Estimats pensadors en la foscor,
Que el cinema és una forma que pensa és una frase que cada dia té més sentit en el nostre món digitalitzat. No hi ha cap pel·lícula que no suposi algun tipus de reflexió més o menys profunda o més o menys encertada sobre el dia a dia en què vivim. Body Lies (Red de Mentiras) de Ridley Scott té moltes coses en comú amb Quemar después de leer dels germans Cohen però els títols de crèdit finals han estat totalment reveladors. En la pel·lícula dels germans tot comença amb un satèl·lit que va apropant les seves imatges fins arribar a una foto fixa, tan clara com la d’algú que passa a un metre vostre i en la de Ridley Scott, tot acaba amb unes imatges de satèl·lit que es van allunyant fins a perdre de vista el protagonista que ha decidit emprendre el camí de la llibertat.
Darrerament els mòbils i els ordinadors portàtils són els autèntics protagonistes dels cinema i fins tot crec que s’hauria de començar a pensar en l’Òscar a la millor andròmina digital. Només us proposo una juguesca: feu una estadística de quantes pel·lis heu vist darrerament sense un ordinador, un mòbil o sense ni l’un ni l’altre i, encara més, us proposo que observeu si la seva presència queda o no justificada (no com el sexe que acostuma a ser gratuït). Un mòbil tant ens pot permetre conèixer els amants de la nostra parella com salvar el món i amb un portàtil podem encolomar una conxorxa terrorista a escala mundial a un innocent. Tot és possible i, a més: tot en molt poc temps.
Però el més important és que aquelles imatges del Show de Truman on un regidor, des d’un estudi, vigilava els passos del pobre Truman, s’han convertit en una total i absoluta realitat per a tots i cadascun de nosaltres: ens poden vigilar i castigar des de qualsevol lloc i en qualsevol moment i si no ho fan és perquè no volen. I no us penseu que és paranoia, no! En absolut, és la nostra i meravellosa vida en el món lliure.
Però així com els Cohen ens demostren que una colla de brètols amb molta tecnologia segueixen sent una colla de brètols (llegiu CIA), en el cas de Ridley Scott la teoria va una mica més enllà i ens arriba a dir que mentre nosaltres estem instal·lats en les nostres seguretats, d'”altres” van aprenent pacientment de la nostra forma de viure (terroristes amb carreres universitàries que tomben d’esquena) per combatre’ns des de fora amb les nostres armes.
Capturar el cap d’una xarxa terrorista només depèn del fet que agafi un mòbil i faci un trucada -que ell no fa perquè coneix perfectament les regles del joc-, i tot plegat genera una xarxa de mentides i conxorxes amb resultats nefastos que els mateixos implicats no poden controlar. Així doncs els suposadament ignorants i abduïts per la fe són, en el fons, uns personatges que ens coneixen tant que poden anar molt més enllà i mentre són capaços d’utilitzar Internet per penjar vídeos de matances d’infidels, també poden utilitzar els recursos més primitius per vèncer l’enemic.
Potser ja és hora que reflexionem i pensem on ens porta la nostra seguretat en la tecnologia… o no? Però com que tampoc voldria deprimir-vos perquè la professió docent ja comporta factors de risc suficients, us deixo amb una bretolada per passar-ho be.
La Rateta