Benvolguts habitants de cel crispetaire,

És ben cert que aquestes darreres setmanes no podem donar crèdit al que les nostres pupil·les veuen. Estem ben instal·lats en una mena de cel cinèfil on totes ens ponen i qualsevol sala fosca és un paradís. La tardor és la millor estació de l’any per al rosegador d’ombres.

Aquesta setmana us proposo un plat casolà, dos d’europeus i un recordatori de graellada texana si encara no heu vist Appaloosa de Ed Harris.

Primer començarem amb una bona escudella catalana de les que tan bé sap cuinar en Ventura Pons. Forasters – “de fora vindran i de casa et treuran”- és una altra adaptació teatral d’una obra de Sergi Belbel -que si no és qui més teatre escriu a Catalunya sí el que més estrena-. He dit escudella i no m’equivoco perquè el plat del nostre Woody Allen particular és una història coral amb tota mena de personatges-ingredients que quan s’ha acabat necessita de unes bones sals per digerir-la. Parla d’immigració -de la d’abans i de la d’ara- i de com aquest país està fet de moltes capes d’al·luvions humans.

El segon plat és cuina típica francesa, una mena de fondue emocional. No és una estrena d’aquesta setmana però el nostre Xef de les Gavarres no ha volgut deixar passar l’ocasió de dir-nos Il y a longtemps que je t’aime. Philippe Claudel, deixa els guions per passar a dirigir Kristin Scott Thomas i Elsa Zylberstein, que estan perfectes. Una història de dones, de crims, culpes i redempcions però, sobretot de dones que prenen decisions i accepten el seu desti. Imprescindible.

Die Welle (La ola) , de Dennis Gansel és una pel·lícula que segueix la línia d‘El experimento com a tema i l’escola cinematogràfica de La vida de los otros. És doncs un plat que tot i ser alemany pot tenir un consum generalitzat i pot agradar força. Es basa en un plantejament molt interessant que, més o menys, ve a dir això: És possible, en el món actual, reproduir les condicions de l’Alemanya nazi i, per tant, que pugui emergir un nou règim totalitari? Així comença un experiment que com la majoria d’experiments sociològics acaba descontrolat.

I perquè no us pugueu queixar, encara us ho posaré més difícil a l’hora de triar amb les postres que serveixen a l’Antiga Audiència. Divendres a les 20.30 Regreso a Normadia, un documental de Nicolas Philibert (Ser i tener) sobre els crims de Pierre Rivere que amb 20 anys va degollar tota la seva família. El 1975 es va rodar una pel·lícula de ficció sobre els fets i 30 anys després Philibert que llavors era ajudant de direcció torna al lloc dels fets per rodar un documental.diumenge. Diumenge quedareu endolcits per tota la setmana si aneu a degustar Caramel (barreja de llimona sucre i aigua que s’utilitza per a la depilació- de Nadine Labaki una directora libanesa que parla de dones en un país en un dels països suposadament més oberts de l’Orient Pròxim. En fi, una delícia.

És una proposta tant variada que, si aconseguiu menjar-vos-ho tot us dono un premi.

Bon appétit cheris,

RATATOUILLE

Benvolguts rosegadors de crispetes,

Aquesta setmana haureu de fer molt d’exercici perquè, si no és així, el vostre metabolisme cinèfil no podrà donar l’abast amb tan bona menja com tenim preparada.

Hi ha plats molt i molt clàssics amb tocs renovats com Quantum of Solace; el darrer Bond i autèntiques graellades texanes com Appaloosa que ensfaran gaudir del més autèntic western però amb una mena de retrogust, com el que tenen els bons vins, que ens portarà a fer plantejaments propis dels nostre temps sobre l’amistat i la violència.

Però anem a la darrera tramesa de 007 que comença amb una afirmació lapidària, molt lluny de la seva típica frase d’autoafirmació pròpia d’un ego expandit: “Em dic Bond, James Bond” en la que l’heroi ens anticipa tot el sentit de la pel·lícula quan els ulls de Daniel Craig miren el darrer cotxe destruït i diu: “Final de trajecte”. Aquest ja no és un home tan segur ni tan enamorat de si mateix; és un home que dubta i els seu dubte és fonamental perquè recau sobre Vesper, la dona que va estimar i no sap, si abans de morir, el va trair. Ell creu que es mou empès per la revenja però, en el fons, tot és molt més complex i l’heroi ha de fer el camí de la descoberta al mateix temps que va construint la seva nova identitat en l’era del dubte i la fugacitat. Però si ens posem més terrenals us proposo que mireu atentament el vídeo i em digueu si malgrat tot es pot aguantar tant perfecció en un cos d’home que embadalirà les fèmines més místiques que repetiran allò de “vivo sin vivir en mi…”

Planteja l’etern duel entre ranxers i civilització, bé i mal, amistat i traïció servits en safata de plata dels millor cinema de Hollywood.

Si encara no en teniu prou podeu tastar una graellada argentina titulada Leonera que ens presenta una autèntica història de presons de dones (no com El patio de mi cárcel). Ens qüestiona les relacions de tres generacions: avis-pares-fills, la duresa de ser mare i estar privada de llibertat i com es pot educar una criatura dins d’una presó.

Finalment cuina russa, servida al TCC , el divendres a les 20,30 per Alexander Sukurov i la seva inclassificable Aleksandra. És un plat carregat de vodka que ens afectarà directament l’estómac perquè la guerra de Txetxènia és vista amb els ulls d’una dona; una àvia que vol veure -potser per darrera vegada- el seu únic net que està desplaçat amb la seva unitat de l’exèrcit d’ocupació rus, que fa un viatge real i personal a un conflicte i no aconsegueix sortir de la seva perplexitat davant la irracionalitat de la guerra. I, diumenge a les 20 h, una petita perla servida en un gran plat. Hacia rutas salvajes dirigida per Sean Penn, explica la història real d’un home que ho deixa tot per viure en la natura sense dependències, sense lligams, com els primer colons que es perdien en solitari per les Rocoses però en aquest cas en les terres d’Alaska. Una pel·lícula profunda amb uns paisatges incomparables rodats amb un estil molt personal.

En fi, bon profit i salveu-vos de morir de gust,

RATATOUILLE

Estimats amants dels somnis,

Hi ha setmanes en què l’idealisme té un preu, setmanes en què intentar lluitar per l’escola pública té un cost per a la butxaca, setmanes en què tens la sensació de quedar-te sol a tot arreu perquè et posis on et posis restaràs en el cantó equivocat. En fi, setmanes en què les polítiques neoliberals del socialisme imposen els criteris de l’externalització, la reducció de les garanties de participació en el centres i, en definitiva, la privatització pura i dura. I evidentment setmanes en què tot això cou encara més perquè la rateta que us parla ja ha desertat d’un partit i d’un sindicat.

Però també és cert que llavors, com per art de màgia, t’arriben aquelles notes de l’Aute en què demana insistentment: “Cine, cine, cine más cine por favor…..” i llavors t’agafen unes irrefrenables ganes de pujar al tren d’ombres i perdre’t en el món dels somnis i la imaginació.

I com que tot no pot anar malament, aquesta setmana tenim una de les oportunitats més extraordinàries dels darrers mesos d’agafar un bon empatx. Així doncs, començarem per unes bones verduretes; una ratatouille feta amb productes de l’hort acabats de collitr. Es tracta de Las horas del verano d’Olivier Assayas un cuiner francès de provat renom que encara no ens havia pogut posar sobre la taula cap plat tot i que ha cuinat tot un seguit d’exquisideses. Aquesta delícia forma part d’una proposta que el Musee d’Orsay va fer a diversos realitzador com Jim Jarmusch, Raoul Ruiz i Hou Hsiao-hsien i el mateix Assayas i ens parla de com certes coses són incompatibles amb el nostre món i també de com moltes vegades només ens queda la possibilitat de l’enyor. Totalment imprescindible.

Seguirem amb una especialitat italiana servida per un altre xef que tampoc havíem vist mai per les nostre ombrívoles contrades. Matteo Garrone ha adaptat el llibre de Roberto Saviano el qual s’ha vist obligat a desaparèixer de la faç de la terra perquè la policia italiana no el pot protegir de la màfia napolitana que, aparentment no sembla gaire “llegida”, però que quan algú parla malament de la

A Gomorra no espereu pas una posta en escena èpica a l’estil Goodfather Es tracta d’una lassagna de foie d’ànec. Garrone és fill del neorealisme i la seva tesi és que la majoria de les coses passen perquè sí, que probablement ni tan sols tingui sentit preguntar-nos el perquè. La violència a Nàpols és part de la vida i l’ofici de matar és com qualsevol altre. Una proposta per a estómacs ben preparats per a digerir plats forts.

Però els estómacs potents també us seran necessaris si aneu a veure què han cuinat els del TCC perquè el divendres ens presenten un plat rar de la cuina americana anomenat Réquiem por Billy el Niño. Un documental concís i precís sobre un dels altres grans mites de la història recent dels Estats Units. I a la vista de tant pel·lícula sobre bandolers (El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, El tren de las 3.10 …) made in USA, hom no es deixa de preguntar, si una cultura com aquesta –de frontera i pistola- pot ser algun dia pacifista però també es comença a adonar que TV3 va pel mateix camí en la construcció de mites patris amb el molt nostrat Joan Serra Serrallonga que tot siguidit, més aviat semblava un cosí germà de Brave Herard que un pobre pagès de les Guilleries.

I per acabar, diumenge a les 8 del vespre Coeurs (Asuntos privados en lugares públicos)  d’Alain Resnais. Un típic plat de la millor cuina francesa, amb tots els trucs i bon saber d’un dels mestres de la Nouvelle Vague que als 81 anys encara ens recorda les imatges de la insuperable Hiroshima mon amour.

Avui sí, bon appétit mons cheris!

LA RATETA

Estimats devoradors d’ombres,

 Tot i que no m’agrada gaire  recórrer a les tradicions forànies, les circumstàncies de la setmana em fan viatjar fins els USA perquè dos dies després del dia Acció de Gràcies han aconseguit ser tan i tant “progres” que els ha arribat un president una mica fosquet. Tot fa pensar en la fi del racisme, la pau, l’harmonia mundials i en un lema que no para de ballar-me  pel cap i que diu així: “Abans un negre que una dona”. En fi, tot sigui a honor i glòria de la igualtat (de color que no de sexe!). Així que anem totes preparant un bon gall d’indi que sembla que no sortirem de la cuina: unes per massa preparades, com al pobreta Hillary a qui no s’ha perdonat ni el gènere ni les banyes, altres per massa poc. I honrem el nostre govern que segueix celebrant la igualtat amb insignes plans de coeducació per a l’escola pública mentre renova el concert econòmic a les escoles privades que pensen que “los niños con los niños i las niñas con las niñas”.

I mentre cuinem el nostre estimat gall d’indi –que tardarà unes horetes- podem degustar  Red de mentiras que ve a ser, més o menys,  tot allò que han dit els candidats a president del món mundial durant dos anys de campanya. Ridley Scott ens torna a presentar dos ingredients molt saborosos que no havien estat junts en un plat des de fa 12 anys,  quan Sam Raimi els va posar a fer de comparses de Sharon Stone a Ràpida i mortal: són  Leonardo Di Caprio i Russell Crowe. Un plat típicament americà amb un altre ingredient fonamental com és la CIA i la xarxa d’espionatge i recontraespionatge i conflictes finançats per la Casa Blanca. Això sí que ho tenen, els americans: es fan autocrítica!

 Anant una mica més cap al sud podrem trobar un “platillo mejicano” amb frijoles, burritos i guacamole. Bella ens presenta un dels chamaquitos més requetelindos al sud de Rio Grande. Apunteu-vos el nom perquè sonarà: Eduardo Verástegui. La pel·lícula, feta amb la modesta quantitat de 3 milions de dòlars, va arribar va travessar la frontera del gran riu i va encapçalar les llistes USA durant setmanes. El cuiner Alejandro Monteverde ens presenta una història de vençuts –perdedors als USA- que fan dels mals individuals un mal comú per tirar endavant.

 A l’Antiga Audiència This is England,  de Shane Meadows, un plat a base de nens marginals, skinds, i de superació que  malgrat tot,  a mi, ja em repeteix una mica però que agrada als amants de la cuina social. I finalment, una de les meves cuines preferides:  la cuina turca amb les seves albergínies farcides i les baclaves amb té a la menta. Al otro lado és la darrera pel·lícula de Fatih Akin que parla, sense acabar de submergir-se en les aigües autobiogràfiques, de la seva experiència personal  de viure a cavall entre dues cultures: l’alemanya i la turca.

 Històries creuades que s’arriben a forçar en excés i final dels que a mi m’agraden.

 I això és tot, bon appétit i fins la propera!

RATATOUILLE