervenir i va deixar que assassinessin Aldo Moro, l’aleshores president de la República, mentre feia els ulls grossos. Després Placido fa referència a l’atemptat terrorista de l’estació de Bologna i la desaparició de qualsevol prova en mans de la Banda Maglina. Com Gomorra, la pel·lícula està basada en una novel·la homònima que, en aquest cas, va escriure el jutge Giancarlo de Cataldo i que encara no entenc com no està en la mateixa llista que Roberto Saviano.

Però l’entramat de les ombres lliga títols com Body Lies, Quantum of Solace i Romanzo Criminale perquè totes aquestes obre, ens alerten sobre el nou ordre mundial. Francis Ford Coppola, ja ho albirava, tot i que tímidament, a El Padrino III, i en aquest sentit ara es veu superat per les recents radiografies de la màfia fetes des de la mateixa Itàlia com Gomorra o Romanzo Criminale perquè són molt més descarnades, perquè no mitifiquen la màfia ni la vida del criminal i perquè, finalment, a Romanzo se’ns diu amb tota claredat que poder i delinqüència organitzada van de la mà i que el nou ordre mundial possiblement és en un altre lloc que no té res a veure amb la política com l’hem entesa fins ara. Un poder que forma part de teranyines d’empreses; unes de legals, d’altres que blanquegen diners, altres que deslocalitzen emparant-se en una crisi que, de ben segur, no es va aturar quan tocava fer-ho perquè el seu esclat, ja convenia a certs poders farts dels salaris i els sindicats europeus.

No us recomano, de cap manera, barrejar La questions humaine amb Romanzo Criminale perquè com l’alcohol i la carretera: juntes maten però, sí que us recomano que us dediqueu el temps suficient per a poder veure-les per separat i amb mirada penetrant perquè són dos d’aquells títols que després d’engolir-los no ens deixaran com abans.

Tot un repte per als vostres estómacs,

RATATOUILLE

La question humaine és una pel·lícula perfecta. Una pel·lícula per a tots aquells que algun dia hem fugit de l’etern tema del genocidi i de la Shoah, per tots aquells que diem que ja en hi ha prou de penedir-se dels jueus quan ells exterminen el palestins i quan fa poc més de deu anys, els servis exterminaven els bosnians. És una pel·lícula que ens posa el cap sobre les espatlles, ens dóna un bon parell de mastegots i ens ve a dir que mai n’hi ha prou quan es tracta d’evidenciar que l’home, sovint, és el més gran perill per a ell mateix. Després de fer un viatge a BCN al meu racó de peregrinatge, anomenat Cinemes Verdi, per veure la pel·lícula de Nicolas Klotz, vaig cercar desesperadament la novel·la original de François Emmanuel amb l’únic al·licient d’esbrinar fins a quin punt l’escriptor havia obrat el miracle d’una obra perfecta o bé si era el director qui amb sàvia mà, havia aconseguit l’obra mestra. No ho he pogut aclarir perquè l’obra està descatalogada però tant és perquè el resulta és immillorable.Després del genocidi nazi, els cineastes més reflexius es van dividir entre els que pensaven que del fet no se’n podia parlar perquè les paraules i les imatges no tenien la capacitat de transmetre el que havia passat com ara Godard que només – i déu ni do- va ser capaç de posar tota la història del cinema en un gran puzzle anomenat Histoires du Cinema per tal que fossin els espectadors els qui omplissin els buits de la història inexplicable i els que, com Claude Larzman amb Sohah, construeixen un document irrefutable dels fets.Claude Larzman va més enllà i torna a plantejar que les paraules no són suficients per parlar del que no pot tenir nom a força d’ignomínia. Imagineu-vos, per uns instants, que us demanessin un paral·lelisme amb la shoah que fos totalment visible els nostre dies, on aniríeu a cercar-lo? Possiblement el trobaríeu en una gran empresa apressada per la deslocalització, on s’han fet “desaparèixer” 1250 treballadors sense posar en cap dels informes de l’expedient de regulació ni un sol mot que fes referència als treballadors com a persones i només es tinguessin presents conceptes com ara idoneïtat, capacitat, adequat, etc o incapacitat, inadequat o inflexible…. Els informes que es van fer per explicar la desaparició dels jueus en camions dissenyats per gasejar-los i llençar-los posteriorment al fons d’una mina tampoc feia referència a éssers humans i en el seu lloc es parlava de càrrega, de la sang, els vòmits i el orins se’n parlava com a líquids que calia evacuar del transport mitjançant un orifici de “x” cm de diàmetre. En el fons estem parlant de tecnicismes, d’eufemismes i d’encobriment del que no és pot anomenar i s’amaga sota la màscara de l’eficàcia en una tasca ben feta.Simon, (extraordinari Mathieu Amalric), el psicòleg del departament de personal d’una multinacional mai no hauria pensat que el seu treball i els seus informes s’assemblessin tant als de l’oficial encarregat del manteniment dels camions d’extermini i tampoc que el capitalisme més radical apliqués també formes molt sofisticades d’extermini que tinguessin com a símbol, com en els camps nazis, les fumeres que no paren de cremar.No us puc dir bon appétit però si que no la deixeu passa i si teniu algun dubte visiteu el amics de Miradas de Cine. S’estrena el 25 de desembre i s’estarà a la cartellera tant de temps com vosaltres vulgueu si, el boca a boca del bon nom de les pel·lícules funciona entre els amants del cinema.

RATATOUILLE

Benvolguts,

Darrerament la nostra dieta està embogint i l’aport calòric setmanal acabarà per convertir-nos en unes autèntics bots de panxes arrodonides, però és que quan se’ns ofereixen viandes de qualitat els pobres pecadors no tenim voluntat.

Jo mateixa la setmana passada em vaig empassar tres plats a les Gavarres i un altre a la Sala Trono i no vaig picar de la cuina TCC perquè ja havia degustat anteriorment les especialitats que s’hi servien, si no, a hores d’ara ja estaria tornant a començar el Pronokal. En fi golafreria i més golafreria, fins el punt que ja em torna a venir de gust menjar un pastís d’aranyó del que serveixen al bar de Jude Law. El seu sabor no m’ha deixat de perseguir des de divendres passat i he llençat tots els tovallons de casa perquè així, si em quedo adormida a la barra d’una cafeteria, amb restes de pastís a la boca, sigui el mateix cambrer qui, amb els seus llavis, em netegi els meus.

Won Kar-way ha patit una dosi important de desagraïment per part de la crítica més assenyada; la mateixa que el va enlairar com a constructor de noves formes de narrativa audiovisual, ara, diu que està acabat i que es repeteix. Jo personalment, hi discrepo i tinc la necessitat de dir-vos que podeu anar tranquil·lament a menjar pastís d’aranyó perquè us agradarà. És cert que a My blueberry nights és més dolça que mai i que els sabors amargs han desaparegut de la cuina del director però construeix un relat basat en la possibilitat de tornar a començar cosa que, fins ara, havia negat als seus personatges. I a més, construeix una nova mítica sobre la carretera, la deriva personal i el descobriment.

El segle XIX va estar marcat per autors que enviaven els seus personatges a Itàlia a descobrir-se com Edward Morgan Foster de qui s’han versionat al cinema Una habitació amb vistes o Passatge a l’Índia. Ja en el segle XX Paul Bowles enviava els seus personatges a llocs més exòtics com ara Tanger (El cel protector, Bernardo Bertolucci), on es va refugiar tota la generació “beat”, la gauche divine americana i més a prop nostre Julio Cortázar ja va deixar clar que les grans carreteres americanes tenien el seu puntet. Ara, WKW, un estranger als EUA, ens descobreix que la recerca està en la carretera i darrera de la barra d’un bar. Ja fa molts anys, vaig llegir un llibre de Neil Postman que deia que tots els educadors haurien de deixar l’aula cada set anys i posar-se de taquillers-res de metro o d’autobús per tal de prendre el pols a la vida, per poder tornar després al guix i la pissarra amb energies renovades. Ara el futur doncs, no és el suïcidi romàntic per un amor no correspost o la ruïna econòmica en despeses de psicoanalista, ni la baixa per depressió quan no podem aixecar-nos del llit per anar a treballar; el secret és darrera la barra d’un bar. El secret és a la carretera, fent parades curtes per escoltar amb silenci i observar i quan ja hem vist el suficient, tornar a casa amb la certesa que, sortosament, ja no trobarem les claus de casa i que encara podem tornar a començar, des de zero, en el mateix lloc d’on vàrem partir. Tot un poema, senyors crítics assenyats!

Si algú s’hi apunta, ho podem tastar… i recordar allò de “… bares que lugares …” dels molt cinematogràfics Gabinete Caligari.

La vostra rateta dolçainera

RATATOUILLE

Estimats en la foscor, ara més que mai,

Avui dia d’aqüeducte i excessos festius, he decidit prescindir del sol excel·lent que lluïa a les dotze del migdia per anar a submergir-me en una fosca sala de cinema on es projectava el darrer fenomen “teen” de la temporada: Crepúsculo. Evidentment anava a la recerca d’un bon producte de gran consum per injectar-me en bena perquè, com bé sabeu, al cinema no se li poden clavar les dents a la iugular.

Ben aviat m’he adonat que des d’aquest moment, les adolescents no prendran el sol, posaran cara trista i reaccionaran a les bromes dels seus graciosos i immadurs companys amb una ganyota pròpia de qui ja no somriu perquè ha fet tres-cents anys.

El vampir sempre ha estat un ésser ombrívol i terrorífic però en igual proporció seductor per tot allò de les pulsions d’amor i mort que les fèmines arrosseguem doblement amb la nostra obsessió d’arribar fins el final de tot el que comencem. Però Edward Cullen, el vampir que dibuixa Crepuscle de Sthephenie Meyer és, a més, l’únic home -que no xixarel·lo- de l’institut, l’únic que vesteix amb gust, mira de forma penetrant mentre canvien de color els seus ulls, viu en una casa perfecta plena de llum i finestrals, pintures modernes i gent guapa -inclosos pare i mare- i no en una cripta i, no escolta res més que Satie i, encara més, pretén ballar-lo amb una joveneta poc destra. Què més voleu? Deixem d’un cop la vulgaritat terrena dels homes que mengen hamburgueses i beuen cervesa per l’exquisidesa d’un bevedor de plasma humà. Què importa una mossegada quan t’ha de transportar al cel del sexe tàntric…? Perquè això sí, amb aquest home no es passa mai de la insinuació, del fregament subtil, la mirada penetrant i el desig de desitjar; tot i que fa de mal comparar, com a In the mood for love de Won Kar-wai. El vampir és un home capaç de portar-te al cel i portar la temptació al límit màxim sense arribar mai a pecar. Tot plega, no és una bona opció per l’amor en els temps de la SIDA?

El missatge és evident: “Mort al sexe explícit, visca el regne de la insinuació i la subtilesa”. I és que en temps de crisi, fins i tot, estalvia la moral benestant i si Stephenie Meyers no és mormona, ja fa temps que ha fet vot de castedat però, no ho critico, em sembla un discurs prou interessant que enriqueix l’educació sentimental dels jovenets i jovenetes amb figures metafòriques i sublimacions delirants com, per exemple: l’home que et fa volar fins arribar al cel, aquell que et presenta la poma més vermella enmig de la grisor del menjador escolar, aquell que quan es mostra al sol en lloc de desintegrar-se llueix com el mateix astre i que quan està més excitat resulta esdevenir el rei de la marxa enrere. Repeteixo, què més es pot demanar? Jo… ja signaria. Potser alguna ment preclara ha arribat a la conclusió que deprés de predicar els sexe lliure a partir dels 13 anys, valia la pena fer marxa enrera i mostrar l’estètica del desig en el seu estat pur versió teeenager.

Però tot allò que ha pogut suportar el vampir, potser no ho podrà suportar una mortal i Bella ho diu ben clar: “Sé què vull i ho aconseguiré”. Així doncs, fins la propera tramesa que ja esta servida amb safata de plata i amb unes quantes mossegades salvatges d’una vampira arrauxada i venjativa que promet donar molta marxa a la festa de graduació de la Bella i l’Edward.

La Rateta que escombrava l’escaleta

Estimats devoradors de moresc,

Divendres passat, mentre degustava, totalment en solitari, la darrera pel·lícula de Ventura Pons, Forasters, vaig tenir una d’aquelles intuïcions que només es poden tenir dins d’una sala fosca.

Ja fa molts anys, en un curs dirigit per Jordi Balló i adreçat a tota una colla de professors maníacs de cinema, ens plantejàvem quina era l’autèntica cara cinematogràfica de Barcelona. Teníem clar que una pel·lícula de París havia de presentar un bateau mouche pel Sena o un tràveling vertical de la Torre Eiffel i l’Empire Satate o la mateixa Estàtua de la Llibertat representarien New York. Totes eren imatges molt tòpiques però no podíem negar que conformaven el nostre imaginari de dues de les grans megalòpolis del món. Però què passava amb la nostra estimada Barcelona, quina imatge podia quedar definitivament enregistrada en l’imaginari cinèfil que creés un vincle immediat amb la nostra ciutat.

El darrer intent de crear aquest imaginari es troba en Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen però malgrat els diners, el rebombori i tot el que vulgueu no ha passat de ser un dossier de postals turístiques. En fi, no res que deixi una petjada visual en les nostres ments.

Però hi ha altres retrats de la nostra ciutat i de sobte, vaig connectar l’edifici de Ventura Pons a Forasters amb l’edifici de Paco Plaza i Jaume Balagueró a REC i també amb els anteriors edificis apareguts a Carícies o Barcelona un mapa del mateix Ventura Pons. Vaig veure la llum: l’imaginari visual de la nostra ciutat està en els interiors obscurs dels seus edificis, en el seus pisos centenaris de l’Eixample, El Raval del Barri de Ribera. L’autèntic retrat són aquests espais amplis de sostres alts, amb balcons als quals no se surt mai, que miren al carrer però que hi viuen d’esquena perquè la intensitat del que passa dins dels habitatges no permet mirar enfora.

I ara, no em digueu que no teniu una imatge clara del què és un pis de l’Eixample barceloní. Potser no es tractava tant de crear imatges mítiques artificials anant a la recerca dels darrers edificis dels arquitectes més cotitzats i només calia endinsar-nos en el nostre imaginari i posar-lo en pantalla.

Ratatouille