Estimats Crispetaires,
Ja torno a ser aquí, m’he acomiadat del paradís de la foscor i els somnis i torno a xafar de peus a terra esperant un altre setembre que em porti a l’Arcàdia somniada de tot rosegador d’imatges.
Quatres dies, catorze pel·lícules i més txacolí i mariscades de les estrictament necessàries però, ja se sap que els rosegadors som volubles i els pecats de la golafreria ens van portar a saltar-nos alguna sessió.
L’edició del 2008 ha estat molt seriosa perquè les pel·lícules portaven el segell de cinema transcendent i reflexiu, deixant de banda una divertida sortida de to a la francesa com Louise-Michel dels irreverents gignolistes Benoït Delépine i Gustave Karven sobre com afrontar la deslocalització de l’empresa que manté matant el director. La resta va ser un menú típic d’un certamen d’aquest nivell: un plat iranià com A sound of sparrows amb gent molt pobra però molt bona, gent que viu al camp i es corromp quan es posa en contacte amb la ciutat (cada any cal donar algun premi a un pel·li d’aquest perfil), un bon sushi cuinat per l’insuperable Hirokazu Kore-Eda a Still walking, on uns japonesos amb pensament i costums molt occidentals intenten afrontar el terrible problema quotidià de relacionar-se amb la família -qui no s’hi senti identificat és que no és d’aquest món-, Tiro en la cabeza, un plat conceptual servit per Jaime Rosales, dur per la forma i dur per la temàtica però que no ens va decebre perquè venia de la ma d’un director que sempre diu que posa idees sobre la pantalla i que cada idea requereix una forma diferent de posada en escena. En aquest cas es tracta d’una pel·lícula no parlada -però no muda-, que converteix el director en una mena de naturalista que fa un documental per al National Geographic seguint un espècimen terrorista: demolidora i massa arriscada per tenir premi. Una baclava turca anomenada Pandora’s box, un pèl agredolça -en el millor sentit de la paraula- que segueix la problemàtica que genera en un família el fet que la mare pateixi alzeimer i ningú es pugui fer càrrec; un mena de Balada del Narayama sense arribar als nivell de dramatisme del mestre Shohei Imamura. I, per les postres, galetes daneses però no de les barates que es compren a Andorra en caixa rodona de metall, no, autèntiques galetasses daneses que ens van petar en totes les galtes. Director i actors coneguts del festival que van posar en solfa un argument molt nietzstià: un home que vol prendre les regnes de la seva vida, decideix formar part d’un experiment dels laboratoris on treballa el seu cunyat i comença a prendre unes pastilles que suposadament són per a la depressió. A poc a poc, s’adona que la seva voluntat creix i que pot imposar-la per damunt dels altres, els seus desitjos es realitzen si ell vol i juga amb la seva voluntat de poder fins extrems insospitats… Només us diré que tant de bo, Fear me not es pugui veure algun dia a les pantalles de Tarragona perquè és “bocatto di cardinale” per a qualsevol pobre rosegador de crispetes.
Em van quedar per veure propostes com Dream de Kim Ki-Duk o Camino Javier Fesser i vaig fer tot el possible per perdre’m El patio de mi cárcel però, ja se sap, les ratetes no tenim grans rendes i la vida a Donostia és cara…
Vaig començar aquest article abans que es fes públic el palmarès d’aquesta 56 edició i he de dir-vos que, exceptuant Jaime Rosales que ha rebut el premi de la crítica, perquè d’altra manera, semblaria que la crítica comença a patir certa miopia, la resta de premis són força discutibles.
El premi al millor director per a Michael Winterbottom, hauria estat molt més encertat en qualsevol de les anteriors edicions en què va presentar pel·lícula a concurs –Tristan Shandy per exemple- que no pas per Genova. Una cinta avorrida que no arriba a complir objectius, si és que en tenia i tampoc arriba a aprofundir en el tema de com afrontar la pèrdua d’una mare i esposa des de la perspectiva de les filles o del marit i on el sempre insípid Colin Firth segueix sent incapaç de fer altra cosa que representar-se a si mateix i vagar pel set de rodatge (amb tots els respectes a les seves fans).
El premi a la millor actriu a Tsilla Chelton de vuitanta i molts anys és un encert total. Si no hagués vist l’actriu tombant pels carrers de Donostia, hauria pensat que patia alzeimer de veritat després de la seva increïble interpretació i en aquest sentit, he de dir que és molt millor la protagonista que la pel·lícula tot i que Pandora’s box no és una mala pel.lícula i que està plena de bones intencions, penso que hi havia propostes més arriscades.
I per acabar una comiat a Paul Newman amb qui mai deixarem de somniar…. Bona nit
RATATOUILLE
