Aquest cap de setmana he vist molt bon cinema, he gaudit d’un menú que recordaré molt i molt temps: Rèquiem por Billy el Niño (documental al TCC), Gomorra i The Fall. El sueño de Alexandria (Gavarres) però com sempre que rememoro els sabors que he gaudit em sembla que les pel·lícules es posen a dialogar entre elles i, de sobte, apareix la fusió dels diferents gustos i un descobriment: he assaborit dues formes de fer i veure el cinema però, al cap i a la fi, dues formes d’estimar-lo profundament.

Matteo Garrone és un home valent que segueix els passos de Roberto Saviano i es juga la pell posant en imatges el text d’un home amenaçat de mort per la Camorra. És una pel·lícula cremada, crua, esquinçada i real com la realitat mateixa. Tan documentada i plena de detalls com trencadora en els seus plantejaments argumentals perquè, de fet, no té argument si pensem en un esquema clàssic: plantejament-nus-desenllaç. Garrone presenta imatges de fets contundents que gairebé no acaben sent històries per elles mateixes perquè necessiten la voluntat de l’espectador per acabar construint-se com un tot. És un cinema que crida l’espectador i demana la seva màxima implicació.

D’altra banda a The Fall Tarsem Singh , des d’una visió màgica, fa el mateix perquè també requereix d’un espectador còmplice que ha de participar en la construcció d’una història igual que ho fan la nena Alexandria i l’actor Roy Walker (el seu company d’hospital). És un viatge a través de la imaginació on res no és real perquè tot és inventat i la imaginació por rondar el deliri, però és també on es parla de l’art de contar, de l’art i el gust pel relat, dels somnis i, en resum, de la màquina més potent de somniar que ha creat l’home: el nostre estimat i a cops odiat cinema.

Les dues obres són la clara exemplificació del fer que els grans cuiners ens fan reflexionar mentre gaudim de la més gran de les fantasies o de la més crua de les realitats.

Feu-me cas i no us les perdeu per res del món.

La Rateta